Com gosa precisament Espanya donar lliçons de democràcia a Gran Bretanya? Daily Mail Online. Traducció de Projecte TransMate
Traducció de Projecte TransMate
[spacer height=”20px”]
Theresa May ja té prou problemes amb el Partit Unionista Democràtic i els partidaris tories del Brexit proclamant que el mes que ve votaran en contra del seu pacte a la Cambra dels Comuns.
Traducció de Projecte TransMate
[spacer height=”20px”]
Just quan menys necessitava una altra tanda de maldecaps, el govern espanyol ha llançat una granada potencialment letal en la seva direcció. Amenaça de frustrar l’acord del Brexit perquè no està content amb una secció de l’esborrany de l’acord de retirada en relació a Gibraltar.
Al mateix temps, el seu ministre d’afers estrangers, Josep Borrell, ha deixat anar que el Brexit podria trencar el Regne Unit. Afirma que està ‘molt més preocupat’ per la unitat del Regne Unit que no pas d’Espanya.
I, amb una jugada que farà les delícies de Nicola Sturgeon i l’SNP, diu que Espanya ha abandonat la seva oposició històrica a l’adhesió d’Escòcia a la Unió Europea com a país independent. Madrid havia intentat fins ara descoratjar els nacionalistes de Catalunya insistint que bloquejaria la pertinença d’Escòcia a la Unió.
Haig de dir que, el dia abans de la cimera de diumenge de la UE, res d’això no és gaire cordial ni gaire útil. En anunciar que Escòcia seria rebuda amb els braços oberts, Borrell gairebé sembla tenir ganes de veure la desintegració del Regne Unit.
A què juga el govern espanyol? Naturalment Gibraltar ha estat durant molt temps una poma de la discòrdia, amb Madrid reivindicant la Roca, que va ser cedida a Gran Bretanya el 1713.
Cal dir, amb tota la cortesia possible, que l’obsessió d’Espanya amb Gibraltar a vegades està al caire de la bogeria. En un referèndum de 1967, el 99,6% dels ciutadans de Gibraltar van votar que volien continuar sent britànics. El 2002, una proposta de sobirania conjunta va ser rebutjada pel 98% dels gibraltarencs.
Certes persones podrien haver entès a hores d’ara el missatge que al diminut territori pràcticament tothom preferiria continuar sent britànic, que moltes gràcies. Però un seguit de polítics espanyols carregats de testosterona no ho volen ni sentir.
Una de les ironies d’aquesta història, tan grotesca que costa no trobar-hi la gràcia, és que Madrid defensa amb vehemència el dret a retenir dos enclavaments històrics al Marroc, anomenats Ceuta i Melilla. El govern marroquí periòdicament es plany d’aquesta anomalia.
La sobirania d’Espanya sobre Ceuta i Melilla es troba, segons la seva manera de pensar, més enllà de tot retret, tot i que no està gens clar que tots els habitants dels dos enclavaments n’estiguin satisfets. Però Gibraltar, els habitants del qual estan plenament satisfets de ser britànics, hauria de pertànyer a Espanya. Entesos?
Tot això ha esclatat perquè Gibraltar deixarà la Unió Europea el 29 de març de l’any que ve juntament amb el Regne Unit, i caldria dir que el 96% dels seus ciutadans van votar No al Brexit, amb una participació del 82%. De totes maneres, no hi ha cap prova que anhelin ser governats per Madrid.
Per què el govern espanyol està tan alterat? Perquè creu que l’Article 184 de l’esborrany de l’acord de retirada implica que el futur del territori el decidiran la Unió Europea i el Regne Unit, sense que Espanya hi estigui necessàriament involucrada.
Això és un cas de paranoia. Espanya és consultada sempre per totes dues parts, i parla constantment de Gibraltar amb el govern britànic. La veritat és que els polítics de Madrid estan traient pit amb un masclisme característic.
Em sorprendria que frustressin l’acord, tot i que no se’n pot estar mai segur. En un sentit estricte, es tracta d’una tempesta en un got d’aigua, tenint en compte que, tal com he dit, Espanya continuarà formant part de les discussions.
