Les tropes de la Coalició de la Voluntat inicien el 20 de març de 2003 la invasió d’Iraq. La coalició està liderada pels EUA i Regne Unit i compta amb la col·laboració d’Espanya, Portugal, Itàlia, Dinamarca, Austràlia i Hongria i el suport d’Israel i Eslovènia, entre d’altres.
Fil a Twitter. Bernat Deltell (@Bernat_Deltell) 04/03/2021
El president nord-americà George W Bush, després de la invasió d’Afganistan de 2001, decideix que l’Iraq, juntament amb Corea del Nord i Iran, forma part de l’anomenat eix del mal, i acusa el govern de Saddam Hussein de tenir armes de destrucció massiva i vincles amb Al-Qaida.
En definitiva, el president Bush acusa al dictador Saddam Hussein d’estar al darrera dels atemptats de les torres bessones de Nova York i el Pentàgon. I per això, cal entrar a Iraq amb l’excusa que les armes de destrucció massiva representen un perill per a la pau mundial.
Tot i així, el president Bush no aconsegueix la unanimitat dels grans països per liderar la invasió d’Iraq. França, i concretament el seu president Jacques Chirac, és especialment bel·ligerant a la intervenció d’Iraq, però també Alemanya i Rússia.
El 18 de novembre de 2002 una trentena d’inspectors de la Comissió de Verificació i Inspecció de les Nacions Unides arriben a Iraq dirigits pel cap de la missió, el diplomàtic suec Hans Blix, per comprovar si realment Saddam Hussein posseeix armes de destrucció massiva.
Uns mesos més tard, el mateix Hans Blix exposa davant del Consell de Seguretat de les Nacions Unides l’informe sobre les investigacions dutes a terme pel seu equip d’inspectors i assegura que no tenen cap prova de què Iraq disposi d’aquest tipus d’armes.
Tot i les massives manifestacions en grans ciutats d’arreu del món (Barcelona, Roma, Madrid i Londres) i un segon informe on es constata que Iraq no disposa d’armes de destrucció massiva, s’inicia la invasió sense l’aval del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
El secretari general, Kofi Annan, expressa públicament el seu desacord amb la decisió dels Estats Units. El més clarivident de tots és el president francès, Jacques Chirac, el qual assegura que la guerra d’Iraq comportarà una onada de terror, i concretament en aquells països que donin suport a la Coalició de la Voluntat. I així va ser. Els posteriors atemptats a Madrid (gairebé 200 morts l’11 de març de 2004) i a Londres (56 víctimes mortals i 700 ferits el 7 de juliol 2005) van confirmar -malauradament- el pronòstic del president francès Chirac.
L’informe Iraq Inquiry o popularment conegut com a informe Chilcot (el seu ponent va ser sir John Chilcot) demostra que la invasió d’Iraq de 2003 per enderrocar el règim de Saddam Hussein és un muntatge que costa la vida a 251.000 persones, 160.000 de les quals civils.
Aquest informe és fruït d’una comissió de recerca independent sobre la participació del Regne Unit en la guerra de l’Iraq liderada pels EUA. La comissió és creada el juny de 2009 pel llavors Primer Ministre Britànic Gordon Brown. Els resultats no es fan públics fins el 2016.
L’informe, de 2.5 milions de paraules i 13 anys d’investigació, demostra que es va exagerar l’amenaça terrorista que suposava Saddam Hussein, que no hi havia vinculació del seu règim amb Al-Qaida i que les armes de destrucció massiva que amenaçaven la pau mundial no existien.
Tot plegat una gran mentida, una farsa, una estafa que va costar milers de vides, la destrucció total d’un país, atemptats i una major desestabilització de la zona. Una vergonya per als Estats Units i els seus col·laboradors, i un descrèdit per a la diplomacia internacional.
Quan el 2008 ja està fent les maletes per marxar de la Casa Blanca, Bush fa balanç dels seus vuit anys de presidència i diu: “El penediment més gran de tota la meva presidència és l’error d’intel·ligència a l’Iraq. Molta gent es va jugar la seva reputació dient que les armes de destrucció massiva eren una raó per enderrocar Saddam Hussein”, admet Bush.
El president nord-americà és el primer del quartet de les Açores en demanar públicament perdó. Després li toca el torn al britànic Tony Blair. I ho fa l’octubre de 2015 en una entrevista a la CNN:
“Demano disculpes pel fet q [la informació de] la intel·ligència que vam rebre va ser errònia”.
Afegeix: “També demano disculpes per alguns dels errors en la planificació i, certament, pel nostre error a l’hora de comprendre el que succeiria un cop caigués el règim de Saddam”
Quan es va conèixer l’Informe Chilcot, que va costar 14 milions d’euros a l’erari públic britànic, Jeremy Corbin, del mateix partit que Tony Blair, va acusar al seu antecessor “d’haver provocat una agressió militar basada en falsos pretextos”. El mateix partit contra Blair!
Però…
A la foto de la cimera de les Açores del 16 de març de 2003 hi havia dues persones més, a part de George Bush i Tony Blair: sí, hi havia també el president espanyol José María Aznar, i el portuguès José Manuel Durão Barroso.
Barroso sempre va tirar pilotes fora. Ja com a president de la Comissió Europea, el 2007, Barroso afirma que arriba “enganyat” a la cimera de les illes Açores, i que les informacions que l’Iraq disposava d’armes de destrucció massiva “no corresponien a la veritat”.
I Aznar?
Com escriu el periodista Ramón Lobo, Bush, Blair, Aznar i Barroso “són responsables de la destrucció d’Iraq com a país, de les morts i ferides de centenars de milers de persones. Per molt menys hi ha persones jutjades per crims de guerra al Tribunal Penal Internacional”.
Però Aznar res. Espanya participa en una guerra il·legal que causa la mort, només a Iraq, de 251.000 persones (160.000 civils) i anys després ens assabentem que el tresorer del PP, Luis Bárcenas (¡sé fuerte, Luis!) va “regalar” 140.000€ al diari del “periodista” Jiménez Losantos per relacionar l’atemptat del 11M de Madrid i ETA. Aznar, poc abans de la guerra d’Iraq deia això sobre les seves suposades armes de destrucció massiva: “puede estar usted seguro y pueden estar seguros todas las personas que nos ven que les estoy diciendo la verdad”.
La segona guerra d’Iraq queda lluny per a molta gent, però un dels seus impulsors, un tal José Maria Aznar, continua donant lliçons d’alta política en horari de prime time mentre la Guàrdia Civil investiga @omnium Cultural per “denigrar la imatge d’Espanya a l’exterior”.
Bernat Deltell (@Bernat_Deltell) 04/03/2021
