The Washington Post - Nova Zelanda_1
CAT EXTERIOR,  PREMSA INTERNACIONAL

Quan es van produir els atemptats contra les mesquites de Nova Zelanda, la víctima més jove, un nen de 3 anys, va córrer cap al terrorista. The Washington Post

The Washington Post

Article traduït per Projecte TransMate

The Washington Post - Nova Zelanda_1
Mucad Ibrahim, de tres anys, va ser la víctima més jove dels tiroteigs massius de Christchurch, Nova Zelanda. (Abdi Ibrahim/AP)

The Washington Post - Nova Zelanda_1CHRISTCHURCH, Nova Zelanda

Mucad Ibrahim duia mitjonets blancs,¬ dels que porten sola adherent perquè la mainada no rellisqui, quan el van treure de la mesquita d’Al Noor d’aquesta ciutat.

Les sabates encara eren a l’entrada, on les havia deixades en arribar per a les pregàries del divendres amb el pare i el germà gran. Els seus ulls grans i marrons, generalment molt riallers, estaven tancats quan s’afanyaven a dur-lo a una ambulància.

Va ser l’última vegada que la família el va veure.

Esperen que el dilluns finalment podran rentar i embolicar el seu cos menut i enterrar-lo, molt més tard del que és tradicional a l’Islam, que reclama que els cossos s’enterrin ràpid, preferiblement en 24 hores.

Mucad, a qui habitualment anomenaven pel diminutiu àrab “Mou’adee,” tenia 3 anys. Va néixer a Nova Zelanda d’una família somali que havia fugit de les lluites del seu país fa més de 20 anys.

Mucad era “enèrgic, joganer i li agradava molt riure,” va escriure Abdi, el seu germà adolescent, a Facebook. “Et trobarem molt a faltar, germà.”

The Washington Post - Nova Zelanda_2
Abdifatah Ibrahim, al centre, i el seu germà Abdi, a la dreta, caminant amb un amic per Christchurch el diumenge. Mucad era el germà petit. (Mark Baker/AP)

Era el més jove de les 50 víctimes mortals en els atemptats contra dues mesquites que han commocionat Nova Zelanda i especialment aquesta ciutat, per a la qual la tragèdia no és una desconeguda, després del terratrèmol devastador que el 2011 va causar la mort de 185 persones.

Però així com la massacre de Sandy Hook a Connecticut va provocar un dolor particular a causa de la innocència de les víctimes de primària, la mort de Mucad condensa el caràcter inexplicable d’aquest desastre causat per l’home.

“Es podria haver fet gran i ser un brillant doctor o el primer ministre,” va dir Mohamud Hassan, un membre de 21 anys de la comunitat somali, que consta d’unes 60 famílies. Va bellugar el cap, amb una expressió de contenció habitual després de tots els tiroteigs massius: “Per què?”

El pare de Mucad, Adan Ibrahim, l’havia recollit per allà al migdia per dur-lo a les pregàries del divendres a la mesquita, com de costum. Després de les pregàries, els joves sovint anaven a jugar a futbol a Hagley Park, a l’altra banda de la carretera, i Mucad sovint hi anava amb Abdi.

Galeria fotogràfica (Consultar article original)

Però quan el pistoler va assaltar la mesquita a uns 10 minuts de començar el sermó i es va posar a disparar indiscriminadament contra la secció d’homes, el petit Mucad devia pensar que era una escena de la mena de videojoc que agradava als seus germans grans. Va córrer cap al terrorista, segons Hassan. Enmig del caos, el pare i el germà van córrer en direccions diferents.

Quan va haver acabat la carnisseria, un feligrès va portar Mucad als serveis mèdics que arribaven.

El diumenge a la nit, el seu pare s’esperava en un hospital, amb l’esperança de veure el fill petit per primera vegada des que el van matar,i que dilluns seria el dia en què finalment podria posar el seu petit a reposar.

“Veritablement pertanyem a Déu i a Ell tornarem. Et trobarem molt a faltar, germà,” va escriure Abdi.

Hi ha certa frustració entre les famílies pel temps que triguen les autoritats a lliurar els cossos.

La Primera Ministra Jacinda Ardern va dir el diumenge durant una roda de premsa que uns quants cossos serien retornats a les famílies aquella nit i que esperava que tots ho fossin el dimecres.

“Torneu-nos els cadàvers,” va xisclar una dona davant la pantalla de TV el diumenge a la tarda, quan membres de la comunitat local indonèsia es va reunir per donar suport a la família de Lilik Abdul Hamid, un enginyer d’Air New Zealand que va resultar mort en els atemptats.

Uns 90 oficials d’identificació de víctimes de desastres, entre ells 20 vinguts de l’estranger, treballen per identificar les víctimes. Però el jutge de primera instància de Christchurch ha dit que era un procés laboriós que incloïa identificar roba i obtenir informes mèdics i empremtes dactilars.

Wally Haumaha, el comissari de policia suplent, ha dit que entenia que no poder complir ritus funeraris religiosos augmentava el trauma de les famílies.

“La nostra única prioritat és tornar-los els seus estimats i que es puguin seguir les tradicions culturals, com ara el rentat i l’amortallat dels estimats,” va dir el diumenge.

Mahoma Luthfan Fadhli, de 19 anys i originari d’Indonèsia, recorda el temps passat a l’interior de la mesquita, on un tirador va obrir foc el 15 de març. (Blair Guild, Kate Evans/The Washington Post)

Maquinària pesant s’utilitzava per cavar dotzenes de tombes al Memorial Park Cemetery de Christchurch, no gaire lluny de l’emplaçament de la segona mesquita que va ser atacada. Un funerària local ha estat designada per rebre els cossos perquè les famílies efectuïn els rentats rituals.

Però les famílies encara no saben on se celebraran els funerals. Les mesquites de Christchurch encara estan tancades.

Davant de la mesquita d’Al Noor, on van morir 41 de les víctimes, riuades de gent continuaven desfilant el diumenge fins al cordó policial, al parc de davant de la mesquita. Molts deixaven flors i notes expressant condol o instant-los a “kia kaha”, “restar forts” en maori, la llengua dels indígenes de Nova Zelanda.

Alguns portaven cartells oferint-se a regalar abraçades; altres repartien galetes d’elaboració casolana a les famílies de les víctimes. Membres del Black Power, un grup de motoristes, interpretaven un haka, o dansa maori, al carrer de davant de la mesquita. El haka sovint s’interpreta per mostrar fortalesa i unitat.


Un home va interpretar un haka, o dansa maori, el 16 de març, al carrer de davant d’una mesquita a Christchurch, Nova Zelanda, després d’un tiroteig massiu. (Reuters)

I membres de la comunitat musulmana anaven i venien entre un centre familiar instal·lat en un col·legi comunitari i l’hospital, tots dos al parc de l’altra banda de la mesquita.

Homes d’origen pakistanès duien jerseis de rugbi dels All Blacks sobre els salwar kameez de la seva indumentària tradicional. Novazelandesos d’origen bengalí, sirià, palestí i indi es saludaven amb abraçades i tristesa. Els hola en àrab ressonaven per l’entrada de formigó de l’hospital.

Ibrahim Ali, un líder de la comunitat somali, saludava homes que no coneixia, “Ei, d’on ets?” “D’Auckland,” responien els homes amb taqiyya, o casquets. “No, abans.” Les famílies eren de Fiji.

Però en aquest moment, era clar que tots eren novazelandesos.

“Això no canvia els meus sentiments sobre Nova Zelanda,” va dir Said Abdukadir, el pare del qual, de 70 anys, va resultar mort en els atemptats, que el sospitós australià va dir que cometia específicament per commocionar un país sovint lloat per ser un refugi segur. Abdukadir aquell dia va arribar tard a la mesquita i aparcava el vehicle just quan el tirador se n’anava.

“Això és el que volia el terrorista,” va dir, recordant que al seu pare li encantava passejar per Hagley Park tot anant cap a la mesquita. “Volia que que no ens sentíssim segurs enlloc. Però sabem com és Nova Zelanda.”


Article traduït per Projecte TransMate
Article translated by Projecte TransMate


Font: The Washington Post @washingtonpost

https://www.washingtonpost.com/world/asia_pacific/three-days-after-christchurch-shootings-families-wait-to-bury-the-victims/2019/03/17/805a1ade-4844-11e9-94ab-d2dda3c0df52_story.html?utm_term=.a0e9c13201c2

Autora: Anna Fifield @annafifield 

Data de publicació: 17 de març de 2019


 

Catalana. Londinenca. Republicana. Llicenciada en Filologia Anglogermànica. Traductora i correctora. Estimo les llengües i els llibres. Estimo la meva terra, Catalunya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca