Brave New Europe - Chris Bambery - La democràcia liberal de la UE
CAT EXTERIOR,  PREMSA INTERNACIONAL

Chris Bambery – Espanya: La “democràcia liberal” de la UE ha fracassat, el neoliberalisme torna a mobilitzar al feixisme. Brave New Europe

Brave New Europe_2Brave New Europe_1
Demà, 12 de febrer, comença el judici de dotze polítics i líders del moviment social català implicats en el referèndum independentista de l’1 d’octubre de 2017. És una farsa de justícia, tolerada per la UE i el govern socialdemòcrata d’Espanya. El judici és només la punta d’un iceberg, ja que els interessos neoliberals fomenten el feixisme per aturar les demandes de democràcia a Europa. Espanya s’encamina a convertir-se en la seva seu més destacada.

Article traduït per AnnA (@annuskaodena)

Brave New Europe - Chris Bambery - La democràcia liberal de la UE

No fa gaire Espanya era vista com un estat model de la UE. L’estabilitat política estava garantida amb un sistema de dos partits establert el 1982, en què l’oficina del govern passava d’un costat a un altre entre el corrupte PSOE socialdemòcrata de centre-esquerra o el corrupte Partit Popular (PP) de centre-dreta, el model democràtic de la UE. Els dos partits polítics eren, per descomptat, ferms partidaris de la UE i de la seva dictadura neoliberal. Juntament amb Malta, Espanya és l’únic Estat de la UE que no ha tingut un govern de coalició. Fins a 2015 Espanya semblava un paradigma d’estabilitat política. Aquesta era la democràcia tal com la va concebre la UE: clínicament morta. Després va venir la Gran Recessió, seguida de l’austeritat imposada pels alemanys.

Espanya, juntament amb altres estats del sud d’Europa, va ser colpejada durant sis anys per la recessió posterior a 2008. Durant la dècada anterior, l’economia havia experimentat un augment, però es basava en gran mesura en el boom de la construcció generat pels bancs que concedien hipoteques d’alt risc als espanyols que tenien poca o cap experiència amb el crèdit i els seus riscos. Quan la bombolla va esclatar, els projectes immobiliaris van quedar sense acabar o sense vendre, la gent es va quedar amb hipoteques superiors al valor de les seves cases; començar els desnonaments que van arribar als 500 al dia, mentre que els treballs a la construcció es van esgotar de manera considerable. Els bancs van haver de ser rescatats per l’Estat i el preu va ser l’austeritat a través de retallades massives de la despesa pública.

La desocupació va arribar al 26,9 per cent el 2013, amb un 43,5 per cent d’atur juvenil, el més alt d’Europa. Enmig d’això, la corrupció institucional va sortir a la llum. Aquesta situació es va estendre als més alts nivells polítics i empresarials. Fins i tot el rei Joan Carles va haver d’abdicar després que el seu gendre anés a judici. Al final va ser empresonat, encara que sota condicions molt benèvoles.

L’austeritat i la corrupció van revifar un foc que es considerava extingit a Espanya: la democràcia. El 2011, la principal federació sindical va convocar una vaga general d’un dia, però quan aquesta va acabar, la gent no va tornar a treballar ni a casa seva. El Moviment 15-M o el Moviment dels indignats va fer sortir a centenars de milers de persones als carrers ocupant places, edificis públics i nodrint un moviment per aturar els desallotjaments i ocupar les propietats buides. Va ser a partir d’aquest moviment que va sorgir un partit d’esquerra radical, Podemos.

La reacció contra la corrupció es va traduir en l’aparició del nou partit neoliberal, Ciutadans, que es va comprometre a eradicar-la, però també a fer front a les noves tendències democràtiques a Espanya. Es va crear a Catalunya, i des del començament va adoptar una línia dura contra l’autodeterminació catalana. Al so d’un tambor nacionalista, el seu manifest fundacional va atacar al govern català autonòmic per la seva “agenda antiespanyola”, que era “més preocupant que mai”.

L’ascens d’aquests dos partits, d’esquerra i d’extrema dreta, va destruir el fals sistema democràtic de dos partits imposat per la UE a Espanya. No sembla que hagi de tornar.

En les eleccions generals de 2008, els vots combinats dels socialdemòcrates i el PP van ser del 84 per cent. El seu percentatge de vots es va reduir a mínims històrics en les eleccions de desembre de 2015. El PP era el partit més gran, però durant 10 mesos no va poder aconseguir els vots suficients per formar un govern. En les noves eleccions de juny de 2016, el PP va recuperar 137 escons, però no va aconseguir la majoria. Finalment el seu líder, Mariano Rajoy, va poder assumir el càrrec amb el suport de Ciutadans i perquè el PSOE es va abstenir.

Durant aquest període, es va produir un extens cas de corrupció, el Cas Gürtel, que va investigar el finançament il·legal del PP i que va culminar amb la condemna del seu ex-tresorer, Luis Bárcenas, a 33 anys de presó per part de l’Audiència Nacional. També es va condemnar a l’exministra de Sanitat, Ana Mato, i es va declarar culpable al mateix PP, multat amb 245.000 euros. El president del Govern, Mariano Rajoy, es va veure obligat a testificar, però el màxim tribunal penal espanyol, per descomptat, va evitar responsabilitzar al seu líder i llavors president del Govern espanyol pel frau exorbitant, el blanqueig de diners, els suborns il·legals i la corrupció dins el Partit Popular.

Després la decisió del tribunal el maig de 2018, Rajoy només romandria en el càrrec un mes més, quan va perdre una moció de censura impulsada pel rejovenit exlíder del PSOE, Pedro Sánchez. Curiosament, el suposat partit anticorrupció, Ciutadans, no va votar per destituir Rajoy.

Segons la Constitució espanyola, el Congrés dels Diputats estava obligat a fer alguna cosa més que simplement dir que no tenia confiança en Rajoy; havia d’elegir un altre president en el seu lloc, amb majoria absoluta. Sánchez va poder fer-ho amb el suport de Podemos i els dos partits independentistes catalans. Mentre escric, el futur del govern socialista penja d’un fil, ja que s’enfronta a una derrota en la votació dels pressupostos perquè els dos partits catalans no votaran a favor en protesta pel judici de 12 líders catalans acusats de rebel·lió i sedició en relació amb el referèndum l’1 d’octubre de 2017 sobre la independència de Catalunya.

Des que és president del Govern, Sánchez ha promès buscar “solucions polítiques a un problema polític” pel que fa a Catalunya, modernitzar la Constitució espanyola, fer front al llegat tòxic de la Guerra Civil espanyola (cosa que tots els partits van acordar tapar després de la mort del dictador, el general Franco, el 1975) i abordar el problema de l’estancament en què es troba el nivell de vida.

Com ja s’ha vist, la primera ha fracassat amb l’enjudiciament de 12 líders catalans. Per als partidaris de la independència catalana les promeses de més competències fiscals per al Parlament català, el finançament addicional per a la infraestructura i la revisió de la Constitució arriben massa tard. Per als socialdemòcrates, els diners sempre preval sobre la democràcia, aparentment no a Catalunya. Els detalls de la suposada revisió constitucional mai s’han fet públics.

El setembre de l’any passat, el Congrés dels Diputats d’Espanya va votar a favor de retirar els ossos del General Franco de la seva tomba al Valle de los Caídos, un monument finançat per l’Estat i construït amb el treball en règim d’esclavitud dels soldats republicans, els perdedors de la Guerra Civil de 1936-1939. El Caudillo segueix allà, al costat del fundador del Partit feixista Falange, José Antonio Primo de Rivera. El suggeriment del govern de traslladar-lo a la Catedral de Madrid no sembla massa satisfactòria, i no va satisfer a la família de Franco, als seus seguidors i a les seccions de l’Església Catòlica consagrades a l’herència feixista.

Sánchez ha incrementat el salari mínim nacional, però tot i l’anunciada recuperació de l’economia espanyola després de la greu recessió que va seguir al col·lapse financer de 2008, això no ha suposat una millora important per a la majoria de la població.

Semblava que després d’assumir el càrrec, Sánchez s’havia desviat de la tendència de la socialdemocràcia europea, que ha vist una important davallada del seu suport a causa de la seva defensa d’una agenda neoliberal que perjudica la seva pròpia base (dues excepcions són Portugal i Anglaterra i Gal·les). Podemos també va patir a causa de la seva aliança efectiva amb els socialdemòcrates corruptes i de les batalles internes en què el seu líder, Pablo Iglesias, va intentar exercir control sobre el partit.

Malgrat tot, aquestes esperances de capitalitzar el seu oportunisme es van veure frustrades en el si del PSOE a finals de l’any passat amb les eleccions autonòmiques a la regió meridional d’Andalusia. En un gir espectacular, el PSOE va perdre a favor de la dreta per culpa de la seva pròpia corrupció de gran rellevància -els socialdemòcrates seguiran sent socialdemòcrates- i, tot i les presumpcions de recuperació econòmica, la taxa d’atur segueix sent elevada, sobretot entre els joves, i l’estancament en què es troba el nivell de vida.

Però les eleccions andaluses també van suposar un altre canvi dramàtic. Fins llavors, innombrables articles havien assenyalat que Espanya era una excepció ben rebuda a Europa perquè l’extrema dreta no tenia importància. En part perquè el PP havia aconseguit incorporar als nostàlgics de Franco. La UE va acceptar el feixisme a Espanya mentre onegés la bandera de la UE i cantés l’”Himne a l’Alegria” de Beethoven amb la resta.

Ara, un partit obertament franquista, Vox, empenyent una forta agenda anticatalana, antimigratoria i antimusulmana, ha fet la seva reaparició electoral. Beneficiant-se del canvi per part dels feixistes que durant dècades havien votat pel Partit Popular i que van sentir que la seva hora ha arribat de nou. Vox va guanyar 12 escons mentre que el PP, perdent escons i vots, gairebé va empatar amb Ciutadans. Els tres partits de dreta van arribar a un acord pel qual Vox votaria a favor de donar suport una administració de coalició del PP i Ciutadans. No només la dreta feixista havia conquistat escons per primera vegada des de 1975, sinó que la centra-dreta va pactar amb ells. El que el Partit Popular i Ciutadans poden estar subestimant és el fet que la gent els abandonarà perquè Vox els ofereix l’autenticitat que volen.

Què explicaria el ressorgiment del feixisme a Espanya? Els feixistes han reconegut el col·lapse de la falsa democràcia de la UE a Espanya i el buit que va deixar. Alhora, els interessos empresarials, nacionals i internacionals, tement l’onada de democràcia que s’ha desfermat a Espanya, ja siguin els moviments d’autodeterminació a Catalunya i al País Basc, o el descontentament de molts treballadors espanyols amb la implacable austeritat imposada per la UE, necessiten un nou baluard per protegir els seus interessos. El feixisme sempre ha estat una resposta segura. El Partit Popular i els Socialdemòcrates estan desacreditats; Ciutadans no pot mostrar-se obertament feixista, encara que les seves polítiques ultranacionalistes i neoliberals resistirien fàcilment la prova de foc.

El neoliberalisme sempre ha entès que només pot prosperar sota l’autoritarisme. Els mètodes utilitzats per assolir aquesta fita mai havien causat una gran preocupació: recordin el Xile de Pinochet. En tant que “l’autoritarisme centrista”, definit per Francis Fukuyama com el govern representatiu, els mercats lliures i la cultura consumista mantinguessin la democràcia en escac, tot estava en ordre. El mite de la “democràcia liberal” a la UE s’ensorra sobre les realitats econòmiques de l’austeritat imposada per Alemanya, utilitzada per mantenir la seva hegemonia a la UE.

A Espanya, l’extrema dreta s’ha concentrat, com és habitual, en els “altres” més significatius, no només els immigrants, sinó també el racisme, el sexisme o l’homofòbia. Han estat molt oportunes les creixents demandes d’autodeterminació de l’enemic tradicional d’Espanya, la regió colonitzada de Catalunya, que desconcerta els milions de persones que arriben a Barcelona. Però com hem dit, té les seves arrels en el nacionalisme espanyol o castellà.

Des del referèndum sobre la independència de Catalunya, els partits de dretes, als quals ara s’ha unit Vox, han competit per determinar qui és el més dur amb els catalans, i és molt probable que Vox s’atreveixi a anar una mica més lluny . Això té un atractiu per als socialdemòcrates que, encara que més suaus en retòrica, comparteixen la seva agenda unionista.

El mes passat, l’Assemblea Regional d’Extremadura, una regió empobrida del sud, va aprovar una moció del PP en què demanava al Govern espanyol que imposés el govern directe a Catalunya. El PSOE, que té 30 dels 65 escons i la presidència, va votar amb els 27 membres del PP i els dos representants de Ciutadans. Només els sis membres de Podem votar en contra. Imaginin-se que després de les eleccions autonòmiques de maig, s’afegissin alguns membres de Vox a aquesta barreja.

El País informa que hi ha una considerable oposició a la dependència de Sánchez dels independentistes catalans entre els seus socialdemòcrates, que mai desaprofiten una oportunitat:

“Els dirigents dels partits regionals i els alcaldes han fet arribar la seva opinió al govern que seria millor que el pla pressupostari no s’aprovés al Congrés. Això ajudaria a posar fi al que s’ha descrit per part del PP, el partit de centre-dreta Ciutadans i el grup d’extrema dreta Vox com la “submissió” del PSOE a les forces independentistes”.

No hi ha res a fer si Espanya es desplaça cap a la dreta, recordin com el 2011 la indignació es va dirigir cap a l’esquerra amb el moviment contra l’austeritat i amb l’ascens posterior de Podemos. Però avui en dia no hi ha cap moviment contra l’austeritat i Podemos és una espècie de desastre.

I hi ha una veritable indignació que ha de trobar expressió.

Se suposa que l’economia espanyola es troba en ple creixement i la UE considera que la seva sortida de la recessió és una altra història d’èxit de la qual cal vantar-se. De fet, el 2018 va créixer un 2,5 per cent i s’espera que torni a caure aquest any. No pas cap boom.

La desocupació continua sent del 14,5 per cent i la desocupació juvenil del 38,6 per cent.  El treball mal pagat ha donat lloc a l’humor negre amb un canal de Twitter anomenat Mierda Jobs (@JobsMierda) que fa una llista de feines “de merda”.

La major part dels nous llocs de treball que es creen són temporals, amb contractes que oscil·len entre uns pocs dies o menys i, en el millor dels casos, sis mesos. Els que van treballar en el sector turístic el 2018 (2,65 milions) van superar als de la construcció (2.550.000) per primera vegada des de 2008, però el 35% d’ells tenien contractes temporals. El turisme i la construcció es veurien greument afectats per un alentiment econòmic a Espanya i en altres llocs d’Europa (d’on procedeixen la majoria dels turistes).

També es manté la tradicional divisió nord-sud, amb una taxa de desocupació del 10% al País Basc i Navarra, però del 23% a Andalusia. A més, el 40% de tots els desocupats han estat sense feina durant més d’un any; com més temps estiguin desocupats i més grans siguin, menys probabilitats hi haurà que tornin a tenir una ocupació.

Les diferències en la renda per càpita entre les regions més riques i les més pobres segueixen sent gairebé tan grans avui com fa 40 anys. Els ingressos per persona d’Extremadura en 2017, 17.262 euros, segueixen sent la meitat dels de Madrid, aproximadament la mateixa diferència que el 1980.

Un altre informe d’El País va trobar: 

Més de 100.000 euros separen la renda mitjana de la zona més rica d’Espanya, La Moraleja a Alcobendas a Madrid, de la més pobra, Carrús a Elx a la ciutat costanera oriental d’Alacant. L’ingrés mitjà de les famílies de la Moraleja, situada al nord de la capital, és de 113.642 euros, vuit vegades superior al de Carrús, on és de només 13.286 euros.

El passat mes de novembre, en el seu informe anual, l’FMI assenyalava que l’economia espanyola creix per sobre de la mitjana europea, creant ocupació i aconseguint un sector privat menys aplacat. Però també va insistir en la necessitat d’actuar ara per reduir el dèficit pressupostari (el deute públic segueix propera al 100% del PIB) i els nivells de deute per crear un matalàs en cas que es produeixi una nova crisi.

En el mateix mes, l’enquesta va indicar que el 82% dels espanyols esperen una altra crisi financera abans de 2023. El País, que va encarregar l’enquesta, va assenyalar:

“Hi ha …. una opinió gairebé unànime que les elits polítiques i econòmiques no han aconseguit introduir prou regulacions i mecanismes per evitar que es produeixi una crisi d’aquest tipus. El 91,8% dels enquestats defensa un control superior del sector financer i de les grans empreses.

“A la pregunta de qui creuen que és el principal responsable de la crisi, els bancs i la classe política van sortir guanyant, seguits per la bombolla immobiliària, el Govern, el Banc d’Espanya, la situació financera mundial, l’anomenada Troica (el Banc central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Comissió Europea), les grans empreses, el deute de les llars, la Unió Europea, la globalització i la immigració, en últim lloc: el 28,6% dels enquestats culpaven als immigrants en cert grau”.

En preguntar si pensaven que Espanya havia escapat de la crisi, el 53,4% creia que seguia en crisi, tot i que alguns indicadors havien millorat, i el 31% va dir que Espanya no havia sortit de la crisi de cap manera. 

La corrupció a escala industrial persisteix. La puntuació d’Espanya en l’índex de percepció de la corrupció elaborat per l’organització Transparència Internacional, amb seu a Berlín, es va reduir de 65 de 100 el 2012 (com més a prop de 100, menys corrupte és el país) a 57 el 2017, la major caiguda després de la d’Hongria, i la seva posició en el rànquing dels països es va reduir de la 30a a la 42a, molt per sobre de la d’Itàlia, però no és una cosa del que es pugui presumir.

Darrere d’això s’amaga l’estreta relació entre els bancs (més centralitzats des de 2008), l’elit política i les multinacionals espanyoles, sovint de propietat estatal sota el franquisme i després privatitzades d’una manera que recorda l’antiga Unió Soviètica.

Hi ha raons perquè els espanyols estiguin enfadats i l’esquerra no pot seguir amb una direcció que comença a fluir en la línia nacionalista espanyola. Històricament això és molt sinistre. A més, no fa més que allunyar a una gran part dels catalans i posar nerviosos els bascos.

El mite de la UE és que és una potència per a la pau i la democràcia ha demostrat ser una frase buida. Ha guardat silenci sobre el tracte d’Espanya als catalans i les paròdies actuals de la justícia.

El noi del pòster neoliberal és, per descomptat, Emmanuel Macron. La setmana passada va entrar en una nova aliança del Parlament Europeu amb Ciutadans. Anteriorment havia atacat el seu acord amb Vox a Andalusia, amb un ull a Marine Le Pen, encara que la setmana passada es va mossegar la llengua. Però Macron també és una prova de com el neoliberalisme i el social-liberalisme poden avançar en una direcció autoritària.

Una cosa repugnant es cou a Espanya. Durant la Guerra Civil, el President de la República Espanyola, Manuel Azaña, va estar instal·lat a Barcelona el 1938. Observant el bombardeig diari de la ciutat per avions feixistes, va dir amb ironia:

Una persona del meu coneixement assegura que és una llei de la història d’Espanya la necessitat de bombardejar Barcelona cada 50 anys… Ha funcionat durant segles“.

Hi ha alguna cosa certa en aquestes paraules.


Article traduït per AnnA (@annuskaodena)
Article translated by AnnA (@annuskaodena)


Font: Brave New Europe @BRAVENEWEUROPE1 https://braveneweurope.com

https://braveneweurope.com/chris-bambery-spain-eu-liberal-democracy-has-failed-neo-liberalism-re-mobilises-fascism

Autor: Chris Bambery @chrisbambery

Chris Bambery és autor i locutor. Coautor (amb George Kerevan) de Catalonia Reborn: How Catalonia took on the corrupt Spanish state and the legacy of Franco (Catalunya renascuda: com Catalunya va desafiar el corrupte Estat espanyol i el llegat de Franco) (Luath Press, juny 2018)

Data de publicació: 10 de febrer de 2019


 

Catalana. Londinenca. Republicana. Llicenciada en Filologia Anglogermànica. Traductora i correctora. Estimo les llengües i els llibres. Estimo la meva terra, Catalunya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca