Atac directe de Nació Digital a Beatriz Talegón (@BeatrizTalegon). Carlos Vecino (@CarlosVecino4) recorda les falsetats del diari

Oriol March, Joan Serra i una mentida que fan córrer sobre mi. Vicent Partal

“El pitjor exercici periodístic possible és aquell que fa un periodista si ‘selecciona’ les fonts que fa servir i les que no per a justificar, tot intentant donar aparença d’objectivitat, allò que, al capdavall, només és el seu punt de vista”

https://www.vilaweb.cat/noticies/oriol-march-joan-serra-i-una-mentida-que-fan-correr-sobre-mi/

Tots els oficis tenen pautes sagrades, coses que no pots violar sense causar un dany irreparable a la professió i a tu mateix. En el periodisme, una d’aquestes pautes sagrades és el contrast. Contrast que consisteix a aconseguir informació de fonts independents, però sobretot a preguntar a qui adjudiques una acció o un fet, si hi té res a dir. El deure, l’obligació, del contrast periodístic ha estat proclamat en documents oficials, com ara els Principis Internacionals d’Ètica Professional del Periodisme, elaborats per la UNESCO el 1983, i, deu anys més tard, al punt quart de la famosa resolució 1.003 del Consell d’Europa.

Per això, dimarts passat em vaig quedar perplex quan vaig llegir, en una piulada a Twitter, un fragment d’un llibre publicat fa poc per Pòrtic Edicions i escrit pels periodistes de Nació Digital Oriol March i Joan Serra. El text afirmava que Jordi Bacardit, com a membre de l’equip negociador d’Esquerra Republicana,havia expressat a Marta Rovira la sorpresa perquè un comunicat negociat entre ERC i Junts el gener del 2018 l’havia hagut de negociar amb mi.

La meua resposta a la piulada va ser demanar si era una broma. Simplement no em cabia al cap que aquests dos periodistes haguessen pogut escriure una afirmació tan greu sense haver-me demanat si era veritat. He de recordar que el criteri número 2 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya diu: “El periodista s’ha de posar en contacte prèviament amb els afectats per a donar-los l’oportunitat de la resposta.” Cosa que ells no han fet i que els desqualifica, diguen què diguen després per a justificar-se.

Abans de parlar amb els autors, però, vaig voler comprovar que no hi hagués hagut cap malentès. I per això vaig parlar, dimarts mateix, amb Marta Rovira, i dimecres, amb Jordi Bacardit, les dues persones que, tal com era escrit el text, podia semblar que estaven a l’origen de la història. Rovira em va dir que ella no podia respondre pel contingut d’un llibre que no havia escrit i Bacardit que no en sabia res, d’aquests fets que es narren al llibre i que no van passar. Però Bacardit també em va voler deixar clar, i em va autoritzar a fer-ho públic, que en cap cas els autors no s’havien posat en contacte amb ell. Una altra violació del codi deontològic.

Una simple telefonada, o dues encara millor, haurien estalviat a Oriol March i Joan Serra, i també al Grup 62, l’error en què algú sembla que els ha volgut fer caure. I hauria frenat a temps aquest intent d’empastifar-me públicament, de mirar de projectar una ombra de sospita sobre el meu comportament professional.

Per això, encara que no siga necessari, però perquè no hi haja ni una ombra de dubte, aclariré tot allò que en sé.

El relat que fan sobre mi és una mentida. Amb una tècnica de manipulació ben coneguda, els periodistes de Nació Digital em situen a l’escena, però sense explicar als seus lectors què hi feia, allí, en realitat. Perquè resulta que jo era a l’hotel de Brussel·les on es feien aquelles negociacions, efectivament, però cercant-ne informació. Informació que em va servir per a fer aquest reportatgeque vaig publicar l’endemà a VilaWeb. Se sabia que l’acord de govern era imminent, vaig saber on es feia la reunió i m’hi vaig plantar, hores i més hores, davant els ascensors, preguntant a tothom que pujava o baixava. Per un motiu evident: aquella era la meua feina. Això és el que fem els periodistes.

