Cal protegir el Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH) tal com ens protegeix a nosaltres. The Guardian

The Guardian 300x107 - Cal protegir el Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH) tal com ens protegeix a nosaltres. The Guardian

El segle XX ens va ensenyar com de vulnerables són els humans als líders tirànics. Avui, al cap de 65 anys, el CEDH és tan vital com sempre.

Article traduït per Miquel Santos

The Guardian Conveni europeu de drets humans 300x180 - Cal protegir el Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH) tal com ens protegeix a nosaltres. The Guardian
Nazis al banc dels acusats durant els judicis de Nuremberg, 1946.

Tots sabem el conte dels tres porquets. Ve un llop. El primer porc construeix una casa feble de palla. El llop l’aterra bufant. El porc fuig, i va a parar a la casa d’un altre porc construïda amb bastons. Els dos porcs fugen a casa del tercer porc. Està feta de totxos. Més forta. El llop bufa i rebufa… ja en sabeu la resta.

Les rondalles populars persisteixen perquè contenen veritats fonamentals. La veritat és que els tres porquets som nosaltres. També el llop. És també la lliçó dels esdeveniments brutals del segle XX. L’Holocaust no va ser només causat per líders carismàtics, va ser el resultat de milions de persones corrents col·laborant en campanyes de discriminació, odi i assassinat. És el que Hannah Arendt, informant sobre el judici d’Adolf Eichmann, l’arquitecte de la solució final, va anomenar la “banalitat del mal”. Eichmann no era “ni pervertit ni sàdic”, escrivia Arendt, sinó “terroríficament normal”.

El llop és dins de tots nosaltres. Des de l’Holocaust, psicòlegs com ara Jonathan Haidt han aportat la base científica per mostrar com persones corrents poden ser capaces de fets inqualificables. Milions d’anys d’evolució en tribus han fet de nosaltres éssers tribals. Ens regim per la intuïció, i sovint utilitzem la raó per justificar els nostres prejudicis.

Després de l’Holocaust, els líders nazis claus van ser portats a judici a Nuremberg. En el seu discurs inaugural, el fiscal nord-americà Robert Jackson va dir que la decisió dels aliats, “imbuïts de victòria i ferits pel greuge”, de resistir-se a la venjança i, en comptes d’això, sotmetre els seus enemics captius al judici de la llei era “un dels tributs més significatius que el poder ha pagat mai a la raó”.

Als judicis, que van tenir lloc al cap de pocs mesos del final de la Segona Guerra Mundial, els fiscals van desembullar els horrors de la màquina de matar nazi. Els que treballaven als judicis van quedar colpits per sempre pel que van veure, i van fer tot el que van poder per impedir que tornés a passar. Van veure l’ànima del llop, i van reconèixer –crucialment– que en tres generacions, la banalitat del mal desapareixeria de la memòria vivent.

Van entendre que per protegir-nos del llop, ens cal construir una casa tan forta com sigui possible. Aquesta casa ha de donar a la raó un aixopluc del poder, fins i tot en èpoques de conflicte i inseguretat, quan el llop sotja les fronteres dels nostres pobles pacífics. La casa és les nostres institucions i els pilars són els nostres drets humans.

De l’equip britànic, Hartley Shawcross va col·laborar a fundar Justícia, l’organització per la reforma de la llei de drets humans. Hersch Lauterpacht, professor de Cambridge que va perdre gairebé tota la seva família a l’Holocaust, va advocar amb èxit per una llei internacional de drets de l’home i va esdevenir el jutge britànic en el nou tribunal internacional de justícia. David Maxwell Fyfe, un polític conservador, va fer, amb el suport de Winston Churchill, un esborrany d’un tractat que s’arribaria a conèixer com La Consciència d’Europa.

Avui fa seixanta-cinc anys, el Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH) va entrar en vigor. En els nostres temps turbulents, és important apreciar aquest gran tribut que el poder ha pagat a la raó, a tot un continent que, pocs anys abans de la creació del CEDH, havia presenciat el carnatge més brutal de la història. El CEDH és un tractat internacional que estableix els drets fonamentals que ens calen per viure una vida lliure i dignificada. El dret a la vida. A la llibertat. A la llibertat d’expressió. En tot just uns centenars de paraules, els drets clau conformen l’esquema bàsic d’una societat lliure. Cada estat que el signa s’avé a protegir els drets al seu interior i, el més important, a acomodar-se als dictats del seu tribunal, el tribunal europeu de drets humans.

Després d’un inici lent, el tribunal van començar a mostrar la seva vàlua a la dècada dels 70. Un dels primers casos va ser Irlanda contra el Regne Unit, en el qual el tribunal va examinar les “cinc tècniques” utilitzades per les forces de seguretat del Regne Unit per interrogar sospitosos a Irlanda del Nord. Va considerar que eren “inhumanes i degradants” i per tant il·legítimes.

En les dècades que van seguir, el tribunal va fer milers de judicis i ara protegeix 830 milions de persones a tot el continent. La jurisprudència ha tocat tots els aspectes de la vida humana. El seu efecte al Regne Unit ha estat profund, tot i que per a molta gent invisible. A causa dels veredictes del tribunal, i l’acord del govern del Regne Unit d’aplicar-los, soldats gais poden lluitar a l’exèrcit sense discriminació, la policia no pot retenir per sempre l’ADN de persones innocents o aturar-nos i escorcollar-nos sense raó, pegar als infants va contra la llei, els nostres patrons no poden espiar els nostres missatges electrònics sense dir-nos-ho, i els periodistes tenen llibertat per informar en interès públic i protegir les seves fonts.

I el més important, fa 20 anys el CEDH va ser incorporat al dret del Regne Unit a través de l’Acta de Drets Humans. Això significa que si vols fer valer els teus drets humans contra una autoritat pública, pots anar al tribunal del comtat en comptes d’haver d’anar a Estrasburg.

El CEDH no és perfecte. L’han atacat per ser massa progressista i per no ser-ne prou. Al capdavall, ha de crear un equilibri per garantir que protegeix drets sense alienar-se països més conservadors a tot un continent divers, com ara quan un cas sobre creus cristianes a les aules gairebé va dur Itàlia a sortir-ne.

Vivim en temps preocupants. Ideologies extremistes i antics odis tornen a estar en marxa a tot Europa. El segle XX va ensenyar que sempre serem vulnerables als cants de sirena del tirà, una crida a què la nostra intuïció respon encara que la raó miri cap a una altra banda. En el 65è aniversari del CEDH, val la pena prendre’s un moment per apreciar com ha estat d’important, i ho continua sent, a l’hora de protegir-nos de les nostres pitjors naturaleses.

Els que van lluitar pel Brexit han dit que el CEDH és el següent de la llista. Celebrem el que s’ha aconseguit i protegim-ho de cara al futur. Perquè el llop no serà mai lluny de les nostres portes.


• Adam Wagner és advocat de drets humans a Doughty Street Chambers @DoughtyStPublic, fundador i president de rightsinfo.org @rights_info, una organització que educa i inspira gent sobre drets humans i creador de UK Human Rights Blog @UKhumanrightsb https://ukhumanrightsblog.com/


Article traduït per Miquel Santos segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by Miquel Santos to the best of my knowledge of English.

Font: The Guardian @guardian

https://www.theguardian.com/commentisfree/2018/sep/03/european-convention-human-rights-protect-65?CMP=share_btn_tw

Autor: Adam Wagner @AdamWagner1 
Data de publicació: 3 de setembre de 2018
Imatge: Sipa Press/REX
Text imatge: Nazis al banc dels acusats durant els judicis de Nuremberg, 1946.
Text video: Gag de Patrick Stewart: què ha fet el CEDH per nosaltres?


 

Puntuació dels lectors
vots0 mitjana0

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.