CAT EXTERIOR,  PREMSA INTERNACIONAL

Barcelona i independència: les raons explicades a la meva filla

Visc a Barcelona des del 2001.

Article traduït per Albert (@HaedusCrabittu)

Capçalera Delas

Ara estic esperant la meva primera filla i, des del començament de l’embaràs, la principal pregunta que em fan (els uns en forma de desig, els altres en broma) és si la criatura naixerà abans o després de la independència de Catalunya, referint-se tots a la data assenyalada pel govern autonòmic català (Generalitat) per al referèndum sobre la independència de Catalunya que es va celebrar el passat 1 d’octubre (1-O).

He reflexionat  sobre el que li explicaré sobre els darrers esdeveniments … No és fàcil … Sens dubte, començaré explicant-li que la Barcelona i la Catalunya on va néixer són essencialment cultures obertes al món, de caire progressista i cosmopolita. Que a les acaballes del segle XIX i al llarg de tot el segle XX, Barcelona i les terres de la costa catalana van ser un dels epicentres artístics d’innovació i creativitat protagonitzats pel moviment bohemi modernista, pel cubisme, dadaisme i surrealisme a través de figures com Picasso, Buñuel, García Lorca, Dalí, etc. A ambdues ens posarà la pell de gallina el so d’una de les combinacions més brillants del rock i la música clàssica del segle XX, protagonitzades per la catalana Montserrat Caballé i l’inoblidable Freddie Mercury als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. I em podria allargar molt més…

Probablement, no hauré d’explicar-li -perquè ho sentirà a la pell cada dia- que la població que viu a Catalunya i a Espanya sorprèn encara molt per la seva capacitat d’expressió i mobilització cívica. D’això són exemples, entre moltes altres, les reaccions als atemptats terroristes de Madrid el 2004 i a l’atemptat més recent a Barcelona el 2017, amb manifestacions multitudinàries que van proclamar la pau; el moviment dels indignats el 2011, que va reunir manifestacions a més de 58 ciutats espanyoles i del qual van néixer nous actors polítics amb escons parlamentaris. Per descomptat, estaré orgullosa de dir-li que a la Barcelona del segle XXI és possible que un activista arribi a un càrrec d’alta rellevància política sense tenir darrere una estructura de partit tradicional (el cas d’Ada Colau de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca que ara és alcaldessa de Barcelona). I hi hauria molt més per on vagarejar.

El darrer gran exemple va ser la creativitat en la mobilització de l’ala més independentista de la població per poder celebrar l’1-O: per evitar que el govern responsabilitzés als directors per obrir les portes de les escoles on votarien, famílies senceres es van proposar literalment acampar en aquestes escoles durant el cap de setmana i van realitzar activitats com ara festes de pijames, cinema, paelles per mantenir obert diumenge aquests llocs de votació. Un esforç veritablement notable, s’estigui o no a favor de la independència. Evocant tot el que he dit abans:

Es fa difícil d’explicar com és possible haver permès generar els darrers anys la tensió social que ara vivim i que (hi confio) va tenir la seva màxima expressió el passat 1-O. Indigna!

En arribar el 2001, el nombre d’independentistes a Catalunya era molt residual i el Parlament de Catalunya estava constituït majoritàriament per partits nacionalistes (no independentistes). És a partir de l’any 2006 que comencen a aparèixer enquestes sobre la qüestió independentista, motivades, entre d’altres, per l’aprovació del nou Estatut de Catalunya pel Parlament de Catalunya. Segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, en aquest any el desig d’independència és defensat per un 15% de la població. Aquest és també l’any en què el Partit Popular (PP) presenta un recurs al Tribunal Constitucional (TC) sobre la inconstitucionalitat de l’Estatut català (mentrestant, l’Estatut d’Andalusia, amb 30 articles exactament iguals, no va ser impugnat). El 2010, el TC impugna diversos articles de l’Estatut català que, segons molts independentistes, va ser el principi de la fi de qualsevol possibilitat de diàleg. El 2013, l’independentisme assoleix un màxim històric d’un 48,5% de la població i és en aquest any que 1,5 milions de persones fan un cordó humà de 400 km, unint així al nord i el sud del país (Via catalana) per reclamar la consulta sobiranista que es va celebrar el novembre del 2014 de manera no vinculant i en la qual va participar el 38% de la població (d’aquesta, el 81% va recolzar la independència).

Les darreres setmanes han estat extremadament problemàtiques i molts ciutadans (de Catalunya, de tot Espanya i de l’estranger) estan estupefactes, indignats i enfadats amb les mesures violentes aplicades pel govern de l’Estat espanyol. Amb tot, no sembla sensat que els actes de violència policial que es van produir en aquest 1-O, i que el dia 3-O es van donar durant les manifestacions de vaga general, en protesta contra els actes de violència policial, justifiquin com advoca Puigdemont (president de la Generalitat), el camí cap a una declaració d’independència unilateral (DUI). És també impossible estar d’acord amb Rajoy (president del Govern d’Espanya) que la nit del dia 1-O negava l’existència d’una mobilització a Catalunya. Si potser és possible entendre l’argument del Govern de l’Estat de què el referèndum no va ser convocat dins del marc legal a tal efecte i és per això il·legal, és impossible d’altra banda negar el moviment social que es va donar el dia 1-O i que es mantindrà.

Diria que després del dia 1-O la situació va donar un tomb de 180° i que és inviable socialment seguir abordant-la per part dels diferents partits polítics amb l’estratègia emprada fins ara.

És fonamental que les parts dialoguin. Tanmateix, el que s’ha qüestionat és si aquests actors (Rajoy vs. Puigdemont) són vàlids per a fer-ho. Encara que Puigdemont representi una coalició de partits (Junts pel SI) a la qual hi té cabuda el seu partit (fins ara, dreta nacionalista) i altres moviments d’esquerra (ERC i CUP), el cert és que tant el partit de Puigdemont (PDCAT, l’antiga CiU) com el de Rajoy (PP) tenen poca legitimitat per donar lliçons morals sobre la legalitat i la transparència, ja que han estat sacsejats per greus casos de corrupció. De fet, l’aflorament d’aquests casos de corrupció els darrers anys ha estat assenyalat com una de les raons per les quals la qüestió de la independència de Catalunya s’ha convertit en el boc expiatori per amagar dels titulars més destacats dels diaris els escàndols que involucren els principals membres d’aquests partits. El context de corrupció al país és de tal magnitud que ni tan sols va deixar de banda la Casa Reial (Cas Noos, protagonitzat pel marit de la infanta Cristina, Iñaki Urdangarin). Una Casa reial, per cert, que tan sols es va pronunciar sobre els darrers esdeveniments (el moviment independentista és també un moviment republicà) la nit del dia 3.

Un altre dels aspectes que explicaré a la meva filla és sens dubte la forma en què es viu la memòria de la Guerra Civil i del règim dictatorial franquista, la relació amb les anomenades nacions perifèriques, com el País Basc, Catalunya i Galícia, durant aquest règim i la forma en què es va fer la transició cap a la democràcia. És innegable que la repressió existent sobre la cultura i la identitat catalana va ser una característica dels 40 anys del règim franquista (per exemple, la policia franquista deia a qui s’expressava en català “no parlis com un gos, parla com un cristià”). Fins i tot avui dia, el govern del PP es nega a retirar els cossos de Francisco Franco i de Primo de Rivera del mausoleu del Valle de los Caídos i l’actual Tribunal Suprem no aprova el recurs presentat per l’exjutge Baltasar Garzón contra aquesta decisió del Govern, ignorant així la Llei de la Memòria Històrica que, entre d’altres qüestions, regula la retirada de símbols franquistes. Potser per això, l’entrada de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional a Barcelona el passat 1-O s’hagi sentit de forma tan traumàtica i es van sentir tantes vegades aquest dia els insults d'”assassins”. Mentrestant, convé no oblidar que, essent reiterades aquestes al·lusions al passat en el discurs dels independentistes, és entre les persones més joves, precisament aquelles que no van viure la dictadura, en les que es dóna un major creixement de l’independentisme.

La por més profunda d’una gran part de la població catalana és, sens dubte, veure’s enfrontada amb altres catalans o residents del territori espanyol per tenir opinions diferents sobre el mateix tema. Per això, és necessari que qualsevol procés que abordi una possible independència es dugui a terme de manera concertada entre tots els agents polítics i socials i donant veu a la ciutadania. En la hipòtesi de voler avançar amb una veritable consulta sobre el desig d’independència: ¿no valdria la pena poder discutir aquest projecte d’una manera racional, dialogada, concertada i coneixent les mesures i accions que es proposin de cada banda?

Què significaria la independència? ¿Què significaria més autonomia? Espanya podria ser un Estat Federal? Què implicaria cadascuna de les hipòtesis?

Havent explicat tot això a la meva filla, li diré que la moral de la història és que sempre cal observar amb ulls de falcó les situacions en què hi hagi arguments oposats i binaris, ja que aquests generalment són simplistes i oculten les voluntats i les manipulacions ocultes del poder, tant d’un costat com de l’altre. Li explicaré que la història i la realitat són laberíntiques, complexes i que poden ser interpretades de moltes maneres. Certament, li diré que és bo posicionar-se davant dels dilemes. Que el somni comanda la vida, però que sovint és necessari afegir al somni la sensatesa per poder arribar més enllà i amb menys dany. I que, sobretot, enfront de qualsevol situació d’enfrontament pregunti: “Per què? Per a què? Què implica cadascun dels camins proposats?”

Liliana Ramalho Inácio és llicenciada en psicologia i treballa com a consultora de polítiques públiques de salut. Viu a Barcelona des del 2001.


Article traduït per Albert (@HaedusCrabittu) segons el meu millor coneixement del portuguès.
Artigo traduzido por Albert (@HaedusCrabittu) conforme ao meu melhor conhecimento da lingua portuguesa.


Font: Delas @delaspt

https://www.delas.pt/barcelona-independencia-e-razoes-dos-poderes/

Autora: Liliana Inácio
Data de publicació: 4 d’octubre del 2017


 

Republicà del Clot. Filologia romànica. Mesclaet: Barcelonès, Al Hoceima, La Noguera, Baix Ebre, Maestrazgo, Axarquia. Vam rebre l’1O i no oblido, però puc perdonar.

One Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca