Birres per la República. Crònica de la tertúlia de Jordi Cabré per Albert
Crònica de la tertúlia de Jordi Cabré per Birres per la República d’Albert @HaedusCrabittu 11/10/2018 Barcelona
Ahir dijous al vespre, Birres ens va oferir la possibilitat d’assistir a una nova tertúlia a Barcelona. En aquesta ocasió amb el periodista, novel·lista i advocat Jordi Cabré.
De bon començament, en Cabré ja va mostrar una manera molt assossegada de transmetre les seves reflexions; no és aquesta una consideració supèrflua, vista la crispació que ens envolta els darrers dies.
En base als fets i context del 1931 i el 1934, ens va parlar sobre Macià i Companys, per introduir l’eix de la seva exposició: la dicotomia que es produeix entre la llei i el relat, la veritat. El fet que no se’ns reconegui a nivell legal la República, significa que és una mentida? No és el cas, atès que en ocasions la legalitat no aguanta el relat.
En relació als anys 30 del segle passat, hem fet un salt de gegant: per exemple, Macià no tenia un mandat l’any 1931 i la seva declaració desemboca en la negociació de l’autonomia. En el cas actual, ja disposàvem d’un estatut d’autonomia i un mandat clar per fer la República: el referèndum de l’1 d’octubre, reblat en les eleccions del 21 de desembre, en què els programes electorals parlaven de la implantació de la República. Amb el resultat d’una majoria parlamentària, un fet que no s’havia produït mai abans.
I el 27 d’octubre es proclama la declaració de la República Catalana, una realitat que s’acabarà imposant més aviat que tard.
Però en aquell moment es va voler administrar la victòria amb generositat, i això no du enlloc amb l’estat espanyol. Nosaltres mateixos no ens hem reconegut, per la qual cosa tenim una declaració d’independència congelada. Un fet: cal recordar el mateix Rajoy insistint en què si s’havia proclamat o no; fins i tot per escrit.
En clau de llei/relat, no estem parlant de dret, estem parlant de fets. Respecte al símil amb el combat de David i Goliath, hem de tenir clar que l’1O érem el gegant; teníem les cartes guanyadores i no anàvem de farol, però en les dates posteriors no les vam fer servir per guanyar la partida. Es produirà una nova situació en què les tornarem a tenir, però.
L’estat detenta el control sobre uns tribunals prevaricadors. Llarena ha vulnerat un dret fonamental com és el de la participació democràtica. Ens han confiscat la majoria al Parlament. Però la realitat és que som majoria, som una nació i ho sabem. També sabem que, en termes generals, el respecte a la llei és important. És per això que ara Espanya ha de jutjar, i en aquest acte es jutjarà a ella mateixa i es mostrarà com és o com es vol realment.
En la perspectiva que el 21D ho vam revalidar, caldrà desobeir, però en el moment adequat i, necessàriament, no caldrà esperar les sentències. No podem restar inactius. Les mobilitzacions d’aquests darrers 29S i 1O han estat pertinents, necessàries; és del tot lògic que ens revoltem.
Ens centrem en el debat dels fets. Ahir mateix, la pista la va donar Josep Borrell: “En política la percepció és la realitat.” Per tant, la llei hi pinta poc. Som en una batalla per la informació. Doncs els fets són indiscutibles: Espanya ens pega. En aquest sentit, tenim un relat guanyador, perquè és la veritat.
Actualment, amb Pedro Sánchez, a Espanya l’interessa desinflamar; però la ferida hi és. Això resulta encara més sàdic; és pervers i també intel·ligent, per la qual cosa hem de tornar-hi. Tenim molta força a favor, un sentit més europeu; tenim raó i la simpatia cívica democràtica. És a dir, disposem d’eines diverses per a recuperar el control del relat. Cal forçar Sánchez a que faci propostes, cal seguir amb les accions populars de protesta. Invocar la Causa justa. Desenvolupar el Consell de la República i seguir iniciatives que superin la divisió dels partits, com la Crida a la República o iniciatives com les Primàries de Barcelona i les proposades per l’ANC. Potser un nou referèndum. En definitiva, si no sacsegem la situació, el nostre relat perd.
