Anna Gabriel, retirada. Libération

Feminista i anticapitalista, la militant independentista catalana ha hagut d’exiliar-se a Suïssa per continuar la lluita.

Article traduït par @HaedusCrabittu

Sovint es desperta amb la sensació d’un malson: què faig aquí, a Suïssa, a Ginebra, si el meu lloc és a Catalunya, per lluitar a favor de la independència que haurà de ser arrencada a ‘l’estat espanyol’? Li han deixat una habitació al centre de la ciutat suïssa. “És que la vida resulta cara!”, se n’exclama diverses vegades. Anna Gabriel no entrarà en detalls, però “els amics catalans i suïssos” han estat generosos amb ella, permetent-li atendre les seves necessitats, a la vora del llac Léman on triomfen els milionaris. Llavors sí, ens atrevim a preguntar-li: què fa aquí un activista anticapitalista, amb texans usats, samarreta morada i dessuadora blava, la imatge de la simplicitat, en una actitud relaxada sense maquillatge? Els cabells llargs, sedosos i negres d’atzabeja, les arracades de plata de gran diàmetre per pura coqueteria, segons diu, la mirada en la mirada, amb tota la seva força de convicció: “Jo què faig aquí? Vaig posar el meu cos i la meva vida al servei d’una causa justa”.

Per a la justícia i el govern espanyols, així com per a una gran majoria de ciutadans ibèrics, Anna Gabriel, de 43 anys, és una fugitiva. Algú que ha escapat. Igual que una dotzena d’altres personalitats secessionistes catalanes, el Tribunal Suprem l’acusa de ‘rebel·lió’, un dels càrrecs més greus del codi penal espanyol, que pot conduir als trenta anys de presó. La seva perspectiva és diametralment oposada: “Sóc una exiliada”. Una exiliada que va triar bé el seu destí: Suïssa, que no forma part de la Unió Europea (UE), l’ordre de detenció comunitària no s’hi aplica pas, i els processos d’extradició són llargs i complicats. Especialment entre Madrid i Berna, la capital espanyola s’ha negat fins ara a lliurar l’informàtic Hervé Falciani, franc-suís que havia robat les dades de 130.000 clients de l’HSBC.

La fugida o l’exili d’Anna Gabriel es remunta al febrer: l’única manera d’evitar els cops judicials del jutge Pablo Llarena que la voldria rere uns barrots. “L’elecció de Ginebra ha estat ben pensada. Aquí s’acostuma a refusar sistemàticament una extradició si els càrrecs són de naturalesa política, com és òbviament el meu cas”. Afegeix:” Ginebra és la ciutat de les ONG i de la defensa dels drets humans, una ciutat que pot servir de bona caixa de ressonància per a la causa catalana”.

Ella ha insistit en què l’entrevista i la sessió de fotografies es facin al costat de ‘la Chaise’, a la gran plaça al costat de la seu de les Nacions Unides. També ha insistit en què la trobada coincideixi amb la presència de desenes de dones kurdes amb roba tradicional que protesten contra el règim d’Erdogan, cantant a viva veu en un sistema de so saturat. “En comparació amb d’altres, sóc una exiliada de luxe”, admet.

Entre els “exiliats” separatistes catalans, ella té un perfil distint. Reclòs a Alemanya, l’ex-cap de l’executiu, Carles Puigdemont, prové d’aquesta classe mitjana-alta per a la qual la independència significaria sobretot una separació històrica d’una Espanya odiada per la seva suposada cultura autoritària. Aquest és el cas també de la líder separatista Marta Rovira, també refugiada a Ginebra. Tots dos somien de bastir una República de Catalunya sota el model de Dinamarca o els Països Baixos, una nova socialdemocràcia.

El desig de Gabriel és molt més radical, revolucionari: el seu enemic no és tan sols l’estat espanyol, sinó també el sistema capitalista en si mateix. El seu motor: posar els fonaments d’una nova República, social i socialista, feminista, ecològica, sense desigualtats, contra el capital, les diverses patronals, el domini de les multinacionals i el comerç d’armes, una democràcia directa. En poques paraules, una utopia en versió segle XXI d’en Charles Fourier.

Ella no hi veu pas una simple utopia. En parla com d’un “projecte polític”, sens dubte “lluny de ser realitzat”. Entenguem-la: aquesta cultura anarco-treballadora banya Gabriel des del bressol. Àvia cenetista, és a dir, pertanyent a la CNT, sindicat llibertari, mare socialista, arrels mineres a Huelva i Múrcia, orígens obrers a Catalunya: “A la meva genealogia, els homes treballen a la mina, les dones en el tèxtil. Tots van estar implicats en les lluites socials”. Lògicament, des dels 17 anys, la jove Anna milita en grups antifeixistes d’extrema esquerra a Sallent, una petita ciutat al nord de Barcelona. Ella és la qui parla més alt, més fort, millor que la resta.

El 2003, amb el seu grup radical, aconsegueix expulsar l’alcalde, un rellevant nacionalista. En el mateix període, aquesta morena de fort temperament s’incorpora a les CUP, aquestes candidatures d’unitat popular, ferotgement antisistema. Al Parlament de Catalunya, aquesta extrema esquerra és ultraminoritària amb els seus quatre escons, però sense la seva benedicció, no és possible cap coalició secessionista que pugui desafiar Madrid. Practicant l’autogestió, les CUP prohibeixen l’acumulació de mandats, obliguen els seus representants electes a un sistema de rotació, a la solidaritat econòmica, i se sotmeten a la voluntat de les assemblees. Així Gabriel va ser diputada al Parlament i portaveu del 2015 al 2017.

Plantada en les seves botes, en aquesta plaça de l’ONU dominada per les melodies kurdes, aquesta fan del rock i de cantautors llatinoamericans com Víctor Jara i Pablo Milanés , vol encarnar aquí una resistència, parlar als mitjans de comunicació, internacionalitzar el conflicte, explicar el seu estatus d’’exiliada’, denunciar ‘la repressió neofranquista’ de Madrid. Per a tot això, mostra valor. “M’han amenaçat de mort en diverses ocasions, a València per exemple militants d’extrema dreta”. Darrerament, se n’hi burlen en haver renunciat al seu serrell d’estètica radical per un tall més ‘burgès’. “Els conservadors espanyols són tan estúpids!” Respon ella.

Un dia del 2016, aquesta soltera sense fills els hi va llançar la seva ironia càustica: “Jo sóc Anna Gabriel, necessàriament puta, traïdora, amargada i malfollada, perquè defenso una Catalunya lliure”. Actualment, sospita que la seva estada a Ginebra durarà. Cercarà un treball per a aquesta lectora de biografies que va escriure la d’August Gil Matamala, advocat català molt compromès socialment. Ella que va treballar a la indústria tèxtil, llicenciada en dret, professora universitària a Barcelona i educadora social, està buscant una feina aquests dies, que li aporti ingressos i el permís de residència. Una sort: el professor Levrat de la Universitat de Ginebra podria ser el seu director de tesi doctoral. L’objecte està clar: la legitimitat del dret a l’autodeterminació dels pobles.

1975 Nascuda a Sallent (Catalunya).

2003 Escollida a l’Ajuntament de Sallent.

2015 Diputada al Parlament i portaveu de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP).

2017 Acusada de ‘rebel·lió’.

18 de febrer de 2018 Cridada a comparèixer, es refugia a Suïssa.

Article traduït par @HaedusCrabittu selon ma meilleure connaissance du français.
Article traduït per @HaedusCrabittu segons el meu millor coneixement del francès.

Font: Libération  http://www.liberation.fr/planete/2018/05/07/anna-gabriel-retirada_1648483
Autor: François Musseau
Data de publicació: 11/02/2018. Actualitzat, 02/05/2018
Font de la imatge: Olivier Vogelsang