Smithsonian Folklife

“Passàvem gana, coi!” Viatge d’una immigrant a Catalunya. Smithsonian Folklife

SmithsonianFolklife Catalonia - "Passàvem gana, coi!"  Viatge d'una immigrant a Catalunya. Smithsonian Folklife

Article traduït per Miquel Santos

Foto 1 Passàvem gana 1024x683 - "Passàvem gana, coi!"  Viatge d'una immigrant a Catalunya. Smithsonian Folklife
La família Còrdova poc després d’arribar a Navàs, Catalunya, 1963. Maria Àngels es troba a l’extrem dret. / Font de la imatge: Maria Àngels Córdoba.

Maria Àngels Córdoba m’explica la seva història en un català segur, però quan vol posar èmfasi en un sentiment, com aquests empipadors rau-raus de gana, es passa ràpidament al castellà.

“Al matí, preníem una mica de café con leche… bé, era marró, però no era cafè… i sopitas, llesques de pa del dia abans. Per dinar, cigrons, olives, blat de moro i raïm. Mentrestant els señoritos posseïen muntanyes, boscos, rierols, rius, fins i tot viles senceres, però no pagaven a l’hora els salaris del dia.

El meu pare protestava: tenia cinc fills per alimentar i un de camí. Treballava dia i nit i tot i així quedava a deure el pa del dia. No volia anar-se’n. Havia estat destinat a Catalunya durant la Guerra Civil, i no volia tornar a Catalunya… però a Catalunya hi havia feina i pagaven regularment cada setmana. Al final, ens en vam anar.”

El 1963, quan la Maria Àngels va marxar de Salinas, Córdoba, cap a Navàs, Catalunya, tenia tretze anys. Del que no es va adonar fins que va intentar pujar al tren amb el matalàs de la família a l’esquena era que el seu viatge era un de ben corrent. Tan freqüent, de fet, que entre principis dels anys 50 i 1975, la població de Catalunya va augmentar en 2.222.812 persones. A Maria Àngels se la considera una immigrant, tot i que era una espanyola que es traslladava a una altra part d’Espanya.

Castellers. Història visual d’una tradició catalana. Smithsonian Folklife

SmithsonianFolklife Catalonia - Castellers. Història visual d'una tradició catalana. Smithsonian Folklife

Article traduït per AnnA (@annuskaodena)

Quan vaig arribar a Catalunya el 2012, les dues coses que més em van sorprendre van ser el nacionalisme català i les torres humanes anomenades castells.

La gent parlava sovint de la crisi econòmica mundial que amenaça el somni europeu de l’estat del benestar, que “no hi ha futur” a Catalunya.

Foto 1 Castellers Història visual duna tradició catalana - Castellers. Història visual d'una tradició catalana. Smithsonian Folklife
5 de 9 pels Castellers de Vilafranca al Concurs de Castells de Tarragona, 2010 / Toni Solé, Arxiu Castellers de Vilafranca

Tanmateix, els diumenges al matí, milers de persones s’aixequen d’hora, pugen al cotxe i condueixen fins a una de les més de vint localitats, per construir quelcom de manera col·lectiva. En altres paraules, podem pensar en això com una expressió d’optimisme nacional en cru.

Els Castells van ser documentats per primera vegada com a forma cultural el 1801. Van aparèixer a Tarragona, una província rural i religiosa de Catalunya. Amb la industrialització del segle XIX, es van convertir en una pràctica tradicional, central en les celebracions populars nacionals. A finals del segle XIX, “l’Època daurada dels castells”, les colles fins i tot eren capaces de construir torres humanes de fins a nou nivells de persones de peu l’un sobre les espatlles de l’altre.

Una Catalunya multilingüe. Smithsonian Folklife

SmithsonianFolklife Catalonia 300x43 - Una Catalunya multilingüe. Smithsonian Folklife

A finals del segle XX, hi va haver una campanya molt satisfactòria a Catalunya per a conscienciar que som un sol poble. El seu lema: Som 6 milions (“Hi ha sis milions de nosaltres”)

Article traduït per AnnA (@annuskaodena)

Pocs anys més tard, just després del canvi de mil·lenni, la xifra ja era incorrecta. Llavors ja érem set milions i mig. En aquest breu període, més d’un milió de persones d’arreu del món van arribar a Catalunya, i amb elles, van portar les seves llengües.

Als anys seixanta, Catalunya va experimentar una afluència d’immigrants que van canviar la seva composició demogràfica i lingüística radicalment. Davant d’aquest nou augment demogràfic, alguns temien que el català no pogués resistir una segona onada de migració. Vàrem començar a tractar als nouvinguts com no voldríem que ens tractin a nosaltres: ignorant o negant la seva identitat.

Tot i que ens molestava que els altres ens tractessin “d’espanyols” arreu del món i que donessin per suposat que la nostra llengua era el castellà, no ens comportàvem tampoc de manera diferent. Vàrem suposar que els marroquins, el grup més gran, tots parlaven àrab. Amb els pakistanesos, vàrem donar per fet que la seva llengua era l’urdú. Vàrem pensar que tots els llatinoamericans eren castellanoparlants. I fins i tot esperàvem que els immigrants parlessin idiomes inexistents, com ara el “nigerià” o el “senegalès”.

Aquesta negació d’aquestes altres llengües es va veure agreujada pel comportament més característic dels parlants de llengües minoritàries: dirigir-se als estranys o estrangers en la llengua dominant, en aquest cas el castellà. És l’amenaça més evident per a la supervivència de la llengua catalana, però continua sent un comportament habitual entre els parlants nadius.

SmithsonianFolk Una Catalunya multilingüe 1024x683 - Una Catalunya multilingüe. Smithsonian Folklife
Fotografia de l’exposició “Avancem amb el català” a Barcelona el 2012 / Teresa Grau Ros, Creative Commons

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca