Carles Puigdemont a l’Indépendant: “La situació dels presos, una vergonya per a Europa”. L’Indépendant
Més d’un any després de la seva arribada a Bèlgica on es va exiliar, l’expresident de Catalunya parla sobre els esdeveniments que han marcat la seva vida i la dels catalans des de llavors. Carles Puigdemont confesa el seu pesar per haver suspès la proclamació de la república catalana després del referèndum.
Article traduït per Carles (@Cjaumev)
Fa més d’un any que es va exiliar de Catalunya. Com ha canviat la seva vida quotidiana?
Carles Puigdemont: Tinc moltes activitats polítiques aquí, així que tinc una agenda molt ocupada. Estic molt relacionat amb els equips de la Generalitat de Catalunya. Tot aquest treball es podria fer de la mateixa manera des de Catalunya. Els canvis són més en el terreny personal, relacionats amb la família. Aquí, visc pràcticament reclòs. Els meus pensaments són allà…
D’aquell últim bany multitudinari, a Girona, el 28 d’octubre, dos dies abans de la seva partença … Quina memòria en conserva?
Era conscient que el paisatge que observava no tornaria a veure’l durant força temps. Però em nego a dramatitzar. La nostra feina és lluitar per Catalunya, no pas plorar sobre el nostre destí.
Per què no l’ha seguit la seva família?
Vam decidir que les meves filles i la meva dona no vinguessin aquí per dos motius. El primer és que lluito per fer l’exili el més curt possible. He de tornar aviat a Catalunya. El segon, les nostres filles van a escola a Girona i allà estan contentes.
El lloguer d’aquesta casa és de més de 4.000 euros mensuals. Com es finança la seva vida diària, en tant que ja no rep un sou com a diputat?
Els detalls del lloguer, no els conec. Però li puc assegurar que tots els diners que s’utilitzen aquí son provinents del crowdfunding (de la solidaritat), una societat catalana extraordinàriament compromesa, que entén que cal lluitar amb unes condicions mínimes per viatjar, per mantenir una seguretat … No disposo ara del sou de diputat perquè no se’m permet exercir-ne, com a conseqüència de la decisió d’un jutge que m’ha suspès sense cap sentència judicial.
Fa dos dies, el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar a Turquia, que està mantenint un diputat del PKK a la presó durant un any i mig. Aquesta violació dels drets fonamentals també és dona a Espanya. Hi ha jutges que prevariquen, que creuen que tenen dret a canviar les majories parlamentàries, en aquest cas, perquè el que els catalans van votar no els agrada.
Com avança la recerca de suports internacionals?
Més que suport institucional, que és difícil d’obtenir, treballem per millorar el coneixement de Catalunya. Sense coneixement, no hi pot haver cap reconeixement.
Hi ha més empatia pels presos que pels exiliats?
Potser, perquè la situació dels presos és una vergonya per Europa i pertorba les democràcies europees. Aquesta greu situació ens ajuda a explicar les causes de la nostra lluita: la democràcia. El fet que hi hagi persones que siguin en presó preventiva més d’un any per defensar les seves idees i perquè van organitzar un referèndum, és una veritable vergonya per a Europa i pels països que callen davant d’això. Però també crec que si tot el govern s’hagués exiliat, també hauria ajudat la internacionalització.
A Barcelona, Manuel Valls es presenta a si mateix com el “candidat de la moderació”, “contra el populisme i el nacionalisme”, el català, que amenaçaria Europa. Què li respon?
Té tot el dret del món per exercir la política a Catalunya. Com jo faig política aquí a Bèlgica. Però hauria d’informar-se millor. El catalanisme polític és un moviment que, en els seus fonaments, es vincula escrupolosament amb la democràcia, els drets civils i la cultura. Cosa que no és el cas del partit que li ha donat suport, Ciudadanos, que és la formació espanyola més ultranacionalista, que ha erigit la bandera espanyola com una religió. Sóc nacionalista moderat. Ser català no és ser excloent. No cal renunciar a res a canvi. Manuel Valls ha de ser menys arrogant davant d’una societat que ha avançat tant, tots aquests anys, sense ell.
La seva postura revela una idealització col·lectiva de la transició democràtica espanyola, a França i en altres llocs d’Europa?
Hi ha, certament un discurs que pretén presentar l’evolució d’Espanya com exemplar. Aquest mite és, en part, mantingut pel Partit Socialista espanyol, del qual Manuel Valls és a prop ideològicament. Però els fracassos del model jurídic i l’organització territorial, entre d’altres, posen de manifest que, durant quaranta anys, no s’ha fet res per “defranquitzar” Espanya.
L’any 2018 i estem debatent el destí d’un monument nacional espanyol en homenatge al dictador i mantingut per recursos públics!
A Europa, comencen a saber ara que encara hi ha manifestacions de persones amb els braços enlaire (salutació feixista). O que la Fundació Francisco Franco és legal i subvencionada. Mentre que els “Jordis” (Cuixart i Sánchez, Nota de l’editor), activistes pacífics, són a la presó, els que aixequen el braç, són al carrer, lliures. Un dels èxits de la transició és haver ocultat aquestes restes del franquisme.
Si els socialistes es traguessin del barret una mena d’amnistia col·lectiva per a tots els presoners i exiliats catalans, com reaccionaria vostè?
Això és una fantasia, perquè l’amnistia no existeix a la llei espanyola. Seria una frivolitat esperar una mena de “gràcia”. En qualsevol cas, les persones empresonades no van cometre cap delicte pel qual haurien de ser perdonades. L’absolució és l’única decisió acceptable perquè no hi va haver rebel·lia. No som els únics a dir-ho: també hi ha un tribunal alemany que ho va dir (el que el va deixar lliure el passat mes d’abril, Nota de l’editor).
Si se li ofereix un referèndum “pactat”, l’acceptaria?
Per descomptat. Només un referèndum d’acord amb Espanya pot substituir el d’1 d’octubre. Hauria de ser un referèndum que comprometés ambdues parts i preparés escenaris possibles per al post-referèndum, com a Nova Caledònia. Per descomptat, un retard de trenta anys, no és acceptable. Els problemes que tenim sobre la taula, les reformes i millores en transport, educació, salut … Tot això no pot esperar trenta anys.
Us lamenteu d’haver suspès la proclamació de la República, el 10 d’octubre de 2017?
Rotundament sí. Va ser un error que no tornarem a repetir. El govern espanyol ens va trair en aquell moment. De l’1 al 10 d’octubre (del referèndum a la proclamació, Nota de l’editor) hi va haver una relació de confiança que s’havia establert amb La Moncloa (palau presidencial espanyol, Nota de l’editor). Sabien que el camí del diàleg estava obert per part nostra. Hem respectat aquest compromís, ells no. Era una trampa.
Heu declarat no fa gaire, que no passaríeu vint anys sense trepitjar el sòl català. Això vol dir que ens el trobarem un dia al nord de Catalunya?
Això significa que abans d’aquests terminis, Catalunya es convertirà en un país independent i lliure on podré anar. També vol dir que podré anar a la part de Catalunya sota l’administració francesa i sentir-me com a casa. De moment, és molt poc recomanable trepitjar sòl francès, ja que hi ha ‘una convenció bilateral França-Espanya que permet l’extradició immediata, sense passar per un jutge. Tinc plena confiança en la separació de poders a França, però aquesta situació excepcional m’impedeix moure’m lliurement a França, com puc fer en la majoria dels països europeus. Entre Waterloo i Perpinyà, triaria Perpinyà, és clar. És a casa.
Els rumors de visita no van faltar aquests últims mesos …
La gendarmeria francesa va anar a Prades (Conflent) per buscar-me. No sé on van obtenir la seva informació perquè mai no vaig pensar anar-hi. Em va sorprendre veure que van donar per certa una notícia falsa. Estranyament sorprès, ja que al gener l’Estat espanyol va protegir la frontera pensant que anava a creuar al capó d’un cotxe (riure).
Encara penseu que avui sou una figura política capaç de mobilitzar les tropes?
Aquest procés polític prové de baix a dalt. Els de la part superior, som aquí circumstancialment. El “procés” depèn de la base. Els dies 1 i 3 d’octubre (el referèndum i la vaga general que va seguir, Nota de l’editor) van ser episodis d’acció directa no violenta, un mètode perfectament legítim. Davant dels judicis que s’apropen, la gent de Catalunya interpretarà com un atac a la seva dignitat, la persecució dels seus líders. Això és el que li vaig dir a Rajoy. No subestimi el poble català. És pacífic, molt pacient, però és un poble fort.
El nostre desig de diàleg no s’ha de veure com una debilitat.
Article traduït par Carles (@Cjaumev) selon ma meilleure connaissance du français.
Article traduït per Carles (@Cjaumev) segons el meu millor coneixement del francès.
Font: L’Indépendant @lindependant
Autor: Fabien Palem @fabienpalem
Data de publicació: 23 de novembre de 2018
Font de la imatge: NICOLAS LANDEMARD
Articles relacionats que et poden agradar:
Cada vez más difícil para el juez Llarena. Telepolis
CAT EXTERIOR
