De les bombes a Benidorm: com el feixisme va desfigurar el rostre d’Espanya. The Guardian

Com a dictador, Franco va construir un cementiri amb treball esclau i orfenats per als fills dels enemics assassinats. Llavors Espanya va descobrir el turisme, i es va omplir de vàndals bevedors de cervesa.

Article traduït per Projecte TransMate

La Basílica d’Arantzazu al País Basc va ser una col·laboració entre l’escultor Jorge Oteiza, que acabava de tornar a Espanya després de 15 anys d’exili autoimposat, i l’arquitecte Francisco Javier Sáenz de Oiza (que es faria cèlebre pel seu edifici Torres Blancas a Madrid). Tot i que van guanyar el concurs per la construcció el 1949, no es va consagrar fins el 1959, després d’una polèmica dècada de disputes eclesiàstiques i objeccions locals. Això últim era absurd, donat l’aïllament de l’edifici al capdamunt d’una vertiginosa carretera de muntanya.

La Basílica és la primera de diverses esglésies espanyoles amb disposicions d’espai innovadores, que van anticipar i influir els canvis litúrgics que estipularia el Segon Concili Vaticà el 1962. L’exterior és sever, fortificat, intransigent. La seva ruptura amb les convencions del disseny sagrat constituïa una repulsa papal a Franco, un recordatori que el seu poder era merament temporal.

Luis Buñuel va ser l’artista espanyol més gran del segle XX. Creia que el Guernica de Picasso era una obra grollera que s’hauria de cremar, i que la mortadel·la era feta pels cecs. Sant Jaume, a qui Franco restauraria a la posició de patró d’Espanya, d’on havia estat ignominiosament apartat per la República, va trobar-se la Verge mentre pregava a les ribes de l’Ebre a Caesar Augusta, més endavant Saragossa. Era al cim d’un pilar jaspiat que duien uns àngels, d’aquí ve el nom de la basílica de Saragossa, El Pilar.

Va sentar un precedent per a ascètics ansiosos d’atenció, com ara sant Simeó Estilita, que va viure 37 anys al capdamunt d’un pilar prop d’Alep i va ser el subjecte de Simó del desert, de Buñuel. Buñuel era el més devot, més practicant, més alegrement blasfem dels ateus. Després de més de 20 anys a l’exili, durant els quals va obtenir la ciutadania mexicana, va tornar a Espanya per fer Viridiana: tot necrofília, incest i Fernando Rey. Com que ningú s’ho mirava i Buñuel era astut, va ser triada com a representant d’Espanya al Festival de Cinema de Canes de 1961. Tenint en compte el zel de la censura de l’Estat Franquista sobre escriptors i directors de cinema, això era un lapsus extrordinari. Va guanyar la Palma d’Or. Es va destapar la caixa dels trons. Va ser denunciada pel Vaticà. Les companyies de producció van ser clausurades. Buñuel va esdevenir un cop més persona non grata. Viridiana no s’exhibiria a Espanya fins el 1979, quatre anys després de la mort de Franco… però no del franquisme. 40 anys més tard encara cueja, com un brut i amenaçador espectacle marginal.

Igualment extraordinària era la tolerància habitual de l’estat amb gairebé totes les formes d’art i arquitectura. Com molts dictadors, Franco es considerava un artista. Va ser la vergonya dels pintors de cavallet. Va descartar com a irrisòria l’abstracció que ho impregnava tot des de finals dels 40 fins a mitjan anys 60. Va considerar amb raó que era políticament i socialment innòcua. No era Goya, no era Otto Dix. Era inofensiva, una repetició autoreferent de pautes que, tot i que podia provocar sentiments intensos sobre legitimitat estètica, no atiaria cap insurrecció. I les diverses tendències de l’arquitectura que es van reivindicar en un període encara més llarg eren, com tota l’arquitectura de tots els temps, gairebé mudes. L’arquitectura no és un llenguatge. No fa res més que generalitzacions ambigües: “mirar endavant” o “invocar el passat” o “apuntar cap als cels”.

Franco va ser descrit per Churchill com “un imponent cavaller cristià”. HG Wells el va corregir: “un cavaller cristià assassí”. Des d’una edat primerenca, el futur assassí va acceptar incondicionalment el dogma cristià que li van péixer de grat o per força al port gallec d’El Ferrol, que era a més un arsenal i una guarnició. També va acceptar la jerarquia d’una guarnició com l’ordre natural: disciplina marcial, ascetisme marcial i tradicions marcials. Afegiu-hi una credulitat religiosa agobiant, omnipresent, que infectava tots els aspectes de la vida. Franco creia que el seu destí era arribar a ser el parió de l’omnipotent emperador Felip II d’Hapsburg. També cercava de reencarnar d’alguna manera l’heroi militar medieval El Cid. Quan es va rodar prop de València l’espantosa pel·lícula, amb el maniàtic dels rifles Charlton Heston en el paper protagonista, Franco va prestar a la producció uns quants milers de soldats per fer d’extres, i això sens dubte va contribuir a la seva ambició metempsicòtica.

Dos edificis eren considerats el pinacle de l’obra arquitectònica espanyola. El Escorial era un lloc sagrat a més de reial. Juan de Herrera va rebre l’encàrrec de Felip II de fer un edifici que expressés noblesa sense arrogància, majestat sense ostentació… una mica com Poloni dient a Laertes com vestir-se. Herrera també va ser responsable de l’Alcázar de Toledo. La seva sobrietat obsessiva i repetitiva és, enigmàticament, tan atordidora com el frenesí sobrecarregat del barroc o el xurrigueresc. I, de manera igualment enigmàtica, el seu rigor glacial et sona a protestant. Aquests van ser els models per als assaigs de Franco en “arquitectura estatal”, entre ells:

• El Valle de los Caídos, el monumental acte d’hipocresia en pedra on està enterrat. Va ser el projecte de treball esclau més gran d’Europa des de la Segona Guerra Mundial. Els esclaus eren republicans capturats, presoners polítics, interns en un camp de concentració i explotats fins a la mort amb la promesa que “el trabajo enoblece”. La traducció a l’alemany és “arbeit macht frei”.
• El ministeri de l’aire a Madrid. La incoherència d’estil i finalitat torna a ser un contrasentit arquitectònic, com si els avions fossin cosa del segle XVI.
• La Universitat de Gijón de Luís Moya és l’edifici més gran d’Espanya. Estava pensat originàriament com un orfenat, però aviat es va convertir també en una escola tècnica. Franco va crear orfes a milers. Com el Cronos de Goya, els devorava a desenes.
• Va construir orfenats; més aviat eren com madrasses. Adoctrinament amb flagells (preneu-ho com vulgueu) d’ortodòxia i obscurantisme. Als fills de republicans assassinats se’ls rentava el cervell amb Mariologia i hagiografia. Els canviaven els noms herètics que els pares morts els havien posat: Pasionaria, Luxemburg, Prairial, Germinal, Danton i Sant Just. Els seus mestres eren núvies i nuvis de Crist, el més fètid i pedòfil de l’església catòlica, que trobava satisfacció en aquella feina.

Tot i que Gijón és a Astúries, el classicisme estufat de l’edifici no té res a veure amb l’arquitectura d’aquella província. És més aviat un emblema de la reconquesta moral de Franco, la seva sacralització de la vida diària, la castellanització de la vida diària, la seva unificació. Les províncies que s’apartaven de la línia oficial eren proclius a patir diplomàcia aèria.

Aquesta fase d’arquitectura oficial no va durar. La guerra civil i la col·laboració de Franco semblaven perdre’s en una boira d’amnèsia internacional. Aquesta amnèsia era fomentada per l’amistat estratègica de conveniència dels Estats Units: ajuda financera a canvi de terra on construir bases aèries. La ideologia es podia suspendre a canvi d’electrodomèstics, tocadiscos, cotxes de dues tones.

El govern va ser influït cada vegada més per l’organització catòlica laica Opus Dei i els seus anomenats tecnòcrates, pragmàtics sensats decidits a obrir Espanya al món de més enllà dels Pirineus. L’obra arquitectònica del membre de l’Opus Dei Miguel Fisac formava part d’aquell procés. Espanya intentava aconseguir el que es reconeixeria internacionalment com una mena de normalitat: el feixisme era, a mitjan anys 50, una grotesca aparença d’un passat que calia enterrar ignominiosament, així com les seves víctimes. Les ganes de recriminar eren fràgils.

Una de les poques coses que poden articular els edificis és la novetat, una perspectiva d’un futur progressiu. La prodigiosa Pagoda de Fisac, que qualsevol que arribés a l’aeroport de Madrid i entrés en cotxe a la ciutat no podia deixar de veure, era un missatge inequívoc que Espanya finalment s’havia posat al dia, que era moderna. I l’estat modern destrossa. Aquest gran edifici va ser enderrocat tres dècades després de construir-lo.

Les infrastructures tendeixen a durar més. Colònies, en la forma de pobles nous, es van construir els anys 50 i 60 sota la direcció de l’agrònom Rafael Cavestany. El govern temia una recurrència de les escassetats de menjar de la Segona República, i els consegüents desordres públics, a no ser que es fes alguna cosa per pal·liar la desigualtat en la propietat de terres. La reforma agrària portaria no tan sols cultius i bestiar millors, transformaria pagesos encara feudals en una mena d’escaients minifundistes. El caos de la propietat de la terra quedaria resolt. I la diàspora rural es capgiraria. Els pobles evoquen similituds amb programes de colonització nazis, però en aquests hi va haver més bombo i platerets que res més, i allà on es van dur a terme van ser expressions afectades i postisses de blut und boden.

Es van construir trenta mil cases en poblats de mides diverses, moltes en zones que fins feia poc havien estat àrides. Franco es vanagloriava que el seu llegat més gran al país que havia espoliat era la seva irrigació. Va construir més de 500 preses. Li agradava presidir-ne la inauguració, ignorant completament el desastre ecològic que moltes causaven.

La seva autoestima s’inflava com un goll d’orgull patriòtic. Canviar el clima, tant si és sembrant núvols com desviant rius, és la marca d’un déu humà, un mag aquari que va ser descrit com un estadista únic al món, posant els fonaments hidràulics del benestar i el progrés del seu poble.

Una mala geografia significava massa pluja al nord, massa poca al sud. Escreix i dèficit: amb el dèficit venia la sequera. El més grandiós dels plans per vèncer el desequilibri natural va ser el Transvasament Tajo-Segura.

Es bombeja aigua a una alçada de 300 metres per damunt del Tajo, a les muntanyes de l’est de Madrid. Canalitzada, flueix 300 km a través d’un sistema d’embassaments, preses, túnels, estacions de bombeig i aqüeductes fins a Múrcia, la regió d’Espanya afectada més sovint per la sequera i la que proporcionava als nacionalistes de Franco els seus assassins més acarnissats.

És malgrat tot una gran proesa d’enginyeria hidràulica. Els beneficiaris de la qual eren els latifundistes, els terratinents que havien donat suport a Franco. I el passatemps predilecte dels quals era anomenat faceciosament reforma agrària. Consistia a caçar a cavall amb canilles de gossos. Les preses incloïen pagesos indigents, rojos rurals, i bolxevics bucòlics.

Eren gent sense possibilitats d’ascendir, i el cadàver dels quals seria abocat al forat habitual. Els altres perdedors eren els milers d’habitants dels pobles inundats perquè eren en el lloc de pas dels pantans. Moltes de les intervencions van ser a més un desastre ecològic: en la batalla antiga de segles entre entorn i profit, aquí representats com el bé comú i la reforma agrària, va ser el profit el que va guanyar. El balanç final és el més potent dels ideals.

El 1948 Santiago de Compostela atreia mig milió de pelegrins… o turistes. Gaudien de diversions tan pietoses com castells de focs, torneigs de futbol i corrides de toros, tot i que les darreres no eren, i encara no són, localment populars. Era, encara és, la província d’Espanya menys espanyolejada, és a dir la menys infestada de castanyoles, toros, pilotes i tot el bé de Déu de la nobleza del machismo Hemingway/Tynan.

Però el sarau no anava tan sols de devoció a sant Jaume, de penitència, d’absolució, d’abnegació. Era una font d’ingressos. Aquí hi havia una oportunitat perquè l’estat pària, privat d’ajuda estrangera, posés les seves grapes feixistes sobre alguna moneda democràtica: sobirans, corones, francs. S’havia plantat el germen d’una idea.

Pedro Zaragoza era un personatge enèrgic, un endollat pel règim franquista, nascut en un port de pescadors petit i sumit en la penúria econòmica, entre València i Alacant. L’hi van fer tornar des de Madrid per ser-ne l’alcalde a l’edat de 28 anys.

Zaragoza esdevindria un dels urbanistes més eficients del món. Això no treu que probablement no hagués sentit parlar mai de la pseudosciència de l’urbanisme, ni hagués mostrat mai cap interès per teories que queien d’un camió carregat de pretensions dogmàtiques. Va convertir un poble de mala mort en una empresa que va canviar una nació. Quan va assumir el càrrec el 1950, Benidorm tenia quatre hotels –albergs en realitat– amb menys de 100 llits.

“Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.” Igial que la rèplica de Jesús a Pilat que “el meu regne no és d’aquest món”, això es pot llegir com una manera de subratllar que l’estat temporal i l’església sagrada estan separats. Així doncs, mentre que els que es preocupaven per Déu podrien haver-se indignat per les exhibicions de carn, les exhibicions d’embriaguesa pública, les exhibicions de grolleria dels individus més selectes de la Pèrfida Albió, la seva opinió comptava poc. Els diners pagans sempre tindran prioritat sobre la moralitat postissa. Expulsar els mercaders del temple va ser l’obra d’un beat.

La policia va rebre instruccions de fer els ulls grossos, i, en qualsevol cas, tenint en compte el que haurien de mirar, era probablement el que volien… tot i que quan sí que intervenien era amb porres, armes de foc, cadenes i barrets ridículs. Com abans quan es renovava alguna cosa donant-hi una pàtina de coure, a l’estil espanyol.

A Franco va semblar-li molt i molt bé, aquell lloc. Oblideu la procedència. No és pas més malvat que un Volkswagen. I és una meravella arquitectònica on qualsevol nit pots sentir esgargamellant-se una de les 17 bandes que afirmen ser les autèntiques Rubettes.

---

Article basat en el documental de la BBC Four “Franco Building with Jonathan Meades” emès el 27 d’agost: https://www.bbc.co.uk/programmes/m0007z31

https://twitter.com/BBCFOUR/status/1166308123616743424?s=20

---

Article traduït per Projecte TransMate
Article translated by Projecte TransMate

---

Font:  The Guardian @guardian

https://www.theguardian.com/artanddesign/2019/aug/26/franco-fascism-spain-architecture

Autor:Jonathan Meades

Data de publicació: 26 agost de 2019

---

---