CAT EXTERIOR,  PREMSA INTERNACIONAL

Bye bye Catalunya. 7per24

7per24

És Espanya un país democràtic?

Articolo tradotto da Albert (@HaedusCrabittu)

És Espanya un país democràtic? (In)justícia i repressió. En aquest moment, continuen en presó preventiva, acusats de sedició i rebel·lió violenta, els representants de les associacions civils Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, i els representants polítics escollits pel Parlament de Catalunya: Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva. Són a la presó a la Comunitat de Madrid, a més de 600 km de casa, alguns d’ells des de fa més de sis mesos. Mentre Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Lluís Puig, Marta Rovira i Anna Gabriel són exiliats a diversos països europeus. No vull, però, parlar ara d’això. Tan sols vull recordar els seus noms. Portar el llaç groc per recordar-los és considerat “ofensiu” pel ministre de Justícia espanyol, Rafael Català.

Em voldria referir a altres aspectes relacionats amb aquesta situació sobre la “justícia” espanyola. En els darrers mesos, diverses persones, d’alguna manera implicades en el procés d’independència de Catalunya, s’han vist acusades i en ocasions incriminades per “delictes d’odi” o de terrorisme. Cada dia n’hi ha, de nous acusats.

Jordi Pessarodona, regidor municipal d’un poble de la Catalunya central, pallasso de professió, és acusat d’un delicte d’odi per haver restat amb un nas de pallasso al costat d’un membre de la guàrdia civil durant el registre al Departament d’Economia el 20 de setembre (en la manifestació pacífica que va costar imputació i presó als dos Jordis). Posteriorment, ell i la seva família van rebre amenaces de mort (no considerades, fins ara, com a crims d’odi).

El cantant de rap Hasél és acusat d’apologia del terrorisme i d’injúries contra la corona per la lletra d’una cançó contra l’ex-Rei Joan Carles I, contra la policia espanyola i la guàrdia civil.

Els Comitès de Defensa de la República (moviment independentista ciutadà) són acusats de terrorisme per haver ocupat (sense violència) els carrers com a acció de protesta. L’exposició de fotografies titulada “Presoners polítics a l’Espanya contemporània”, que entre moltes d’altres conté retrats de quatre polítics independentistes catalans, va ser retirada de la fira d’art Arco, celebrada a Madrid, a petició del govern d’aquesta comunitat autònoma.

Nou joves que participen en una baralla violenta en un bar de Pamplona contra oficials de la guàrdia civil de paisà, el 2015, són sotmesos a un procés per terrorisme, després de dos anys de presó preventiva, amb una petició de fins a trenta anys de presó.

Dotze professors de l’escola de secundària de El Palau, d’un poble de la zona de Barcelona, són acusats d’un delicte d’odi pels comentaris realitzats a classe sobre la violència policíaca del primer d’octubre. A la seva classe hi ha alumnes fills de guàrdies civils, els pares dels quals diuen que se senten ofesos o ferits pel debat a l’aula.

Fins i tot un mecànic de Reus que, després dels esdeveniments de l’1 d’octubre, s’havia negat a arreglar el cotxe d’un guàrdia civil, és acusat d’un delicte d’odi.

Un jove de Tenerife (Illes Canàries) ha estat arrestat i acusat d’odi i injúries per haver escrit al seu mur de Facebook “Borbones a los tiburones” (als taurons).

Transcric aquests casos -n’hi ha altres- perquè mostren l’atac a la llibertat d’expressió, l’escola i la cultura. Segons el Dr. Dopico, professor de Dret Penal, els “Delictes d’incitació a l’odi” tenen com a objectiu la protecció de grups o minories vulnerables o discriminades. L’atac ha de ser motivat per raons racistes o relacionades amb la ideologia, les creences, la identitat sexual, etc.

Segons aquest professor, en els casos esmentats no es donen aquestes circumstàncies. S’hi han mostrat d’acord molts altres juristes que han subratllat que la crítica a l’acció policial és legítima i forma part del debat democràtic. De fet, no es tracta d’una crítica per ser policies o espanyols, sinó per la repressió.

Els crims d’incitació a l’odi i de terrorisme van ser creats sobretot en el context de la lluita contra ETA i ara s’utilitzen de manera indiscriminada per combatre l’independentisme català, que sempre s’ha expressat per mitjans pacífics.

Recordo que de joveneta havia escoltat cançons amb textos revolucionaris o anarquistes, sense haver-me sentit mai com una terrorista, sense haver sentit cap odi per ningú. Per exemple, la cançó Raffaele, de Dario Baraldi: “…Mare, digues-me que és dolent penjar un general, tan sols un de cap per avall i no demanar més…”. O l’himne a Oberdan, del qual recordo el començament: “les bombes, les bombes Orsini, el punyal, el punyal a la mà. Ha mort el sobirà austríac! I volem llibertat!. Per no esmentar la Contessa: “…tu, gent de bé que cerques la pau, la pau per fer allò que vulguis, però si cal que el preu sigui la guerra, volem que acabeu sota terra”.

I la Marsellesa, o Ça ira? (les aristocrates à la lanterne…). I tantes d’altres cançons de protesta i revolucionàries, que avui potser ja no estan tan de moda, però que si més no son impreses a la memòria de tota l’esquerra italiana i no tan sols. Ens temps recents, no s’ha perseguit ningú per les lletres d’una cançó, que recordi. Per això em sento desconcertada i preocupada pel que està passant al país on visc. Mentre associacions com la Fundación Francisco Franco exerceixen lliurement l’apologia del franquisme i la dictadura. Les donacions a aquesta fundació i a d’altres associacions d’extrema dreta gaudeixen de desgravacions fiscals. Mentrestant, el govern de Rajoy ha deixat sense cap subvenció la Llei de la Memòria Històrica. Ens queixem que tot plegat no és propi d’un país democràtic. Però una es pregunta si Espanya és realment un país democràtic.

Last but not least, la sentència de la Manada. Sembla que no tingui res a veure amb els fets de la política catalana. Però és pertinent quan parlem sobre la situació de la justícia espanyola. Crec que ara tothom coneix la sentència (abús i no violació) i, en particular, els mots d’un dels jutges, que hauria volgut l’absolució dels violadors, i que diu que en els vídeos no veu (enregistrats pels acusats, entre els quals un guàrdia civil i un militar) altra cosa que una “relació sexual crua i desinhibida entre cinc homes i una dona” (una noia de 18 anys). Afegeix que no es pot demostrar que la denunciant (immòbil i amb els ulls tancats) fos en un estat de xoc que li hagués impedit d’expressar el seu desacord. La mentalitat d’aquest jutge està lluny del sentit del respecte i del civisme propi d’una societat democràtica.


Articolo tradotto da Albert (@HaedusCrabittu) secondo la mia migliore conoscenza dell’italiano.
Article traduït per Albert (@HaedusCrabittu) segons el meu millor coneixement de l’italià.


Font: 7per24

http://www.7per24.it/2018/05/21/bye-bye-catalognae-la-spagna-un-paese-democratico/

Autora: Elena Fieschi
Data de publicació: 21/05/2018


 

One Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca