Catalunya i el post feixisme. openDemocracy
Un llegat post feixista que mai va desaparèixer ha sortit a la superfície a Catalunya, el que explica perquè el moviment independentista a Catalunya no es trencarà fàcilment.
Article traduït per AnnA (@annuskaodena)
Hi ha una manca d’entesa sobre el que realment ha succeït a Catalunya durant l’any passat. Alguns comentaristes d’esquerres han fet via a etiquetar això com el “retorn de Franco”. Altres han desestimat la violència policial, els presos polítics i la supressió d’un govern elegit democràticament com una reacció acceptable per part d’un estat vulnerable que intenta evitar un trencament perjudicial.
En realitat, cap és veritat. I alhora, ambdós són veritat. És l’insondable llegat institucional de la dictadura, un llegat que mai va desaparèixer, que ha ressorgit a Catalunya. I la reacció ha estat particularment extrema perquè l’Estat espanyol no havia estat tan vulnerable des de l’època de Franco.
Reacció excessiva?
Per als observadors estrangers, la manera com 10.000 policies nacionals espanyols i la Guàrdia Civil van arribar a la tardor de l’any passat, acompanyats d’amenaces de “tallar” el subministrament elèctric de Barcelona i d’assetjar la ciutat, semblava ben bé la reacció d’una dictadura. Bé, semblava més una dictadura de comèdia. Espanya va encarregar tres vaixells per transportar i allotjar oficials de policia, i el més evident de tots, amarrat al port de Barcelona, va arribar inexplicablement decorat amb imatges gegantines de personatges dels dibuixos animats de “Looney Tunes”: El Coiot, Piuet/Piolín i l’Ànec Daffy.
Potser aquesta és una de les raons per les quals vincular Franco a aquesta invasió de “Looney Tunes” sembla tremendament exagerada. És una connexió que -fora de Catalunya- costa que la gent es prengui seriosament.
Per tal d’entendre plenament la reacció excessiva del govern espanyol, hem de comprendre exactament què va passar després de la transició de la dictadura. La transició espanyola va ser, en molts aspectes, única a Europa. D’entre tots els països que estaven sota el taló de ferro del feixisme al segle XX (Alemanya, Itàlia, Grècia, Portugal i Espanya) només Espanya mereix la descripció “post feixista”. Itàlia i Alemanya van passar per diferents processos de neteja feixista del govern durant els acords de postguerra; Grècia i Portugal van estar exposats a processos de compensació/desgreuge, memòria i, fins i tot, judicis criminals que van ajudar a expulsar el feixisme de les institucions. Aquest no va ser el cas a Espanya.
Estat i monarquia
És la bandera nacionalista de Franco i no la republicana de tres colors la que ha quedat com la bandera d’Espanya. La festa nacional d’Espanya és el dia 12 d’octubre, aniversari de l’arribada de Cristòfol Colom a Amèrica. Aquest és l’anomenat “dia de la raça” de Franco que celebra explícitament les tradicions conquistadores d’Espanya i es manté estretament lligat al nacionalisme colonial i antirepublicà. El continuat finançament públic de la Fundació Franco, la preservació del ducat de Franco (un títol hereditari dotat a la família de Franco pel rei Joan Carles), les estàtues del Dictador en llocs públics i els carrers que encara porten el seu nom, són exemples de la resistència cultural dels símbols del feixisme al cor de l’aristocràcia espanyola i l’Estat espanyol.
La generositat de Juan Carlos envers Franco no és difícil d’explicar. Com a part de l’acord constitucional de 1978, es va restituir la monarquia i Juan Carlos va ser coronat monarca espanyol durant quatre dècades. A canvi d’aquest nomenament, Juan Carlos va jurar lleialtat als “Principis del Moviment Nacional” de Franco.
Quan Felipe, el fill de Juan Carlos, va fer un discurs televisat sense precedents el passat 3 d’octubre, la seva condemna explícita de Catalunya i les seves institucions per la seva mostra de deslleialtat, va obrir l’espai polític per a la subseqüent suspensió constitucional del govern de Catalunya. La forta repressió del govern espanyol a Catalunya es justifica exclusivament en la seva oposició envers l’Estat espanyol i la monarquia.
I això explica el dramàtic gir repressiu contra qualsevol insubordinació mostrada envers la monarquia a Espanya. El raper Valtonyc es va veure obligat a fugir a l’exili a Brussel·les per evitar la possibilitat de passar tres anys a la presó per les seves lletres antimonàrquiques. Un altre cantant de hip-hop, Pablo Hasel, està pendent de judici per “discurs d’odi” contra la monarquia.
Prohibició del color groc
La intolerància a la insubordinació s’ha intensificat significativament des del referèndum de l’1 d’octubre. Una important exposició d’art sobre “Presos polítics espanyols contemporanis” de l’artista Santiago Sierra va ser prohibida i eliminada per les autoritats de Madrid a començaments d’aquest any. L’espectacle de la policia confiscant cartells, llaços i globus grocs als aficionats al futbol i la prohibició a activistes dels drets humans de l’ús del color groc és, potser, una de les manifestacions més extremes i absurdes de l’aniquilació total de l’estat de qualsevol discussió sobre els presos polítics.
I, tanmateix, la “prohibició” del color groc en llocs públics reflecteix precisament la lògica del règim del 78 que ha esborrat oficialment la memòria pública de la repressió política. L’acord post franquista de 1978 va garantir que el nou Estat espanyol no reconegués oficialment el tractament dels presos polítics de Franco, ni tan sols les seves foses comunes. Fins i tot ara, l’Estat espanyol treballa activament en oposició a qualsevol esforç per documentar i identificar els cossos.
De fet, justament perquè el règim del 78 va permetre a les elits franquistes consolidar el seu poder i créixer a través d’una combinació de la privatització post franquista i la preservació de vincles estrets amb els partits governants, especialment el PP, es pot dir que la corrupció és una part integral de l’oligarquia post franquista. És més, que la corrupció és part del règim que va acabar amb el govern de Rajoy el 31 de maig de 2018, és un fet ineludible.
La “Llei d’Amnistia” de 1977 va donar una amnistia oficial als presos polítics de Franco al mateix temps que garantia la impunitat pels delictes relacionats amb el règim. Els funcionaris que van jugar un paper clau durant la dictadura franquista, jutges i oficials de policia, incloent-hi aquells que havien torturat nombrosos civils, van conservar els seus llocs de feina pels acords de l’amnistia post franquista. Aquesta continuïtat del personal, juntament amb l’amnèsia institucional sobre les foses comuns franquistes -Espanya és el segon país amb més nombre de ‘desapareguts’ del segle XX després de Cambodja-, va assegurar que la cultura institucional del feixisme es passés per alt dins l’Estat.
Delicte de rebel·lió
La facilitat amb què Espanya condemna als presos polítics i obliga els polítics a l’exili és una marca de la resistència de la cultura de la dictadura en la qual el poder judicial estava políticament incentivat i políticament compromès. El delicte de rebel·lió utilitzat per Rajoy i el govern actual per retenir presos polítics era un delicte del segle XIX, recuperat per Franco a la dècada de 1940 per poder processar i executar milers d’opositors fent ús dels seus tribunals militars.
No estem afirmant que la pràctica d’empresonar adversaris polítics i forçar gent a l’exili s’assembla remotament a la magnitud de la violència experimentada durant el franquisme. Però està molt clar que aquesta pràctica reflecteix perfectament el modus operandi de la dictadura.
Certament, això no és el feixisme ni en la seva forma oficial ni en la pràctica. Però és post feixisme. I és aquesta estructura post feixista del poder el que explica per què el moviment independentista a Catalunya no es trencarà fàcilment.
Sobre els autors
Ignasi Bernat és sociòleg i activista. Ha estat professor de la Universitat de Girona i de la Universitat de Surrey. Ignasi Bernat i David Whyte exploren el potencial i la crisi de Catalunya al seu llibre Building a New Catalonia: Self-Determination and Emancipation (Construint una Catalunya nova: autodeterminació i emancipació), que properament serà publicat per Bella Caledonia y Lighthouse Books.
David Whyte és professor d’estudis sociodemogràfics a la Universitat de Liverpool. Col·labora regularment a openDemocracy i ha escrit per The Guardian, The Herald, The Age i Red Pepper. El seu llibre més recent és The Violence of Austerity (La violència de l’austeritat), Pluto, 2017, editat amb Vickie Cooper.
Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to the best of my knowledge of English.
Font: openDemocracy@openDemocracy
https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/david-whyte-ignasi-bernat/catalonia-and-postfascism
Autors: Ignasi Bernat @ignasibernat i David Whyte @d_whyte100
Data de publicació: 1 d’octubre de 2018
Font de la imatge: Matthias Oesterle/Associació de premsa