Airbnb i la mal anomenada economia col·laborativa buiden les nostres ciutats. The Guardian. Traducció de Projecte TransMate
Airbnb i la mal anomenada economia col·laborativa buiden les nostres ciutats
Traducció de Projecte TransMate
El tràngol de Barcelona mostra el mal que pot fer Airbnb, exacerbant la desigualtat urbana i excloent els veïns joves
La pancarta penjava del balcó d’un tercer pis, desplegant-se gairebé fins a l’empedrat de la plaça. Barcelona no està en venda, deia, en grans lletres pintades a mà. No era el primer eslògan semblant que havíem vist en només una hora, si fa no fa, de passejar la setmana passada pels carrers estrets i sinuosos del bonic barri antic de Barcelona, i naturalment va esperonar la nostra curiositat. Alguna cosa a veure amb la gentrificació, o potser amb promotors? Bé, en part. Però, ben desconcertant, va resultar que tenia bastant a veure amb gent com nosaltres, i possiblement també vosaltres.
O per ser més precisos, amb el multimilionari fenomen global que és Airbnb. De fet, sóc prou avorrida i de la vella escola per haver-me estat en un hotel aquesta vegada, però l’autobús de l’aeroport era ple de famílies joves que xerraven de recollir les claus del pis a través d’aquest portal, famós per deixar que la gent llogui casa seva a forasters. I Barcelona no és ni de bon tros l’únic lloc on Airbnb està acusada d’amargar l’estiu.
Amsterdam restringeix fortament els lloguers de curt termini per part de veïns, després de les protestes al carrer contra la inundació de turistes a la ciutat l’any passat. És la mateixa història de París a Berlín, de Venècia a Lisboa. Fins i tot a la Cornualla, al pic de l’onada de calor d’aquest estiu, els empresaris turístics van fer el pas inusual de demanar als estiuejants que evitessin certes platges populars després que les carreteres costaneres s’embussessin i els veïns haguessin de bregar per tirar endavant la seva vida diària. La gent de la Cornualla estan acostumadíssims a patir una invasió a l’agost, però darrerament alguna cosa sembla trasbalsar l’equilibri eternament delicat entre xancletaires i veïns, i el principal sospitós sembla que és una explosió no planificada i una mica imprevisible de lloguers Airbnb, a part de les estades de sempre en hotels i cases de vacances.
Almenys aquí al nostre oest les coses tendeixen a calmar-se el setembre. Barcelona és una destinació puntera pràcticament tot l’any, i això significa que lluita amb alguna cosa més que un excés de festes de solters borratxos i cues a l’exterior dels bars de tapes. Els propietaris s’han adonat que poden fer més diners amb lloguers curts a usuaris acomodats d’Airbnb que no pas llogant a estadants convencionals que viuen i treballen a la ciutat tot l’any. I així, quan cal renovar contractes, no és estrany trobar-te que el lloguer es dispara de sobte fins a nivells que els joves espanyols no poden pagar. Un cop obligats a sortir del barri, el pis buit ràpidament desapareix en allò que encara a vegades es coneix eufemísticament com “l’economia col·laborativa”, tot i que el que passa després sembla l’antítesi de col·laborar.
Aquells prou afortunats per tenir una propietat llaminera tenen cada vegada més sort, i l’ofereixen als licitants més alts. Mentrestant, els que no tenen aquesta possessió cada vegada ho tenen més magre per aconseguir-ne una, a mesura que els preus de la propietat s’enfilen a tota la ciutat. Així la desigualtat es consolida, i el ressentiment s’aprofundeix, mentre el fracàs dels partits majoritaris a resoldre el problema porta els joves i frustrats cada vegada més a prop de la marginalitat política.
La noia d’una barberia de Barcelona que explicava de manera prosaica de què anaven els eslògans, mentre passava les tisores pel cap del meu marit, havia abandonat fa temps la idea de comprar a la ciutat on va créixer. Però ara no està ni tan sols segura de quant temps podrà llogar-hi. El dilema turístic sempre ha estat que arribar a llocs idíl·lics tendeix a arruïnar-los per a la gent que hi viu, però el que és inusual en aquest cas és que els efectes siguin tan profunds.
S’ha acabat doncs la sincera vena hippie del model original d’Airbnb, que suposadament anava de crear una “comunitat global” acollidora posant en contacte aventurers forasters a la recerca d’experiències de viatge més autèntiques de casa a casa. I s’ha acabat, també, la idea de democratitzar la indústria del viatge deixant que els particulars es guanyessin uns euros extra. En algunes patums turístiques, Airbnb està mutant d’una manera d’operar amateur a una d’astuta i professional, amb els propietaris acumulant múltiples propietats tal com feien temps enrere amb la compra per dedicar al lloguer, i utilitzant agències per dirigir els seus imperis creixents.
I si és incòmode saber que la vostra escapada barata té un cost amagat, no sembla probable que la culpa dissuadeixi gaires viatgers. Al capdavall, els rau-raus de consciència sobre el canvi climàtic no van impedir que milions de nosaltres agaféssim vols barats en els dies en què era easyJet qui desbaratava el mercat de les vacances. Però això va més enllà del que decideixin fer els individus amb els seus estius. Va de com funcionen els mercats moderns, i què passa quan els governs, o bé no volen intervenir, o bé no troben com fer-ho prou ràpid. Junt amb altres ciutats espanyoles, Barcelona ha actuat per limitar l’efecte Airbnb planificant llicències i frenant els lloguers nous a la ciutat vella.
Però si hem après alguna cosa dels Ubers i els Amazons i els Facebooks, és que quan les conseqüències humanes indesitjades de la disrupció digital es fan òbvies, bona part del mal sovint ja està fet. La fantasia romàntica, tot i que a vegades arriscada, d’intercanviar vides amb algú del país per unes quantes nits i veure la ciutat amb els seus ulls, comença a ser substituïda per una experiència més corporativa i impersonal. Signi aquí per les claus; deixi el pis lliure puntualment per a l’arribada del proper convidat. Quina llàstima que el que podria haver estat un primer pis d’una parella jove ara és només una altra propietat que cal rendibilitzar, i que probablement està buida la meitat del temps.
El que realment sorprenia la perruquera de Barcelona, però, era que quan ella viatjava sentia històries similars. Ciutats de tot el planeta semblen devorar-se a si mateixes, expulsant la gent jove, sense recursos i creativa, que massa sovint són la gent que les va posar de moda en primer lloc. Es manifesta de manera diferent en diferents llocs, naturalment: Londres patia una crisi d’accés a l’habitatge abans que Airbnb estigués ni tan sols inventada. Els preus estratosfèrics des de Berlín fins a Vancouver o a Sydney han estat atribuïts a tot, des dels préstecs barats i l’especulació estrangera a canvis en la demografia i al fracàs del govern a l’hora de construir prou habitatge social, cap motiu dels quals és ni remotament culpa dels propietaris de segones residències que volen treure’n un profit ràpid.
Però el fil comú és una sensació que, per la raó que sigui, els mercats no funcionen per als joves en el món de després del crash; que la disrupció digital només fa les coses més imprevisibles; i que anys de polítics que prometien formalment fer-hi alguna cosa han quedat en resultats ben llastimosos. Tot això és una manifestació de fets d’una obvietat sagnant, una veritat tan universalment acceptada que gairebé ha perdut completament la seva capacitat d’escandalitzar, fins que ho veus des d’una perspectiva una mica nova. Però ves, això és el que passa quan viatges. A vegades has de recórrer mig planeta només per fixar-te en allò que ja tenies davant del nas.
• Gaby Hinsliff és columnista de The Guardian
Traducció de Projecte TransMate segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Traducció de Projecte TransMate to the best of my knowledge of English.
Font: The Guardian @guardian
Autora: Gaby Hinsliff @gabyhinsliff
Data de publicació: 31 d’agost de 2018
Il·lustració: Ben Jennings