Però el rampell ens recorda quina fixació tenen tots els governs espanyols (l’actual és d’esquerres) amb Gibraltar, i la feblesa de la seva adhesió als principis democràtics.
Segons Madrid, Gibraltar hauria de ser espanyol perquè forma part del territori espanyol, i van ser entabanats per la Pèrfida Albió fa molt temps. Amb prou feines els sembla rellevant que la immensa majoria dels habitants es vegin comprensiblement a si mateixos com a britànics.
Segons aquesta visió de les coses, la sobirania té les arrels en la terra, no pas en el cor dels ciutadans. Aquesta idea va quedar perfectament demostrada la tardor passada, quan el govern català de Barcelona va decidir convocar un referèndum d’independència, que va donar una gran majoria a la separació amb una participació relativament petita.
Evidentment, als nacionalistes catalans se’ls en va anar la mà. Però res no pot excusar la resposta del govern de Madrid. La seva policia va repartir cops de porra i va assaltar votants indefensos que simplement intentaven exercir el seu dret democràtic. Unes 900 persones haurien resultat ferides.
Després de la votació, el govern espanyol va dissoldre de manera sumària el Parlament català i va arrestar els principals polítics catalans. El president Puigdemont i altres van aconseguir escapar a Bèlgica, però es van veure obligats a fugir a Alemanya després que Madrid emetés ordres europees d’arrest al·legant crims de rebel·lió i sedició.
Aquestes ordres ja han estat suspeses, però Puigdemont i els seus col·legues no gosen tornar a Espanya per por de ser arrestats i tancats a la presó.
Res d’això no sembla gaire civilitzat, oi? I per això quan Josep Borrell diu que creu que Espanya mantindrà la unitat durant més temps que el Regne Unit, no puc evitar bellugar el cap amb incredulitat.
Espanya, que, cal dir-ho, és una democràcia molt jove, tot i que naturalment un gran país, es va negar a permetre un referèndum d’independència a Catalunya. Quan els catalans van tirar endavant i el van fer pel seu compte, l’estat espanyol ho va reprimir amb força brutalitat.
En contrast, Westminster, una democràcia molt més antiga, va accedir a la petició de l’SNP de fer un referèndum d’independència el 2014. Ningú no pot dubtar que, si una majoria de la població escocesa hagués votat deixar el Regne Unit, el seu desig hauria estat respectat. La manera de fer espanyola, secundada obertament per Brussel·les, va ser utilitzar la força. La manera de fer britànica, si més no en el segle XXI, ha estat utilitzar la persuasió i el debat obert, i acceptar la idea contundentment democràtica que la població hauria de ser governada amb el seu consentiment.
Només un ximple negaria que el Regne Unit s’enfronta a reptes per la seva supervivència com a estat unitari. Però m’atreviria a insinuar que probablement el consentiment el mantindrà unit més temps que no pas Espanya per la força.
El que ha passat a Catalunya és que un antic anhel d’independència ha estat sufocat, però no pas apagat. Tard o d’hora tornarà a abrandar-se. Què faran llavors els polítics de Madrid?
Pel que fa a Gibraltar, en el cas improbable que mai una majoria de la seva població vulgui intercanviar la ciutadania britànica per l’espanyola, no tinc cap dubte que el seu desig seria concedit. En part és la seguretat que seria així el que fa que vulguin continuar sent britànics.
Com ens flagel·lem ara mateix per aquestes batusses del Brexit! Diuen que som la riota d’Europa. La nostra democràcia és descrita com a disfuncional. Molts anem una mica capcots.
Però quan miro Espanya, i sento el seu ministre d’afers estrangers profetitzant alegrement la ruptura del Regne Unit; quan veig polítics espanyols llançant mirades avaricioses sobre la Roca de Gibraltar… ostres, llavors encara estic molt content de ser britànic.
Article traduït per Miquel Santos segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by Miquel Santos to the best of my knowledge of English.
Font: Daily Mail Online @MailOnline
Autor: Stephen Glover @1StephenGlover
Data de publicació: 22 de novembre de 2018