Cal fer-nos presents al món, seguir creant complicitats internacionals, desenvolupar de manera certa estructures d’estat. Repartir els papers entre tots els actors i així passar a les grans accions. En tot el que hem viscut i en això que es proposi, es van aclarint les incògnites; anem madurant.
No cal dir que a nivell internacional et reconeixen quan hi ha un conflicte, quan es cronifica el problema, quan es reiteren les victòries electorals. Que es palesi que la llei espanyola no pot donar una solució.
Sobre la declaració del 27 d’octubre. És una carta de presentació que s’ha votat de forma sobirana: som una República.
No és cap impostació, jo m’he proclamat això, perquè ho hem votat, perquè tenim presoners polítics i exiliats. És a dir, el relat no pot cedir a la llei. Cal superar els partits, reconeixent que la situació no és fàcil per als polítics, fer unitat, seduir, mostrar-nos com som: moderns, sense frustració, de manera optimista, tirant endavant, rectificant les errades.
En endavant, totes les eleccions hauran de ser en clau plebiscitària. I aquí s’hi introdueix la importància de la ciutat de Barcelona, perquè materialitza el debat català al món. Com entenem els catalans el món? Com a lloc de convivència, mestís. Parla en termes de catalanitat, no de conflicte, amb caràcter universal. Mostra una manera catalana de fer les coses: què serà preferible? Una Barcelona mediterrània o Madrid. El nostre model és molt més atractiu i combina el fet local amb el global, de manera genuïna. No pot ser una ciutat replicable; és singular, única. Combina l’ordre i la creativitat. És transgressora i progressista; premia la gosadia.
Barcelona ha de ser líder a l’eurozona en els aspectes econòmics i polítics, mostrant civisme, diàleg i modernitat. És una ciutat que mai no ha demanat ser similar a les altres. Palesa com volem viure els catalans. Tenim un relat, doncs, que aguanta les veritats bàsiques perquè és real.
Ara mateix estem pagant la factura a Espanya i en aquest període de turbulències hem de tranquil·litzar la resistència interna, mostrant el nostre tarannà, garantint una futura doble nacionalitat. Aquesta època de càstig legal passarà. Es produirà el dilema d’Espanya; el moment de la llei: què diu l’ordre espanyol. Ara coneixerem més a fons el comportament de l’estat espanyol; l’estem apamant i jutjant. Després, podrem desencadenar la creativitat…
Crònica de la tertúlia de Jordi Cabré per Birres per la República d’Albert @HaedusCrabittu 11/10/2018 Barcelona
Podeu escoltar la tertúlia completa de Jordi Cabré gràcies a Birres per la República
— Birres per la República (@Birresrepublica) October 11, 2018
Jordi Cabré i Trias (Barcelona, 1974) és advocat, periodista, novel·lista i polític. Col·labora setmanalment amb El Punt Avui, i també fa col·laboracions amb Elmón.cat, TV3, RAC1 o Vespre a la 2.
Tot i que havia publicat la seva primera novel·la, Postal de Krypton, l’any 2000, la fama li va arribar entre els anys 2002 i 2004. En aquest parell d’anys, va publicar dues novel·les ben acollides pel públic i per la crítica, va guanyar un premi literari (El lector de l’Odissea) i va quedar finalista del Premi Sant Jordi de novel·la. Aquestes dues novel·les clau en la bibliografia de l’autor són La pregària del diable (2003) i Rubik a les palpentes (2004). Amb El virus de la tristesa va conquerir el Premi Llorenç Villalonga l’any 2005. L’any 2010, amb Després de Laura, tornà a ser finalista del Premi Sant Jordi de novel·la.
Jordi Cabré va dirigir El Singular Digital des de l’octubre del 2006 al març del 2008. Entre 2011 i 2013 fou Director General de Promoció i Cooperació Cultural a la Generalitat de Catalunya, quan va ser substituït per Jordi Sellas.
Llegir biografia completa i obres de Jordi Cabré a la Viquipèdia
Web personal de Jordi Cabré
