Chris Bambery – El 2019 veurà cap solució a la problemàtica relació entre Espanya i Catalunya? Brave New Europe
El moviment independentista català ha quedat estancat en les divisions polítiques internes. El moviment manca d’una visió progressiva capaç de mobilitzar una gran majoria de catalans, en lloc de recórrer a mostrar-se com una víctima.
Article traduït per AnnA (@annuskaodena)
Fa tot just sis mesos que l’arribada d’un govern socialista en minoria a Madrid, encapçalat per Pedro Sánchez, semblava apuntar cap al diàleg amb el seu homòleg català a Barcelona. Després de tot Sánchez havia depès dels vots catalans per enderrocar el govern corrupte del Partit Popular de Mariano Rajoy després de la moció de censura. Sánchez encara necessita els mateixos vots per romandre en el càrrec, concretament per aprovar els pressupostos del 2019 al parlament espanyol. S’han fet concessions: els nou presos polítics catalans van ser traslladats de presons als afores de Madrid a presons de Catalunya i Sánchez es va reunir amb el president català, Quim Torra, amb l’esperança de mantenir un diàleg continuat.
Però aquests mateixos presos seran jutjats, en qüestió de setmanes, per càrrecs de rebel·lió i sedició davant el Tribunal Constitucional, amb el seu entramat de jutges, nomenats políticament per l’anterior govern de Rajoy, que exigiran sentències d’entre 17 i 25 anys. El fiscal general insisteix que aquests càrrecs no es retiraran.
Quan Mariano Rajoy va actuar durament amb els catalans després que el Parlament de Barcelona aprovés el referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017, enviant la policia paramilitar per aturar-ho físicament, arrestant polítics i líders civils i suspenent l’autonomia de Catalunya, ho va fer amb el suport dels socialistes. Hi havia ben poques diferències entre el Partit Popular conservador de Rajoy i els socialistes de centre.
Avui, molts catalans veuen Sánchez com el policia bo que va treballar conjuntament amb els policies implacables del Partit Popular de dretes.
Però alguna cosa ha canviat a Espanya. Quan el Partit Popular va perdre el mandat a favor dels socialistes l’any 2004, i els socialistes van començar negociacions que van culminar amb un nou Estatut d’Autonomia que donava més poder a Barcelona i reconeixia a Catalunya com a nació, el Partit Popular de Rajoy va utilitzar el sentiment anticatalà per aconseguir suports: demanant adhesions als carrers, celebrant manifestacions on el nacionalisme espanyol es mostrava en plena força, demanant boicots al cava català, i denunciant el nou Estatut al Tribunal Constitucional.
El 2010, el Tribunal Constitucional ultradretà va eliminar punts clau de l’Estatut, inclosa la definició de Catalunya com a nació i provocant la reacció de més d’un milió de persones que van sortir als carrers de Barcelona per protestar. De la nit al dia el suport a la independència es va disparar. Va ser un moment crucial.
El Partit Popular no pot abandonar la seva agenda anticatalana, però ràpidament va descobrir que tenia competència del partit Ciudadanos, encara més neoliberal, fundat després de la crisi econòmica del 2008 per eliminar la corrupció endèmica i “reformar” l’economia espanyola. L’octubre de 2017, Ciudadanos va criticar a Rajoy per ser massa suau amb Catalunya, i triant també l’autonomia del País Basc com a objectiu.
Avui, ambdós partits s’enfronten a un altre competidor encara més a la dreta, el partit obertament franquista Vox. A principis de desembre de 2018 va guanyar 12 escons a les eleccions autonòmiques andaluses. Els socialistes, formalment el seu bastió a la regió, han perdut el control polític i una coalició de dretes del Partit Popular, Ciudadanos i Vox governarà ara a Andalusia. Malgrat aquesta aliança, tots tres partits competeixen per veure qui s’oposa més fermament a la independència catalana i qui representa millor el nacionalisme espanyol. Els socialistes no són exempts a aquesta pressió i presumeixen de les seves credencials unionistes.
Així entrem al 2019, amb la política espanyola desplaçada ràpidament cap a la dreta, i amb el feixisme emergint com una força seriosa per primera vegada des de la mort del general Franco el novembre de 1975. Per aquesta raó jo argumentaria que no es pot transigir, Madrid ha d’aprovar un referèndum per la independència a Catalunya.
A Catalunya, els tres partits independentistes es barallen entre ells, però el moviment de masses independentista que ha existit des del 2010 és una força en si mateixa. Clarament enfocat en la defensa dels seus líders retinguts com a presos polítics pel govern espanyol, 18 dels 19 seuran junts al banc dels acusats d’aquí a poques setmanes. Semblarà una farsa de judici i els catalans assenyalaran amb insistència que els càrrecs de rebel·lió i sedició s’han eliminat dels estatuts en altres països d’Europa i mostraran la manca d’independència judicial a Espanya pel fet que els càrrecs han estat escollits pel govern.
Vora un 80% dels catalans s’oposen a aquests judicis i a la presó preventiva de 9 dels principals sospitosos. La indignació va quedar palesa amb la quantitat de protestes que van rebre a Sánchez, quan va celebrar un provocatiu Consell de Ministres d’Espanya a Barcelona just abans del Nadal. Aquestes protestes van ser més dures, ja que també recolzaven la implementació de la República Catalana. Si els 9 presos polítics reben sentències de 17 a 25 anys per organitzar el referèndum d’independència, la indignació ha d’augmentar.
És possible que el veredicte no arribi a temps per a les eleccions europees i municipals previstes arreu d’Espanya d’aquí a pocs mesos. No fa gaire hi havia una especial preocupació pel resultat de les eleccions municipals a Barcelona amb la inquietud que Ciudadanos obtingui la majoria de vots a mesura que els partits independentistes es divideixen, però avui el bàndol unionista també està dividit i hi ha poca certesa sobre el possible resultat.
Al voltant del 50 per cent dels catalans no donen suport a la independència, però se senten aïllats per part d’un Estat espanyol que els ha negat la democràcia i els ha imposat la repressió. Sembla que el suport als presos polítics catalans ha mobilitzat molta gent que anteriorment no havien donat suport a la independència, però que ara estan sent convençuts.
Hi ha un altre motiu per al descontentament a Catalunya: el col·lapse financer de 2008 i la devastadora recessió que el va seguir. Els successius governs espanyols de centre i de dretes van permetre que el boom immobiliari durés més de dues dècades, el que va generar una crisi d’hipoteques d’alt risc. Es va recollir el que s’havia sembrat el 2008, amb molts espanyols amb grans deutes i sense mitjans legals per la insolvència.
Els vincles estrets entre els polítics espanyols, les finances i grans empreses (vegeu aquí), i la corrupció que va créixer amb força, van provocar una indignació general, però a Catalunya l’opinió que era necessari fugir de l’Estat espanyol es va enfortir.
Avui, tant el govern de Madrid com la UE proclamen que Espanya ha escapat d’una austeritat nefasta els últims deu anys i ara avança cap a una nova època de prosperitat, amb rècord de creació de llocs de treball. Malgrat tot, la realitat explica una història ben diferent.
Avui el principal patró d’Espanya és el turisme, havent superat la construcció. Hi treballen 2,65 milions de persones, el 13,7% de la població en edat de treballar d’Espanya. Així i tot, aquests són llocs de feina poc remunerats. L’any 2016 (l’últim any en què es disposa de dades), els treballadors del sector de l’hostaleria cobraven, de mitjana, 9,32 euros l’hora, 11,73 euros menys que els treballadors de la construcció. A causa del caràcter estacional del turisme, molts d’aquests llocs de feina són temporals amb un 35,2% amb contractes a curt termini.
Aquests llocs de feina són molt vulnerables a una possible desacceleració econòmica a les nacions d’Europa del Nord, d’on provenen la majoria dels turistes, i a una caiguda posterior del nombre de visitants.
Malgrat l’augment de l’ocupació, el nombre de treballadors a Espanya en situació de risc de pobresa greu es va situar en un 13% el 2017. L’any passat, dos terços dels treballadors a temps parcial buscaven feina a temps complet, com a conseqüència de la subocupació.
Això és especialment cert per als treballadors més joves. Entre el 2008 i el 2016, tots els empleats van patir una disminució de la renda, però els més joves van patir més; amb una reducció del 28% per als adolescents, un 15% entre els 20 i 24 anys, i un 9% per als joves entre 25 i 29 anys. El 2005, 6,7 milions de persones de 20 a 29 anys es van enregistrar com a treballadors. A principis de 2018, la xifra era de només 4,8 milions, una reducció del 30%.
Segons l’organització sindical CCOO, el nombre de menors de 30 anys que treballen en contractes per hora ha augmentat fins al 27%. La desocupació general ha arribat gairebé al 40% entre els menors de 25 anys. Les xifres més altes es donen al sud tradicionalment pobre.
A mesura que l’economia s’enfosqueix a escala mundial, especialment a Europa, també preocupa que l’economia espanyola sigui molt vulnerable a qualsevol desacceleració. Catalunya ha fet millors esforços per atreure inversions transnacionals i per ajudar les petites i mitjanes empreses, particularment en les indústries d’alta tecnologia, però continua lligada al mercat espanyol així com el futur de la seva economia. La preocupació pel futur augmenta la creença que Catalunya sortiria guanyant si anés pel seu compte.
En general, sembla que hi ha poques possibilitats de consens, però una cosa ha canviat, en els darrers anys foscos de la dictadura franquista, el centre de resistència era tant a Catalunya com al País Basc. Amb la transició cap a la democràcia, ambdues regions es van allunyar, sobretot mentre ETA va continuar la seva campanya militar. El principal partit nacionalista basc que governa al País Basc va ser molt cautelós i va fer costat a Rajoy fins que van votar en contra durant la moció de censura a principis d’aquest any.
Avui ETA i la seva violència són història. El nacionalisme radical ha ressorgit amb força després dels intents d’Espanya de prohibir aquests partits i que les seves polítiques d’empresonar als seus líders hagin perdut força. Això significa que al País Basc s’ha produït importants protestes en favor de Catalunya. Els nacionalistes bascos moderats són conscients que els nacionalistes espanyols tenen la seva autonomia al punt de mira i l’aparició del partit Vox d’ultradreta desperta records dolorosos de la manera com Franco va intentar afirmar la unitat espanyola intentant destruir la cultura i la llengua de les terres basques i catalanes.
Fins i tot si els catalans i els bascos s’uneixen per demanar que Espanya aixequi les sancions contra els referèndums d’independència -una possibilitat molt remota- serien numèricament massa febles per poder canviar la llei.
I hi ha un darrer factor a tenir en compte. Els catalans recorden amargament el silenci de la Unió Europea l’octubre de 2017, quan Espanya va enviar la policia espanyola per entrar a la força als col·legis electorals, per apoderar-se de les urnes i colpejar els votants amb les porres. L’elit política de la UE roman en silenci, però a tota la UE hi ha una preocupació creixent pel seu suport a Madrid. Molts veuen que pot tenir conseqüències amenaçadores pels drets humans en les seves pròpies nacions, altres veuen la repressió a Catalunya i plantegen inquietuds vàlides sobre la negligència dels drets humans per part de la UE. Això pot haver exercit pressió a la Comissió Europea i a Madrid, però clarament es mantenen al marge.
Hi haurà una resolució de la qüestió catalana el 2019? Jo diria que no. Però hi ha un altre comodí, Escòcia. Els moviments independentistes a Catalunya i Escòcia avancen amb un destí comú. Tenint en compte l’actual embolic polític del Brexit al Regne Unit, no es pot descartar un segon referèndum d’independència escocesa, i el suport per la independència continua creixent. I, gran interrogant, si Escòcia aconsegueix la independència, penso que Catalunya la seguirà ben aviat.
Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to the best of my knowledge of English.
Font: Brave New Europe @BRAVENEWEUROPE1 https://braveneweurope.com
Autor: Chris Bambery @chrisbambery
Chris Bambery és autor i locutor. Coautor (amb George Kerevan) de Catalonia Reborn: How Catalonia took on the corrupt Spanish state and the legacy of Franco (Catalunya renascuda: com Catalunya va desafiar el corrupte Estat espanyol i el llegat de Franco) (Luath Press, juny 2018)
Data de publicació: 30 de desembre de 2018