Com moltes sabeu treballo de profe a secundària. El dia d’avui no ha estat el més estrany dels darrers 2 anys, però si un dia especialment trist i absurd. Betlem Cañizar Bel (@BetlemCBel)

Poca gent s’ho esperava, però l’hivern de 2020 va començar el que potser és el fenomen social i polític més important del segle XXI. Arran de l’expansió global de la COVID19 i dels seus impactes inicials, a molts països es van començar a aplicar un conjunt de mesures que han alterat dràsticament la vida, l’autonomia i els drets fonamentals de bona part de la població del planeta.

Més enllà de la necessitat de contenir l’expansió global d’un virus i de pal·liar els efectes sobre la salut de les persones, a principis del 2020 va començar un procés en què la política de la por s’ha convertit en eix central d’unes mesures que, sota l’argument sanitari, s’han encaminat cada cop més cap al control de la població. 

Davant d’aquestes polítiques del xoc, les esquerres han optat per col·laborar, en no oferir-hi resistència. El motiu? El desconeixem. Potser per la polarització que ha fet que se situïn com a antagonistes dels discursos ultradretans que confronten totes aquestes mesures? Per les arrels racionalistes i modernes de les esquerres, que les fan confiar sense crítica en una ciència aparentment neutra, objectiva i veritable? Pel rebuig a allò que s’ha anomenat “negacionisme” davant d’una malaltia que ha causat morts arreu del món? 

Els discursos de les esquerres s’han centrat en la crítica a la desigualtat de les polítiques sanitàries: l’absurditat de pretendre atacar un virus global multiplicant les dosis vacunals als països enriquits mentre a d’altres zones no arriben vacunes; el sense sentit de comprar i potenciar precisament aquelles vacunes que són més cares; la crítica al desviament de fons sanitaris cap a la sanitat concertada o privada mentre es despulla l’atenció primària de recursos i tot el sistema sanitari públic; el qüestionament a l’abandó inicial de les residències; la reducció de drets laborals en el context del teletreball, la vinculació del virus amb l’espoliació dels recursos naturals del planeta, etc.

Ara bé: poques veus s’han alçat per a qüestionar la seguretat de les vacunes, la vacunació obligatòria o la vacunació infantil, el passaport sanitari, les mascaretes en infants, la segregació entre alumnat vacunat i no vacunat o, encara que ens quedi més lluny, la necessitat del confinament indiscriminat (pobles petits, masies i ciutats, infants o gent gran, dones en situació de violència, gent rellogada, en infrahabitatges o en mansions).

Els primers dies del confinament algunes veus ja van començar a alertar dels efectes que aquest, juntament amb l’ús permanent de mascaretes, les restriccions en les relacions humanes i el distanciament social podien tenir. Avui sabem que els suïcidis s’han incrementat un 27% entre la joventut i un 195% entre les noies (!), les depressions i ansietats un 28%,  que les violències en infants o en dones es van extremar, que la crispació i la polarització social han crescut, que els infants en els primers anys d’edat tenen més dificultats per aprendre a parlar, que la  soledat i l’aïllament han repercutit amb duresa especialment entre la gent gran, que les associacions (gran eina de cohesió social) han vist ralentida o aturada la seva activitat. Els exemples podrien continuar: la situació és greu.  

Després dels confinaments, l’estat d’alarma i les restriccions socials va venir la vacunació massiva en paral·lel a l’estigma i assenyalament de les persones no vacunades, més intens a mesura que s’anaven ampliant els grups d’edat vacunats.

Una dosi, dues dosis, tres dosis i un passaport sanitari després, estem vivint noves onades del virus que fan que considerem necessari qüestionar l’eficàcia de les mesures sanitàries adoptades fins el moment. El virus muta contínuament, s’estén en aquest món globalitzat i es transmet tant entre persones vacunades com no vacunades, tot i que semblen millorar els indicadors del nombre d’ingressos a hospitals i els tractaments en les persones malaltes per Covid19.

Cal tenir però presents dos factors molt rellevants. Primer, que inicialment, i davant el desconeixement d’aquesta nova malaltia es va tractar indiscriminadament com a respiratòria. Avui es coneix molt millor com tractar la Covid un cop emmalaltim: aquesta és una de les explicacions relacionades amb la menor saturació de les UCI i els hospitals, més enllà de les vacunes.

En segon lloc, en apostar de forma pràcticament única per les vacunes com a forma d’atacar el virus, s’està sobrecarregant un sistema sanitari que es troba mancat de suficients recursos davant la malaltia i les situacions greus que acaben requerint d’un ingrés hospitalari. Cal tenir molt present la importància del tractament precoç davant la malaltia.

Mentrestant es debiliten els llaços comunitaris, es fomenta el control entre persones (el que es va arribar a anomenar policia de balcó, o el paper forçat de treballadores de bars i restaurants com a agents de control vacunal), es  segrega la població en funció del seu estat vacunal, es força la vacunació del personal a les empreses i es limita l’accés a activitats d’alumnat no vacunat.

Cal tenir molt present que les vacunes existents (recordem que van ser aprovades d’emergència) no fan de barrera al virus i per tant no protegeixen la comunitat. El que suposen és una menor possibilitat estadística d’ingrés hospitalari greu i mort, i només durant els mesos posteriors a la vacunació. A més, són vacunes noves amb una gran quantitat d’efectes secundaris, no tots coneguts encara i, per tant, aquí el consentiment informat de cada persona vacunada és clau. Cal fer un esment especial a la vacunació infantil, molt controvertida per ser experimental i perquè es desconeixen els efectes a llarg termini sobre la seva immunitat.

Si hi ha consens entorn el fet que les vacunes no estan suposant una protecció comunitària prou eficaç: quin és el sentit de les mesures segregadores? El passaport covid és una d’aquestes expressions, molt greu, però no n’és pas l’única. Vivim en canvi la imposició d’un estat de xoc, la subjecció de les nostres vides a través de la por que immobilitza, crispa i divideix.

Els  mitjans de comunicació de masses, controlats pels grans fons d’inversió que a la vegada posseeixen també les grans farmacèutiques, amplifiquen un discurs unívoc, subjecte als interessos d’aquestes grans empreses, i fomenten fins i tot l’escarni públic de qualsevol opinió dissident. Minuts i minuts diaris a tots els informatius i magazins plens de dades en números absoluts (morts, hospitalitzacions, positius) i d’entrevistes a gent “de ciència” amb experteses diverses. Totes, encaminades a reforçar les decisions polítiques (al novembre del 2020, un 40% de la població de l’estat opinava que no es vacunaria amb la primera immunització possible). Les opinions crítiques apareixen poc, si no són directament silenciades.

Política de la por, estat de xoc: benefici per a uns pocs, control i precarietat vital per a la majoria.

Però hi ha altres veus. Hi són, malgrat no se sentin. Des de les ciències, també des de les esquerres. La Intempestiva, els posicionaments de la CGT Ensenyament de Ponent o el  manifest “per una sortida raonable a la crisi de la Covid” que ha recollit milers de signatures en poc temps, en són exemples.

La Plataforma pel Debat Social. Drets, salut i sobiranies neix per a fer visible totes aquestes dissidències que qüestionen la gestió sanitària d’aquesta crisi des d’una perspectiva anticapitalista, del bé comú i la radicalitat democràtica.

Per a reivindicar que la salut té a veure també amb la qualitat de vida i l’autonomia sobre el propi cos, amb la responsabilitat en les cures de la comunitat, amb la xarxa, amb l’equitat.

Neix per a dir alt i fort que les esquerres podem tornar a ser crítiques, antiautoritàries, dissidents. Que hi ha espais on debatre i respectar les opcions de cadascú mentre ens cuidem i promovem la salut.

Que no volem ser policies de la nostra veïna, del nostre alumnat. Que no podem caure en la trampa del silenci, la censura o la por. 

Que cal fer front a la ultradreta i el seu fals discurs de la veritat i la llibertat. Que cal ocupar un espai que, ara mateix, queda buit, censurat o assenyalat.

https://peldebatsocial.wordpress.com/2022/01/17/queixes-a-la-generalitat-sobre-la-segregacio-escolar/