Finalment me’n vaig anar, ja tard, a l’hotel on m’allotjava i allí vaig rebre, ja el matí següent, la primera indicació que l’acord semblava que s’havia segellat. Concretament vaig escoltar com ho explicava Mònica Terribas a l’informatiu de Catalunya Ràdio. Aleshores vaig bescanviar un missatge de text amb el president Puigdemont i un altre amb Xavier Vendrell, d’Esquerra Republicana, missatges que guarde, tots dos, al meu telèfon. Les converses s’havien fet a l’hotel HUSA President, situat al bulevard del rei Albert II, i jo era al Thon Hotel de la Wetstraat, ben lluny. I supose que qualsevol pot entendre que si jo hagués fet això que els autors diuen que vaig fer, ni me n’hauria assabentat per la ràdio, ni Catalunya Ràdio hauria tingut la primícia ni encara menys hauria hagut de demanar el contrast, la confirmació, a tots dos partits exactament a les 8.05 del 10 de gener de 2018.

És per això que la meua perplexitat perquè aquestes dues persones hagen publicat aquest relat sense contrastar-ho amb mi és enorme. Especialment perquè, violant d’aquesta manera el codi deontològic, March i Serra no solament fan mal a la professió sinó que també perden l’oportunitat, si més no, de dubtar de les fonts que diuen tenir. Si m’ho haguessen preguntat, jo els hauria pogut ensenyar aquests missatges, per exemple, o hauríem pogut contrastar l’afer amb una trucada entre les tres persones que ells assenyalen en el text. I estic segur que això els hauria hagut de portar necessàriament a qüestionar seriosament la fiabilitat de les fonts que han emprat per a escriure el llibre.

En qualsevol cas la meua perplexitat no és només per la violació evident i gravíssima del codi deontològic, sinó també perquè no aconseguesc d’entendre que algú es puga inventar una cosa tan absurda. Tan absurda, de fet, que la pregunta clau, que crec que tothom pot entendre, és com és que dos periodistes, davant una afirmació tan insòlita, tan fora d’allò que és normal i d’allò que s’espera, no pensen en cap moment que m’haurien de telefonar per si en tinc cap explicació.

No tinc la resposta a aquesta pregunta clau, però, siga com siga, el fet és que ells van optar per no preguntar-me res. De manera que m’he trobat –jo i els lectors– la mentida impresa i publicada al seu llibre. Només em puc imaginar que qui hi haja darrere la invenció es deu pensar que això que jo puga dir i fer, una vegada assenyalat i marcat davant els lectors que es creguen la mentida impresa, valdrà de ben poc.

Però s’equivoquen molt. Em sap greu especialment pel grup 62, una empresa prestigiosa i respectada que es troba arrossegada al mig de la polèmica, però em consta que no sóc l’única persona sobre la qual aquest llibre diu mentides. Tanmateix, a diferència d’allò que m’han dit aquestes persones, jo no pense callar ni deixar passar un episodi com aquest. I encara menys després d’haver parlat amb un dels autors aquest dijous i d’haver comprovat la insolència infantil amb què ha pretès tapar la seua mala praxi: afirma, com si això tingués cap valor, que té tres fonts que li expliquen aquesta història.

Això que diré ara és tan bàsic, tant de primer de carrera, que fins i tot em fa vergonya haver-ho d’explicar a dos periodistes. Tenir una font, siga quina siga, no elimina la necessitat de consultar les fonts a qui s’atribueix un fet. Que són les úniques a qui no pots deixar de consultar. Invocaré de nou el codi deontològic del periodisme català. En el criteri cinquè, precisament dedicat a la gestió de les fonts, diu: “En cap cas l’anonimat [les fonts anònimes] pot ser utilitzat per a atacar individus i organitzacions de manera injustificada.” Que és això que ells han fet.

Jo sóc periodista perquè crec de manera apassionada que aquest ofici meu és un servei públic, imprescindible en qualsevol democràcia. Durant més de vint-i-sis anys he dedicat la meua vida a crear i consolidar un diari, VilaWeb, del qual estic enormement orgullós, i sempre he lluitat perquè aquest diari responga a les exigències més elevades de la professió: el rigor, l’elegància, la independència, el respecte a les normes professionals. I avui he d’insistir particularment en aquesta qüestió del respecte a les normes perquè és essencial per a acabar d’entendre el tema que tractem.

