Chris Bambery: Els governs no poden guardar silenci sobre Tamara Carrasco. The National
VILADECANS es troba a pocs quilòmetres de l’aeroport de Barcelona, però a un milió de quilòmetres de les Rambles, al centre de la ciutat, o d’un complex turístic de platja com Sitges, on aniran molts dels que arriben. Molts dels seus residents de classe obrera treballen a l’aeroport o a les fàbriques, magatzems i centres comercials que envolten la ciutat o es desplacen diàriament a Barcelona per anar a treballar.
Article traduït per AnnA (@annuskaodena)
El seu passat és tan radical com el seu present. Quan Catalunya es va alçar contra el cop d’estat militar del general Franco per enderrocar la República espanyola, els treballadors pertanyents a la confederació de sindicats anarcosindicalistes, la CNT, van prendre el control de la terra i la van col·lectivitzar. Seixanta d’ells es van oferir com a voluntaris per unir-se a les milícies que es dirigien a combatre el feixisme.
Vaig viatjar a Viladecans per trobar-me amb la Tamara Carrasco i escoltar la manera com el sistema legal espanyol l’ha tractada. El que em va explicar sembla sortit d’una novel·la de Dostoievski.
Tamara és una activista involucrada en la lluita contra les retallades a l’assistència sanitària, i ha participat en la branca local del partit Podemos, pel qual es va presentar a les eleccions de 2015 en una llista local. Després va participar en la defensa pacífica dels col·legis electorals durant el referèndum d’independència de Catalunya de l’1 d’octubre quan la policia espanyola va atacar els col·legis electorals i els votants.
Quan Espanya va eliminar l’autonomia catalana i va suspendre el seu parlament i govern, després del referèndum, Tamara va formar part d’un grup local, clarament afiliat als Comitès de Defensa de la República (CDR) que van dur a terme accions directes no violentes de protesta, tallant carreteres, ocupant l’estació de tren local i bloquejant les vies. En aquest cas, diu, “les persones que hi vam participar vam dinar allà, no vam ocasionar cap desperfecte i quan vam acabar la protesta, la circulació de trens es van reprendre normalment”.
No obstant això, el 10 d’abril de l’any passat, 75 agents de la Guàrdia Civil paramilitar espanyola, armats amb fusells d’assalt i acompanyats dels mitjans de comunicació, es van presentar a casa seva.
“Hi havia franctiradors a les teulades, la policia catalana va tallar el trànsit i 20 guàrdies civils van entrar a casa meva. Van ser-hi durant quatre hores”, diu la Tamara.
Entre les coses que es van emportar hi havia una màscara del rostre de Jordi Cuixart –el president empresonat d’Òmnium, la principal associació cultural catalana– un ordinador espatllat, el seu telèfon mòbil, un xiulet groc, insígnies, llibres, cartes d’Òmnium i un mapa que mostrava les estacions de metro on les persones podrien unir-se a les protestes.
Després es van endur la Tamara a Madrid, enmig d’una gran cobertura mediàtica, on va estar retinguda en règim d’aïllament durant tres dies. Recorda: “Era tan aterridor que no podia menjar”.
Els articles confiscats es van fer retenir com a evidència que la Tamara tramava accions violentes i la Guàrdia Civil va revelar que havien trobat “certa informació” respecte a les seves casernes a Barcelona, insinuant que la Tamara planejava un atac terrorista. Això va resultar ser una captura de pantalla de Google Maps de la ubicació de les casernes que ella havia fet quan es dirigia allí per participar en una protesta a fora.
La fiscalia de l’estat va filtrar tota mena de detalls incriminatoris, al·legant que ella era una “coordinadora” de les “accions de sabotatge” dels CDR. Es va fer públic un arxiu d’àudio on suposadament la Tamara parlava d’entorpir l’aeroport de Barcelona, els trens de càrrega i els cables de fibra òptica. Tamara explica que el CDR és una organització descentralitzada, amb grups locals que prenen les seves pròpies decisions col·lectives i la idea que ella sigui una titellaire que mou els fils és una fantasia.
El quart dia la van dur davant l’Audiència Nacional d’Espanya, a Madrid. El 1977 es va abolir l’antic Tribunal de Orden Público franquista, el tribunal polític especial creat per tractar els dissidents, però es va crear l’Audiència Nacional el mateix dia amb les mateixes competències i mandat i amb els mateixos jutges.
Tanmateix, el tribunal va retirar els càrrecs de terrorisme presentats pel Fiscal de l’Estat espanyol, però va mantenir els càrrecs de “desordre públic”. Després va intervenir la policia judicial, al·legant que la Tamara era una persona molt perillosa i que presentarien càrrecs contra ella.
El tribunal va dictaminar que la Tamara només quedava en “llibertat condicional” i no podia sortir de Viladecans, excepte per anar i venir de la seva feina a Barcelona. Un arrest domiciliari en tots els efectes. La policia judicial continua insistint que mentre els CDR realitzin protestes, la Tamara ha de romandre en confinament. Per tant, la Tamara explica que “estic passant un moment terrible. La policia em vigila sempre. Em segueixen si surto a prendre una cervesa o a sopar. El meu telèfon està intervingut. A causa de l’estrès, he hagut d’agafar la baixa mèdica a la feina”.
La policia judicial havia estat al seu lloc de treball al·legant que buscaven proves. Mentrestant, fotos d’ella van aparèixer a Internet i es va publicar el seu currículum. Les televisions espanyoles van anar a Viladecans buscant gent gran i emigrants del sud d’Espanya que només parlaven espanyol, per preguntar-los sobre la Tamara i el seu suport a la independència catalana, a la recerca de respostes negatives.
Curiosament, Viladecans és una ciutat d’emigrants d’Andalusia i Múrcia i, més recentment, d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Tamara explica que als mitjans de comunicació espanyols els agrada afirmar que els nacionalistes catalans d’alguna manera no es preocupen per la greu pobresa i l’elevat atur del sud d’Espanya.
Però assenyala que la seva família és d’Andalusia i culpabilitza a Madrid per la pobresa permanent del sud i afegeix que una Catalunya independent no girarà l’esquena a la terra de procedència de tants catalans.
Mentrestant, el pitjor encara havia d’arribar: “La meva mare ha patit un accident, però no puc visitar-la perquè ella és en una altra ciutat. El meu advocat va dir que això és una injustícia però va ser útil”.
Avui la Tamara està atrapada en un món al revés on primer va ser acusada, després va ser investigada, els càrrecs de terrorisme van ser retirats, el càrrec menor de “desordre públic” es manté, però encara es troba en confinament pendent de judici per càrrecs encara desconeguts. Segons assenyala, això no ha impedit que els mitjans de comunicació la jutgin, amb l’encoratjament de l’Estat espanyol.
El Fiscal General de l’Estat continua insistint que es presentaran més càrrecs greus i que la Tamara és la líder d’aquells que protesten pacíficament a Catalunya.
El Partit Socialista ara governa a Madrid. L’any passat Miquel Iceta, contrari a la independència catalana, va dir que les protestes organitzades pels CDR no es podien vincular al terrorisme: “Hem vist carreteres tallades, protestes a les autopistes, grafits, algun acte de vandalisme puntual, però no terrorisme”.
Gairebé 1000 persones han estat detingudes per participar en protestes pacífiques, incloent-hi més de 700 representants municipals (alcaldes i regidors) acusats de delictes com tenir posada la senyera catalana als edificis municipals durant les festes nacionals espanyoles o per mantenir els edificis oberts els dies festius.
La difícil situació de la Tamara hauria de ser motiu de preocupació entre tots aquells que valoren i defensen els drets humans.
Mentre marxava, vaig recordar que el cap d’estat a Espanya és el rei Felip VI de Borbó. Es deia dels Borbons que “no obliden res ni aprenen res”. Els seus cosins abans van governar el Regne de Nàpols i, al segle XIX, eren sinònim de repressió i tirania. El gran líder liberal a Westminster, William Ewart Gladstone, va escriure un fulletó criticant durament el Regne borbònic. Al final, la marina reial britànica (the Royal Navy) va bloquejar efectivament els vaixells borbònics, aturant l’expedició de Garibaldi a Sicília i començant la campanya que va enderrocar el Rei a Nàpols i va unir Itàlia.
Avui, el silenci dels governs britànics i d’altres governs europeus contrasta amb tot això. Romanen en silenci sobre casos d’injustícia tan greus com el de la Tamara. Ella vol que aquest silenci s’acabi, i que s’acabi ara.
Chris Bambery és un punt de contacte del Grup Parlamentari All-Party (APPG) @APPGCatalonia i coautor, juntament amb el columnista de The National, George Kerevan, del llibre “Catalunya Reborn”
Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to the best of my knowledge of English.
Font: The National @ScotNational
Autor: Chris Bambery @chrisbambery
Data de publicació: 22 de desembre de 2018