openDemocracy - Catalunya i el nacionalisme espanyol
CAT EXTERIOR,  PREMSA INTERNACIONAL

Catalunya i el nacionalisme espanyol. openDemocracy

OpenDemocracy

La nostra única resposta als nacionalismes interessats de tota mena és una sobirania popular que ens apodera a tothom, col·lectivament, a prendre el control dels assumptes d’estat, sigui el que sigui.

Article traduït per AnnA (@annuskaodena)

openDemocracy - Catalunya i el nacionalisme espanyol
Pablo Casado assisteix a la desfilada militar de la Festa Nacional d’Espanya a Madrid, 12 d’octubre de 2008. Imatge propietat de A.Perez Meca/Press Association. Tots els drets reservats

Manuel Nunes Ramires Serrano, en una resposta directa però generalment poc clara al nostre article prèviament publicat a Open Democracy, ens acusa de moltes coses. Nosaltres no som periodistes de bona fe, “tergiversem la veritat” i no aconseguim establir un raonament que “vagi més enllà de les ideologies i valori el debat precís i intel·ligent”.

Sorprenentment, aquí hi ha molt pocs reptes basats en fets per a nosaltres (tot i que assegura que hem distorsionat la connexió de Franco amb la bandera espanyola i el “dia de la raça”, i que no reconeixem les noves promeses d’establir una comissió de la veritat sobre els delictes franquistes).

Donada la manca de desafiament al contingut dels nostres arguments o de les proves materials que utilitzem, el lector quedaria excusat per pensar que això no és el que ha enfurismat al nostre crític. El veritable motiu es revela cap al final de l’article, on afirma: “El propòsit de l’article és desacreditar a Espanya com a democràcia”.

Democràcia espanyola

En això certament podem estar d’acord. No és, en absolut, l’únic propòsit del nostre article original, però sens dubte aquest propòsit és al fons de què volem explicar. De fet, considerem que aquesta desacreditada democràcia espanyola és el nostre punt de partida. Creiem que la detenció massiva de polítics (recordem que un total sorprenent de 712 alcaldes van ser acusats de “col·laborar en el referèndum”), l’atac violent als votants i l’empresonament i l’exili d’opositors polítics que van organitzar manifestacions pacífiques i la desobediència civil, han posat al descobert un estat espanyol fonamentalment desacreditat que només pot respondre als seus oponents amb la força i la repressió. I sí, pensem que això necessita un debat complex, difícil i honest sobre què està passant a la democràcia espanyola.

Manuel Serrano argumenta que el problema bàsic rau en els “secessionistes”, els independentistes catalans. I això es veu reforçat en diversos punts del seu argument. Serrano sosté que “el moviment secessionista va elaborar un pla: provocar una reacció desproporcionada des de Madrid”. La lògica és que la violència va ser culpa de les persones que volien votar. Pel que fa al nostre article d’opinió, ell suposa que articles irresponsables com el nostre “divideixen i contribueixen a l’escalada del conflicte” i, de fet, “manipulen” als nostres lectors. Així que d’alguna manera hi estem implicats també.

La crítica política se substitueix aquí per una sèrie d’acusacions simplistes. Però deixarem la nostra “irresponsabilitat” i “manipulació” de banda de moment. Més preocupant és la caracterització que fa del “moviment secessionista” com els agressors. Aquesta explicació envers ‘l’estat d’excepció’ espanyol a Catalunya, degrada la política complexa de la situació actual i delata una completa incomprensió de la història recent.

L’actual crisi constitucional ha estat encoratjada pel ressorgiment intencionat d’una identitat espanyola que treu profit de l’ostentació del nacionalisme cultural espanyol.

L’any 2004, el partit conservador espanyol, el PP, va desenvolupar una posició més clarament nacional-autoritària sobre Catalunya i la nacionalitat espanyola en general, amb l’objectiu de desestabilitzar el PSOE al govern i generar lleialtat dels votants per mitjà de crides clares al patriotisme espanyol.

El renovat patriotisme del PP va ser part d’un esforç calculat per recuperar el terreny polític després d’una sèrie de desastroses polítiques impopulars, incloent-hi el paper d’Espanya durant la invasió d’Iraq l’any 2003, l’enfonsament del Prestige i els atacs terroristes a Madrid el 2004. Aquesta estratègia representava un intent cínic i calculat de canviar el paper de l’Estat de proveïdor social i de benestar a responsable de la unitat espanyola. És a dir, un reposicionament del paper de l’Estat (i la lleialtat dels votants) des de qüestions socials a qüestions nacionals.

Les crides del govern espanyol al populisme nacional impliquen una dura repressió contra aquells que protesten en contra o desafien l’Estat espanyol. Des d’aquesta perspectiva nacional-autoritària, els actes que es consideren contraris a la “solidaritat espanyola” es redueixen fàcilment a actes de rebel·lió i sedició que justifiquen l’empresonament i l’exili.

El referèndum de l’1 d’octubre va ser el moment que va exposar com els aparells repressius de l’Estat -la policia, els tribunals i les presons- podien mobilitzar-se sense esforç per defensar la “solidaritat espanyola”. I la prova més sorprenent de l’èxit d’aquest nacionalisme espanyol renovat queda clarament il·lustrat amb les imatges repugnants, publicades per agències de notícies espanyoles, de gent cantant “A por ellos” a la Policia Nacional espanyola davant les casernes quan marxaven cap a Catalunya per impedir el referèndum de l’1 d’octubre.

Insubordinació cultural

Tal com vam assenyalar en el nostre article anterior, la insubordinació cultural s’ha tractat amb duresa a Catalunya. Els processos penals s’utilitzen contra rapers i comediants pel sol fet d’expressar sentiments antimonàrquics; les exposicions d’art es prohibeixen si esmenten als presos polítics; i els mestres són acusats de “delictes d’odi contra la policia” per atrevir-se a discutir el referèndum de l’1 d’octubre a les aules. El ple ús d’aquests poders és més visible a Catalunya, però aquesta repressió també s’ha sentit fortament arreu d’Espanya.

Ja hi va haver moltes indicacions d’aquesta davallada cap a mètodes profundament repressius amb la introducció de nous poders generalitzats en contra de qualsevol forma de protesta popular l’any 2015. La “Llei mordassa” espanyola va introduir penes criminals rigoroses contra el dret a la llibertat de reunió.

El febrer de 2018, el New York Times va informar:

“Sigui per llei o per intimidació, Espanya s’ha convertit en un país on els riscos de la lliure expressió han augmentat silenciosament en els últims anys. Hi ha titellaires que han estat perseguits per incitar al terrorisme. També un usuari de Twitter de 21 anys, un poeta i alguns músics, inclosos els dotze membres d’un grup. Una llei molt criticada ha fet que sigui il·legal filmar els rostres dels agents de policia als carrers i ha restringit durament les reunions públiques.”

Repetim el que ja vam dir abans: l’Estat espanyol avui no és franquista ni feixista. De fet, utilitzem el terme “post feixisme” per afirmar inequívocament que l’Espanya d’avui no és, evidentment, feixista, però, alhora, cal destacar que els vestigis del feixisme franquista en les formes polítiques, econòmiques i culturals del poder no han estat completament erradicades.

El fantasma de Franco és real

Hi ha raons reals per les quals, en les setmanes prèvies al referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017, manifestacions espontànies van esclatar arreu de Catalunya als crits de “No Passaran”, “No tenim por” i amb cants d’himnes de resistència antifranquista. I hi ha una raó per la qual Pablo Casado (que ara és president del PP, però llavors era diputat) va fer una declaració esgarrifosa arran del referèndum de l’any passat. Va dir: “si Puigdemont declara la independència de Catalunya, podria acabar com Companys”. Casado va retrocedir ràpidament, dient que “només” amenaçava el president amb la presó. Però tots els catalans saben exactament el que va voler dir: Companys va ser el president català que va ser capturat per la Gestapo i després executat per Franco el 1940.

I hi ha motius reals per a les manifestacions contra la seu de la Policia Nacional espanyola que Manuel Serrano lamenta. La seu de Barcelona a Via Laietana encara es troba al mateix edifici que Franco va fer servir per torturar als seus oponents. Hi ha una raó per la qual el fantasma de Franco s’amaga profundament en l’imaginari polític dels manifestants independentistes, i també ronda en la imaginació política d’alguns dels polítics més poderosos d’Espanya. I aquesta raó cal explicar-la.

Formes continuades de poder al poder judicial

Una explicació completa requereix més que un article d’aquesta llargada, i requereix una anàlisi de com les mateixes elits polítiques i econòmiques van quedar intactes des de la Constitució del 1978. I requereix una comprensió detallada de la manera com l’acord legal i constitucional va ajudar a reproduir la modalitat de poder judicial de Franco.

En molts sentits, una comprensió d’això últim és el que Manuel Serrano més passa per alt quan assenyala que la decisió d’empresonar i exiliar als presos polítics “pertany al poder judicial i no al govern espanyol”. Per descomptat, això és el que se suposa que ha de succeir en les democràcies liberals, però oportunament ignora com el sistema a Espanya copia atentament la manera com el control polític s’ha exercit en els tribunals nacionals des de l’època franquista. Aquest és un exemple clau del que definim com a post feixisme.

L’Audiència Nacional és el tribunal responsable d’iniciar el procés judicial dels 9 presos polítics catalans abans que els seus casos passin a mans del Tribunal Suprem. Aquest tribunal es va crear a la imatge del notori Tribunal d’Ordre Públic de Franco. Els jutges són designats polítics; el tribunal tracta explícitament qüestions conflictives que es consideren “polítiques”.

La politització dels tribunals nacionals en la Constitució de 1978 també és il·lustrada pel Tribunal Constitucional espanyol. El Tribunal Constitucional s’utilitza freqüentment contra els diferents parlaments autonòmics quan s’atreveixen a prendre decisions “autonòmiques”. En els últims anys, aquesta funció ha estat més clara en el cas català. Des de l’any 2006, el Tribunal Constitucional ha suspès més de 40 lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, argumentant que el Parlament no té competència per legislar sobre aquestes qüestions.

En realitat, el Tribunal ha anat reduint, deliberadament i grollerament, els límits de les competències del Parlament de Catalunya. La majoria de les lleis suspeses afectaven els drets socials i protegien els ciutadans contra l’impacte de l’austeritat. Altres intervencions van incloure la suspensió de lleis sobre la igualtat de gènere i el canvi climàtic.

El Tribunal Constitucional no és un òrgan jurisdiccional; no forma part del sistema judicial ni està regulat per la mateixa llei que regula els jutges i magistrats. Els seus membres no cal que siguin jutges acreditats i són escollits directament pels òrgans de govern.

L’efecte d’aquesta falta clara de separació de poders és evident. Entre el 2012-2017, el Tribunal Constitucional va estar presidit per Francisco Pérez de los Cobos, membre del PP i germà de Diego Pérez de los Cobos, l’encarregat de coordinar les operacions policials de l’1 d’octubre i alt funcionari dins del govern del PP. Andrés Ollero, exdiputat del PP al Congrés dels Diputats durant 17 anys, és actualment magistrat del Tribunal Constitucional.

Nacionalisme espanyol i català

Hi ha una raó per la qual Espanya troba molt més difícil oferir indemnitzacions i reconèixer les fosses comunes que qualsevol altre estat modern, potser del món. Sí, després de 40 anys, hi ha un reconeixement limitat sobre el fet que el cos de Franco no hauria de romandre enterrat al Valle de los Caídos i que no hi hauria d’haver cap commemoració de la seva tomba. Però igual que molts noms de carrers i estàtues romanen intactes, de manera més significativa, el seu llegat continua profundament implantat en l’assentament constitucional, en la monarquia que ell mateix va restaurar i, ara fins i tot, en les lleis que va restablir pels seus oponents (pel que fa a la “rebel·lió” i la “sedició”).

El nostre argument no és que l’herència constitucional de Franco sigui l’única manera d’entendre el conflicte actual, però si ha fet palesa en les institucions legals i polítiques d’Espanya. De fet, és el llegat de 1978 el que ha determinat de manera significativa els governs tant d’Espanya com de Catalunya. Tal com exposem en el nostre proper llibre Building a New Catalonia: Self-Determination and Emancipation (Construint una Catalunya nova: autodeterminació i emancipació), les noves arrels de la crisi rauen en la violència econòmica de les elits espanyoles i catalanes durant el període d’austeritat.

Aquestes elits han endurit el control totalitari envers els ciutadans catalans i espanyols agreujant excessivament la desigualtat, forçant a la gent fora de casa seva, declarant la guerra als immigrants i exposant la incapacitat d’Espanya de ser veritablement un país democràtic. I una de les conseqüències de la violència econòmica ha estat l’auge dels moviments nacionalistes catalans i espanyols.

En contra del post feixisme

Tanmateix, aquí argumentem que aquells que estiguin interessats en la democratització d’Espanya (i suposem que Manuel Serrano és un d’aquests) han de reconèixer l’espai d’alternatives econòmiques i socials que s’obren amb la situació actual. La resistència envers la naturalesa post feixista de l’Estat espanyol és el que obrirà l’espai per la transformació en els àmbits cultural, econòmic i polític. A mesura que Catalunya es convertia en un problema per a Espanya, la simple afirmació del seu dret a decidir ha arribat a qüestionar els fonaments de les seves estructures de poder; les normatives i estructures de govern que sostenen el nacionalisme espanyol.

Per descomptat, acceptem que hi ha perills en totes les formes de nacionalisme, inclòs el nacionalisme català. Així i tot, ara és un moment en què les alternatives socials reals també són possibles. Perquè la lluita per l’autodeterminació a Catalunya és inevitablement la lluita contra el post feixisme, això significa que la lluita per les alternatives econòmiques i socials també és inevitable: maneres alternatives de pensar sobre on es troba el poder i maneres alternatives de prendre possessió del poder.

Aquesta ha de ser la nostra única resposta als nacionalismes limitats i interessats de tota mena: una sobirania popular que ens apodera a tothom, col·lectivament, a prendre el control dels assumptes d’estat, ja sigui l’himne nacional, la bandera o el nom que es triï per representar aquest estat.


Sobre els autors

Ignasi Bernat és sociòleg i activista. Ha estat professor de la Universitat de Girona i de la Universitat de Surrey. Ignasi Bernat i David Whyte exploren el potencial i la crisi de Catalunya al seu llibre Building a New Catalonia: Self-Determination and Emancipation (Construint una Catalunya nova: autodeterminació i emancipació), que properament serà publicat per Bella Caledonia y Lighthouse Books.

David Whyte és professor d’estudis sociodemogràfics a la Universitat de Liverpool. Col·labora regularment a openDemocracy i ha escrit per The Guardian, The Herald, The Age i Red Pepper. El seu llibre més recent és The Violence of Austerity (La violència de l’austeritat), Pluto, 2017, editat amb Vickie Cooper.


Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to the best of my knowledge of English.


Font: openDemocracy@openDemocracy

https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/ignasi-bernat-david-whyte/catalonia-and-spanish-nationalism

Autors: Ignasi Bernat @ignasibernat i David Whyte @d_whyte100 
Data de publicació: 19 d’octubre de 2018
Font de la imatge: A.Perez Meca/Press Association


Articles relacionats:

– Catalonia and postfascism https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/david-whyte-ignasi-bernat/catalonia-and-postfascism

– Catalunya i el post feixisme (Traducció CAT) https://comunicats.cat/catalunya-i-el-post-feixisme-opendemocracy/

– Catalonia: two half-truths don’t make one truth https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/manuel-serrano/catalonia-two-half-truths-dont-make-one-truth


 

Catalana. Londinenca. Republicana. Llicenciada en Filologia Anglogermànica. Traductora i correctora. Estimo les llengües i els llibres. Estimo la meva terra, Catalunya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca