Catalunya. No es pot negar a la gent el dret a l’autodeterminació, fins i tot si els intel·lectuals hi renuncien (per M. Castellano). Faro di Roma
“Hi ha una paraula la importància de la qual és ignorada a la Moncloa i la Zarzuela, així com a les redaccions bessones de “El País” i “La Repubblica”.
Aquesta paraula és l’autodeterminació.
Més que no pas les cròniques mundanes, i que el llibre “Cuore”, fóra bo llegir la Carta de les Nacions Unides.”
Articolo tradotto da @HaedusCrabittu
Silvio Pellico, quan va ser arrestat per la policia del govern imperial d’Àustria per haver participat en una conspiració independentista, era un autor teatral molt de moda en una Itàlia en aquella època encara dividida; tenia com a amants les actrius més famoses del seu temps i també gaudia d’un alt nivell de vida.
Però si ja d’entrada no hagués estat tancat a la presó veneciana dels “Piombi”, a tocar de la fortalesa d’Spielberg a Moràvia, prop de la ciutat de Brunn (actualment, Brno), no disposaríem de cap vestigi de les seves obres, ni tan sols a les històries més erudites i detallades de la història de la literatura: l’obra més famosa és Francesca da Rimini, tot i que Dante Alighieri es va mostrar molt més creatiu en l’argument.
Per ajudar a la causa de la Independència, Pellico va fer un bon ús de la seva experiència com a presoner, i en va escriure un llibre -com tots hem après a la Primària-, “dany a Àustria d’una guerra perduda”.
Les hipèrboles de què ens van proveir en la nostra educació patriòtica eren gairebé totes errònies: aquesta, però, és potser l’única realment justa.
El llibre de memòries de l’escriptor de Saluzzo és, de fet, perfecte no tant pel seu valor literari, en el fons modest, sinó perquè constitueix el prototip d’obra de propaganda política.
El secret d’aquest èxit, esdevingut possible per la humanitat de l’autor, que mai va sentir rancor contra els qui l’havien perseguit, es basa en el fet que no s’hi troba cap austríac pres.
Si Pellico hagués donat un retrat inspirat en l’antipatia dels súbdits de Francesc Josep, hauria estat fàcil rebatre que la seva actitud, tot i que provocada per la injustícia soferta, era marcada per un racisme intrínsec.
Els austríacs -el Pellico ens ho explica des d’una distància allunyada en el temps- són bona gent: i ben al contrari el sistema és injust: precisament, perquè indueix a persones bones, humanes i honestes a esdevenir còmplices de la iniquitat del seu govern.
Aquest precedent em va venir al cap tot llegint a “La Repubblica” de diumenge, al biaix, la Concita De Gregorio, que inclou a la seva columna de cartes dels lectors un testimoni inusual: no es tracta ni d’una noia abandonada pel seu xicot, ni d’una dona que hagi sorprès el seu marit al llit amb una altra.
El text, que va saltar als titulars, va ser escrit pel Vicepresident del Govern de Catalunya, que va romandre al seu país per garantir la continuïtat de les institucions de l’Estat, arrestat per les autoritats espanyoles i tancat ja fa temps en una presó de Castella. Amb l’arribada del nou govern de Madrid, els dirigents de la Generalitat han estat traslladats a presons del seu país d’origen.
Junqueras, que va estudiar a Roma, on va realitzar investigacions històriques als Arxius Vaticans i ha mantingut una gran amistat amb el llavors cardenal Ratzinger, s’adreça als seus propis fills redactant un poema en el nostre idioma.
El Vicepresident es disculpa per algunes errades menors presents en el text, al·legant que no pot disposar d’un vocabulari italià.
Fins aquí el testimoniatge de Junqueras.
De Gregorio afegeix un comentari que sembla extret del llibre “Cuore” del nostre paisà Edmondo De Amicis, anomenat no precisament per casualitat per Giosuè Carducci i sense certa perfídia “Edmondo dei Languori”.
Si les escoles fossin encara obertes, i sobretot si fossin encara en voga les lectures del passat, un exèrcit sencer de mestres de primària repartits des dels Alps fins al Lilibeo llegirien l’article als alumnes, amb la intenció d’induir-los a la commoció.
Els ingredients hi són tots: la detenció injusta, infligida per raons de consciència (Junqueras no ha fet mal ni a una mosca, ni va instigar els altres a cometre cap tipus de violència); la separació de la seva família (aquí em ve al pensament la carta escrita pel pobre Ciro Menotti, a punt de ser penjat, a la seva filla Cecchina, un altre clàssic de la nostra educació primària). En definitiva, la profunda cultura literària exposada per l’autor no fa mal.
Les llàgrimes de Concita De Gregorio li farien honor segurament si no fossin de cocodril.
La reconeguda periodista de “La Repubblica” és insuperable, així com la premsa “del cor”, un gènere en el qual resulta molt difícil evitar repeticions, ja que la traïció entre parelles i cònjuges és tan antiga com l’home (i la dona), fins i tot a les cròniques mundanes.
Recordem l’autèntica “delectatio” que ens produeix quan, persuasiva amb l’audàcia d’una corresponsal de guerra a l’avantguarda, va redactar una veritable “primícia” sobre les parlamentàries de Berlusconi -les famoses “Amazones”-, esbrinant que entre elles no existia ni una sola rossa natural, sinó que totes duien “metxes”, com se sol dir en l’argot de les perruqueries.
Aquest “background” professional ben respectable indueix el vell Scalfari, que per la via de l’edat bíblica (a Sanremo, el darrer dels seus companys d’escola, el Dr. Pigati, és venerat pels seus conciutadans com a un monument viu) és ara més enllà del bé i el mal, l’indueix a enviar-la com a corresponsal a Barcelona en els dies calorosos del referèndum i de la proclamació de la Independència.
De Gregorio, marxista irreductible, llegeix la realitat “sub specie” d’anàlisi del “Profeta di Treviri”, i deixa per tant Catalunya convençuda que la tragèdia històrica es repeteix en forma de farsa.
Certament, no va poder assistir a l’afusellament de Puigdemont, contràriament al que havia passat amb el seu predecessor Lluis Companys, tot i que en veritat no eren pas una pallassada els fets dels que hauria d’haver donat testimoni.
En lloc d’això, va enviar a la redacció una sèrie de “peces de colors”, a les quals tot el que esmentava a favor del pobre Junqueras consistia a burlar-se de la seva corpulència.
Sobre els enemics polítics és legítim fer broma, i que De Gregorio es va enfrontar a la independència ho testimonia el mateix fet de reduir el drama a un mediocre guió de “commedia all’italiana”, com aquell del qual s’ha nodrit la nostra cultura “d’esquerres”.
El romà és pragmàtic, no tan sols per la memòria de “La Terrazza”, els protagonistes de la qual, retratats en el seu recretinisme, s’allunyen de la realitat fins al punt de no comprendre els continguts dramàtics. Això pot anar bé a Roma, cada cop més semblant a la memòria del Baix Imperi, representat admirablement per Apuleu en el seu “Sopar de Trimalció”.
I el que no entenen els Quírites -que, de fet, perden regularment les eleccions- és que en allunyar-se de les muralles d’Aurelià (no és necessari arribar a països exòtics, n’hi ha prou d’anar pels pobles) te n’adones que els esdeveniments polítics i socials són “merda i sang”.
La sang no es veu pas, i creure que el món és tot com el Parioli comporta ser un provincià incurable.
De Gregorio tan sols va testimoniar sobre la corpulència de Junqueras, sobre el fet que el Vicepresident s’ha emmagrit dràsticament.
Ara, per causa del remordiment, el perfila com una cruïlla entre Silvio Pellico i Antonio Gramsci.
¿Quines van ser les causes de l’infortuni en què va incórrer en el seu moment el diari de la via Cristoforo Colombo 90?
Detallem l’adreça perquè la ubicació no es mostra a l’exterior: és com si nosaltres, havent estat amenaçats, voltéssim amb la clàssica “barba falsa”.
“La Repubblica” està agermanada amb “El País” de Madrid, diari “d’esquerres” en el sentit romà del terme: tan “d’esquerres” com els seus editors, imbuïts d’una fúria centralista més pròpia del “Caudillo” (qui de fet va odiar als catalans de manera visceral), els qui van invocar durant mesos tota sort de persecucions judicials contra els dirigents de la Generalitat.
No val afegir que les autoritats espanyoles els hagin satisfet, en una atmosfera caracteritzada per l’exacerbació nacionalista.
Fins al punt que Junqueras i els altres líders, conduïts expressament a Madrid per recloure’ls, van ser insultats i maltractats per part dels agents de la policia durant el trajecte des de l’aeroport de Barajas fins a la presó, com si es tractés d’atroços terroristes.
Inútil buscar un rastre de tot això en els articles de De Gregorio, la qual va descriure un ambient enverinat pel nacionalisme en tons de crònica social, digne de l’intent del jove D’Annunzio de descriure les festes dels prínceps romans.
Ara el seu canvi d’estil indica que per atreure les simpaties de la premsa estrangera, primer li cal ser víctima (una mala nota: Bertold Brecht deia “Beneït el poble que no necessita herois”); en segon lloc, i també necessari, identificar-se amb les víctimes.
Fins i tot quan s’opta per l’”understatement” (subestimació), propi del caràcter nacional dels catalans, semblant al dels nostres lígurs: de fet, som parents.
Probablement, Junqueras, un gran coneixedor de la història i la literatura italianes, ha llegit “Les meves presons” i ha interioritzat la lliçó de propaganda política que exposa l’autor.
A la seva carta, no hi apareix cap espanyol dolent.
El primer ministre d’Eslovàquia va recordar a Madrid que les relacions amb la República Txeca mai no havien estat tan bones com després de la secessió.
Hi ha una paraula la importància de la qual és ignorada a la Moncloa i la Zarzuela, així com a les redaccions bessones de “El Paìs” i “La Repubblica”.
Aquesta paraula és l’autodeterminació.
Més que no pas les cròniques mundanes, i més que el llibre “Cuore”, fóra bo llegir la Carta de les Nacions Unides.
Pel que fa al nostre Govern, creu que l’autodeterminació tan sols s’hauria d’aplicar a la “Padània”: no en va és composada de racistes declarats.
Articolo tradotto da @HaedusCrabittu secondo la mia migliore conoscenza dell’italiano.
Article traduït per @HaedusCrabittu segons el meu millor coneixement de l’italià.
Autor: Mario Castellano
Font: Faro di Roma (@FarodiRoma)
Data de publicació: 19/07/2018