Hi ha un debat important entre els periodistes sobre si és possible l’objectivitat o no, sobre si pot existir un periodisme objectiu. I ja fa molts anys que Bill Kovack i Tom Rosenstiel van clarificar-ho al llibre Principis de periodisme, considerat arreu del món com la bíblia de la professió. Els autors expliquen, i demostren, que l’objectivitat no es pot demanar al periodista, a qui en tot cas s’ha de demanar que siga honrat, sinó que l’objectivitat s’aconsegueix amb l’aplicació del mètode periodístic, d’allò que se’n diu “la disciplina de verificació”. Kovack i Rosenstiel afirmen, més concretament –i és important per al cas que ens ocupa–, que el pitjor exercici periodístic possible és aquell que fa un periodista si selecciona les fonts que fa servir i les que no fa servir per a justificar, tot intentant donar aparença d’objectivitat, allò que, al capdavall, no és sinó el seu punt de vista. Rematen l’apartat dedicat a aquesta pràctica repugnant amb una contundència demolidora que jo subscric: “Aquesta pràctica de seleccionar les fonts perjudica la credibilitat de tota la professió i és particularment condemnable en una època en què la credibilitat de la premsa es posa tant en dubte com ara.”

I aquesta, en definitiva, és la gravetat última i suprema d’això que han fet Oriol March i Joan Serra. No m’ataquen només a mi quan publiquen aquesta mentida, sinó que ataquen el periodisme en conjunt i també la seua credibilitat. Perquè ara podran explicar tantes històries com vulguen per a intentar justificar el seu comportament, però és fora de tota discussió que quan van decidir de manera explícita i conscient de no posar-se en contacte amb mi van exercir aquesta “selecció de fonts” que Kovack i Rosenstiel assenyalen com a base del pitjor periodisme, del més nefast socialment.

Jo, que cada dia de la meua vida escric obertament què pense, sóc dels qui s’alcen en públic quan els valors del periodisme estan amenaçats. Per la meua responsabilitat pública com a ciutadà, però sobretot com a periodista, i em coste el preu que em coste. Ho he fet sempre. Ho vaig fer al Congrés de Periodistes Catalans l’any 2016, quan vaig denunciar la deriva sensacionalista, groga, de molts diaris digitals. I ho torne a fer avui, però no tan sols perquè sóc jo l’afectat. Ho faig perquè no permetré que uns periodistes sense cap mena de respecte per les normes més bàsiques de la professió publiquen impunement un llibre com aquest. Estic convençut que un text com el que han escrit, en tot cas, a qui perseguirà, i a qui tacarà per sempre més, serà a ells dos. Però vull afegir que ho faig també esperançat que un dia, en aquest país, la premsa independent, la premsa no condicionada pels poders ni sotmesa a operacions que no tenen res a veure amb el periodisme, serà tota la premsa. I que els periodistes, com a persones, deixaran de ser previsibles perquè pensaran lliurement, per ells mateixos, i es comportaran com a tals.

Dijous la Setmana del Llibre en Català va anunciar que Xavier Graset és el guanyador, més que merescut, del premi a la difusió del llibre d’enguany. I en el discurs es va referir a aquestes tertúlies en què ja saps què diran els participants abans d’obrir la boca, concepte que em va semblar extraordinari i fabulós. Aquestes tertúlies en què els periodistes o els convidats en realitat “representen” partits sense dir-ho. La política sempre ha intentat de dominar els mitjans, controlar-nos, però la ingerència brutal que vivim avui, amb l’obsessió dels polítics per a controlar diaris i amb la conversió de molts periodistes en simples corretges de transmissió dels partits, en propagandistes acrítics, jo no l’havia vista mai abans d’una manera tan descarada. I això és un problema molt greu, per al país, que sempre m’ha preocupat però que avui tinc raons fins i tot personals per a proclamar que cal denunciar i encarar, abans no ens faça a tots un mal irreparable.