«Avec un sourire, la révolution!»: la revenja de les urnes. Le Revoir

Mont-real patia ressaca per les seqüeles d’una tempesta de neu. En aquest context hivernal, la projecció d’Avec un sourire, la révolution! va prendre el caràcter d’una festa política. Perquè el cineasta Alexandre Chartrand ens transporta a tota aquesta agitació identitària que ha fet de Catalunya “l’enfant terrible” d’Espanya. O la pedra més gran a la seva sabata …..

No és la primera vegada que el cineasta quebequès -que s’expressa perfectament en català- apunta la seva càmera als sobresalts d’aquest racó d’Europa que a molts els agrada comparar amb el Quebec, per compartir una mateixa set d’independència. Però el que no ha deixat d’impressionar a Alexandre Chartrand des que es va interessar per aquesta lluita, és el fervor dels catalans, que no va dubtar a comparar amb el dels seus compatriotes, més tebi. A Le peuple interdit (2016), el seu anterior documental, el paral·lelisme n’havia ofès a alguns.

Aquesta segona celebració d’una població decidida a prendre el control del seu destí il·lustra el dramàtic procés que va precedir al referèndum del 1r d’octubre del 2017, una consulta decisiva en què Carles Puigdemont, llavors president de Catalunya, va tenir un paper ferm, i a la qual el llavors president d’Espanya, Mariano Rajoy, s’hi va oposar per tots els mitjans.

Per als catalans, no es tracta de deixar-se intimidar, una determinació que desperta l’admiració del qui encara es penedeix una mica d’haver votat “no” al referèndum de 1995 (“Tenia 18 anys, he canviat, i avui faig pel·lícules que van en el sentit contrari, que s’aferren a les meves aspiracions”). Aquest coratge davant de l’adversitat no resulta gens sorprenent per Alexandre Chartrand, que ha freqüentat Catalunya ja fa força anys. “El seu compromís cívic és fascinant”, constata el cineasta. “Es diu que en presència de dos catalans, ja ens trobem davant de quatre associacions! Aquesta participació tentacular va néixer sota la dictadura del general Franco; com no podien fer política, es van involucrar en associacions de veïns. I també practicaven un activisme més clandestí…”

Alexandre Chartrand_Le Devoir — Foto: Marie-France Coallier. Le Devoir. Desitjós de filmar el procés referendari fins a la fi, Alexandre Chartrand i el seu equip van acampar enmig d’un grup de ciutadans en una de les moltes escoles de Barcelona destinada a servir de col·legi electoral.

Una gravació difícil

Sense entrar en detalls, aquest patrimoni és clarament visible en Avec un sourire, la révolution! i tan sols pot sorprendre a la vista de tant d’enginy, i discreció, fins al punt un podria pensar que és impossible en l’era de les xarxes socials. Com en un veritable joc de fet i amagar, les autoritats espanyoles van fer tot el que van poder per requisar les urnes, la forma més segura d’evitar que se celebrés el referèndum. No es podien trobar… “M’hauria agradat fer una pel·lícula sobre el tema”, es clama Alexandre Chartrand. A cada comarca, una persona, la identitat de la qual es mantenia en secret, anava a buscar urnes a França, arribades de la Xina a través del port de Marsella i estibades en un magatzem prop de Perpinyà. Després les van amagar a casa fins al moment de la votació!»

Aquest enginy desplegat així va donar pas a una valentia exemplar el dia de la votació, mentre les tropes i la guàrdia civil espanyoles no van escatimar esforços per frenar aquest impuls democràtic. Esforços musculars i brutals dignes d’un cop d’Estat, com va predir el famós cantant Lluís Llach, l’entusiasme inspirador del qual no té res a envejar al d’un Gilles Vigneault. Amb la voluntat de filmar el procés del referèndum fins a la conclusió, Alexandre Chartrand i el seu equip van acampar enmig d’un grup de ciutadans en una de les moltes escoles de Barcelona destinada a servir de col·legi electoral -i era essencial no sortir-ne per evitar que aquests llocs se’ls hi escapessin-.

Percepcions

“Per un moment, em vaig espantar i vaig sentir pànic”, admet el documentalista, que assenyala que va ser el rodatge més difícil de la seva carrera, amb personatges sospitosos, evasius i impredictibles perquè eren perseguits constantment per les autoritats espanyoles. “Però no vaig trigar a comprendre-ho, sobretot quan vaig veure a tots aquests catalans d’una peça. Estava allà per filmar, i no anava a perdre el cap en un moment tan important.” Aquesta presència en primera línia li permetrà captar imatges impactants de la brutalitat policial, uns altres moments d’incertesa per al govern de Mariano Rajoy, que parlava de “fúria democràtica” per defensar la integritat del territori espanyol.

On Alexandre Chartrand va ser més prudent, és en l’àmbit de les percepcions. Òbviament, la noció de documental sembla ser assimilable a la de reportatge, és si més no la nostra impressió enfront del seu “avís” fixat a la introducció, en què precisa que és el seu propi i únic punt de vista sobre els esdeveniments. “És per raó del Poble censurat”, diu. En molts festivals i esdeveniments, vaig ser criticat per estar sempre al mateix costat i, pitjor encara, per dirigir la mirada dels espectadors!”

Al mateix temps, un signe de les interferències entre els gèneres, així com el d’una confusió del públic per distingir-los, el cineasta reitera que no és “periodista”. “No és la meva veu la que sentiu, però sóc jo qui escull allò que se sent. “És a dir, la set de llibertat de més de dos milions d’independentistes catalans.

Avec un sourire, la révolution! s’estrena al Quebec el divendres 1 de febrer.

En una versió anterior d’aquest article, s’hi afirmava erròniament que Avec un sourire, la révolution! estava disponible a Tout.tv. Les nostres disculpes.