Foto 1_Castellers. Smithsonian
CAT EXTERIOR,  PREMSA INTERNACIONAL

Castellers. Història visual d’una tradició catalana. Smithsonian Folklife

SmithsonianFolklife Catalonia

Article traduït per AnnA (@annuskaodena)

Quan vaig arribar a Catalunya el 2012, les dues coses que més em van sorprendre van ser el nacionalisme català i les torres humanes anomenades castells.

La gent parlava sovint de la crisi econòmica mundial que amenaça el somni europeu de l’estat del benestar, que “no hi ha futur” a Catalunya.

Foto 1_Castellers. Smithsonian
5 de 9 pels Castellers de Vilafranca al Concurs de Castells de Tarragona, 2010 / Toni Solé, Arxiu Castellers de Vilafranca

Tanmateix, els diumenges al matí, milers de persones s’aixequen d’hora, pugen al cotxe i condueixen fins a una de les més de vint localitats, per construir quelcom de manera col·lectiva. En altres paraules, podem pensar en això com una expressió d’optimisme nacional en cru.

Els Castells van ser documentats per primera vegada com a forma cultural el 1801. Van aparèixer a Tarragona, una província rural i religiosa de Catalunya. Amb la industrialització del segle XIX, es van convertir en una pràctica tradicional, central en les celebracions populars nacionals. A finals del segle XIX, “l’Època daurada dels castells”, les colles fins i tot eren capaces de construir torres humanes de fins a nou nivells de persones de peu l’un sobre les espatlles de l’altre.

Foto 2_Castellers. SmithsonianFolklife
El final del segle XIX es nomena “l’Època daurada dels castells” perquè les colles eren capaces de fer castells de nou pisos. Aquesta és una de les poques fotografies del pinacle. / Pere Català i Pic, Unal Arxiu.

No obstant això, amb l’arribada de la crisi econòmica a principis del segle XX, menys persones van participar en la tradició. En el punt de menys afluència, només hi havia dues colles castelleres a tot el país.

Durant la dictadura de Francisco Franco de 1939 a 1975, el règim va obligar a les dues colles principals a fusionar-se, i no hi va haver cap desenvolupament significatiu de la pràctica fins al 1981.

La transició a la democràcia va generar canvis significatius en la vida social catalana, com ara el ressorgiment de festivals i celebracions populars del carrer i la formació de vint-i-tres colles castelleres. Es va convertir en una pràctica moderna, en entorns urbans en comptes de només en els rurals. Els membres de les colles van guanyar prestigi social i van passar per un procés de democratització interna que va permetre l’autorització de les dones a les colles per primera vegada. També es van professionalitzar, amb assaigs regulars en grup i l’estudi de la tècnica. Un gran nombre de colles també va començar a rebre suport econòmic de les seves ciutats.

Aquests canvis van fer que els castells prosperessin. Anteriorment, només vista al sud de Catalunya, la tradició es practica actualment a tot el país i s’ha convertit en una de les pràctiques culturals catalanes més representatives, fins i tot designada per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Actualment, 15.000 persones de més de 100 colles practiquen la tradició a tota Catalunya.

Les seves transformacions demostren el poder de la cultura catalana per evolucionar i adaptar-se a les noves circumstàncies socials, unint tradició i modernitat.

Pau Giori és un especialista en el diàleg entre la cultura popular i el nacionalisme a Catalunya i Quebec. També treballa com a investigador i curador d’exposicions de fotografia. És investigador associat al “Center for Folklife and Cultural Heritage”  i assessor del programa de Catalunya al Smithsonian Folklife Festival 2018.


Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to the best of my knowledge of English.


Font: SmithsonianFolklife @SmithsonianFolk

https://festival.si.edu/blog/human-towers-a-visual-history-of-a-catalan-tradition

Autor: Pablo Giori @pablogiori
Data de publicació: 11 de maig 2017
Font de la imatge 1: Toni Solé, Arxiu Castellers de Vilafranca
Font de la imatge 2: Pere Català i Pic, Unal Arxiu


 

Catalana. Londinenca. Republicana. Llicenciada en Filologia Anglogermànica. Traductora i correctora. Estimo les llengües i els llibres. Estimo la meva terra, Catalunya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca