Biopíndoles

Dones pedagogues: Maria Rúbies Garrofé

Maria Rúbies Garrofé (1932-1993)

Autora: AnnA @annuskaodena

download - Dones pedagogues: Maria Rúbies Garrofé
dones.gencat.cat

“No hi pot haver una escola amb ideals educatius si aquests no són compartits per pares i professors que facin possible l’existència d’una comunitat educativa”.

Nascuda a Camarasa (Noguera) el 21 de novembre de 1932. Durant la Guerra Civil el seu pare es va haver de refugiar a França mentre la resta de la família vivia en un petit poble del Pirineu català proper a la frontera. Va estudiar el batxillerat a Lleida i va aconseguir el títol de mestra de primera ensenyança per la Normal de Lleida l’any 1951. El 1957 es va llicenciar en matemàtiques a la Universitat de Barcelona.

Professora d’institut a la Seu d’Urgell, 1962-1963, on va ser Cap d’Estudis. De 1967 a 1977 va treballar a l’Escola Normal de Mestres de la Universitat Autònoma de Barcelona i va impulsar l’escola “L’Espiga” de Lleida, de caràcter catalanista i aconfessional. El 1973 va ser catedràtica de Matemàtiques a l’Escola Universitària de Lleida.

En els anys seixanta va ser professora numerària de l’Escola Normal de Sòria i, posteriorment, catedràtica de matemàtiques de l’Escola Normal de Lleida, on va ser directora els anys 1990-92. En la seva pràctica professional hi destaquen diversos centres d’interès, com ara la didàctica de les matemàtiques, participant en jornades, organitzant grups de mestres i fent cursos a Rosa Sensat i a Sabadell. Durant la dècada dels setanta va ser professora adjunta de la Universitat Autònoma de Barcelona a la Facultat de Ciències, catedràtica de matemàtiques de l’Escola Normal Fra Juníper Serra de les Illes Balears, i responsable del professorat de l’ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona, des d’on va poder col·laborar amb experts de la UNESCO en l’organització de cursos i seminaris de metodologia. Paral·lelament, col·labora en la redacció de llibres de matemàtiques.

Un altre centre d’interès per a Maria Rúbies va ser la catalanització de l’ensenyament, impulsant l’escola “L’Espiga” de Lleida, capdavantera de la catalanització i la renovació educatives a les Terres de Ponent, i organitzant cursos de llengua catalana a Lleida, Solsona, Tàrrega, Balaguer.

Sempre oberta a les idees noves, va impulsar l’ensenyament de la informàtica als nens ja el 1974, a través del sistema Logo.

Dones pedagogues: Marta Mata Garriga

Marta Mata Garriga (1926-2006)

Autora: AnnA @annuskaodena

Marta Mata Garriga 218x300 - Dones pedagogues: Marta Mata Garriga

Pedagoga, diputada i senadora.

«Per aconseguir allò que la humanitat reclama de l’educació, cal una escola, una comunitat decidida, planificada i estructurada democràticament, amb la participació de tots els seus membres.»

Neix a Barcelona el 22 de juny de 1926, filla de Josep Mata Virgili, tècnic industrial, i d’Àngels Garriga, il·lustre pedagoga catalana. Va estudiar a les aules dels grups escolars de l’Ajuntament de Barcelona. L’any 1937 comença el batxillerat a l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella, dirigit per Josep Estalella. Acaba els estudis de batxillerat l’any 1943, a l’Institut Verdaguer, i inicia els de Ciències Naturals a la Universitat de Barcelona.

L’any 1944, a causa d’una malaltia, es trasllada a passar la convalescència a la casa familiar, Cal Mata de Saifores, en un petit poble del Penedès de seixanta habitants, on comença a treballar en l’educació del temps lliure dels infants, seguint les orientacions de la seva mare Àngels Garriga, que des de 1946 s’ha retirat allà mateix a causa d’una paràlisi. Viuen a Saifores fins al 1965.

Marta Mata amb la seva mare Àngels Garriga a Saifores 1951 300x199 - Dones pedagogues: Marta Mata Garriga
Marta Mata amb la seva mare Àngels Garriga a Saifores, 1951 / Foto de Fundació Marta Mata

Des de Saifores estudia, en règim lliure, la llicenciatura de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, que acaba l’any 1957, i continua amb els cursos de doctorat. Forma part de la primera promoció de Pedagogia de la Universitat de Barcelona. Durant aquests anys es construeix la xarxa d’amistats amb persones clau en la fundació d’escoles com Talitha o Costa i Llobera i que, de manera discreta, reben el mestratge d’Alexandre Galí, Artur Martorell i Jordi Rubió.

A Santa Oliva, població veïna de Saifores participa en la gestació del primer Jardí d’Infants per a nens menors de sis anys, que comença a funcionar l’any 1962.

L’any 1959 fa una primera sortida a Ginebra per estudiar el fons de llibres de text del Bureau International d’Éducation on coneix Pere Rosselló. Fa l’assessorament pedagògic de les editorials Nova Terra i La Galera, i de la revista Cavall Fort, i treballa en algunes publicacions de l’I i de les editorials Teide i Vicens Vives. L’estiu de 1964 viu un mes al kibbutz Dvir d’Israel on coneix el seu sistema d’educació. Aquí entra en contacte amb Joan Reventós i altres dirigents del socialisme català, on militarà amb gran convicció i protagonisme.

Esdevindrà regidora a Barcelona, diputada al Parlament de Catalunya i al Congrés de Madrid, i senadora. L’any 1965 torna a Barcelona. Amb un equip de mestres de diverses escoles, M. Antònia Canals, M. Teresa Codina, Jordi Cots, Pere Darder, Enric Lluch, Anna M. Roig, i amb el suport d’alguns pares d’alumnes d’aquestes escoles, inicien de manera clandestina l’Escola de Mestres Rosa Sensat a la qual es dedica a temps complet.

Marta Mata n’assumeix la coordinació i hi té un paper destacat. Per exemple, en la recuperació de les escoles d’estiu.

La formació dels mestres com a base per fer realitat l’escola pública, l’escola de tots i per a tots, l’escola democràtica, l’escola activa, és el seu gran objectiu.

Convençuda que l’educació és una responsabilitat de la societat, de la ciutat, i que la renovació pedagògica necessita una actuació política valenta, uneix les dues facetes, l’educació i la política, en la seva trajectòria vital i l’any 1976 s’afilia a Convergència Socialista, que esdevé el mateix any el Partit Socialista de Catalunya i finalment el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), al qual pertany tota la vida.

Les eleccions de 1977 la porten al Congreso de los Diputados de Madrid per la circumscripció de Barcelona. Torna a ser-ne elegida l’any 1979. Aquest mateix any, impulsa la creació del Patronat Municipal de Guarderies de Barcelona. El 1980 deixa el Congreso, i és escollida diputada al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Tarragona. De 1983 a 1984 és senadora en representació del Parlament de Catalunya.

Les eleccions de l’any 1984 li tornen a donar l’escó de diputada al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Barcelona, fins al 1988. L’any 1987 l’escullen regidora de l’Ajuntament de Barcelona, i ho serà durant dos mandats fins a 1995. Aquests vuit anys s’ocupa de l’Àrea d’Educació. Des de 1987 fins a 1991 és també diputada responsable de l’Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona. De 1993 a 1996 és senadora electa per la circumscripció de Barcelona.

En tots els mandats parlamentaris treballa en temes i comissions d’Educació i Cultura, i concretament en els textos constitucional i estatutari d’Educació i en els de diverses lleis: LOECE, LODE, Normalització Lingüística, pas de les escoles del CEPEPC a públiques, Consells Escolars, LOGSE. Presenta proposicions de llei i altres iniciatives en diversos temes educatius, d’una manera especial en el camp de l’educació dels infants fins a tres anys. Com a diputada a les Cortes a Madrid, l’any 1978, defensa una interpel·lació al govern en favor de la llibertat d’expressió.

Dones pedagogues: Pilar Benejam

Pilar Benejam (1937)

Autora: AnnA @annuskaodena

Pilar Benejam Foto M. Assumpta Sendra Mestre 300x198 - Dones pedagogues: Pilar Benejam
Pilar Benejam / Foto M. Assumpta Sendra Mestre

Geògrafa i pedagoga.

«Quan tenia 17 anys vaig convèncer el pare per anar a estudiar pedagogia a Barcelona, perquè jo el que volia era ensenyar a ensenyar.»

Va néixer a Ciutadella, Menorca, l’any 1937. Amb 17 anys ja era mestra. El 1955 es va graduar en magisteri a l’Escola de Magisteri de les Illes Balears, el 1960 es va llicenciar en pedagogia i el 1963 en història a la Universitat de Barcelona.

El 1985 es va treure un doctorat en pedagogia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des del 1972, ha sigut professora i catedràtica del Departament de Didàctica de la Llengua, de la Literatura i de les Ciències Socials de la UAB i va impulsar el Moviment de Renovació Pedagògica.

Membre de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, va tenir una participació molt activa en l’etapa constituent de la Universitat Autònoma de Barcelona i va ser redactora del Manifest de Bellaterra, per la qual cosa va rebre la Medalla de Bronze de la institució.

Ha treballat a l’Escola Costa i Llobera i a l’Escola Talitha.

Ha format part de diverses comissions per a la reforma de la formació del professorat a Catalunya i a Espanya. És experta en temes de revisió de la programació escolar en ciències socials i ha assessorat les administracions públiques en referència a tot el cicle formatiu. Ha estat directora de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Dones pedagogues: Anna Rubiés Monjonell

Anna Rubiés Monjonell (1881-1963)

Autora: @annuskaodena

Anna Rubiés - Dones pedagogues: Anna Rubiés Monjonell

Mestra, pedagoga i escriptora.

“El nostre paper és molt més modest i cada dia ens hem d’anar retirant cap a la penombra de l’aula per deixar lloc preeminent, el de plena llum, a l’infant, que ha esdevingut personatge de primera categoria”.

Va néixer al Port de la Selva, Alt Empordà, el 1881. Filla de metge i la gran de sis germans. Va començar a exercir com a educadora a Cassà de la Selva, un cop obtinguda la titulació quan tenia setze anys. El 1909 va ingressar al cos del Magisteri Nacional i va ocupar diverses destinacions a Girona, Lleida, el Tarragonès i la Barceloneta.

Va tenir un paper molt destacat en l’organització de les Colònies Escolars. La formació física, l’excursionisme, la pràctica d’esports com el rugbi, etc., van formar part de la vida escolar als centres on va treballar.

Va ser membre del Deganat de l’Associació dels Mestres Barcelonins, de 1923 a 1936, i degana-presidenta els darrers anys.

El 1931 va ser nomenada directora del Grup Ramon Llull del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona i membre del Consell de Cultura de la Generalitat, l’única dona, on va treballar en la Ponència d’Ensenyament Primari.

Va introduir el mètode Decroly, que havia conegut en els seus nombrosos viatges a Europa, als Països Catalans.

El mètode pedagògic de Jean-Ovide Decroly es basava en l’aplicació d’un programa d’idees associades per estudiar l’infant i el medi social en què es trobava. Per fer-ho, utilitzava els centres d’interès per dividir les disciplines segons les funcions psicològiques: observació, associació i expressió. Es tractava de conèixer o millorar el coneixement sobre un tema que interessés els alumnes.

Podríem dir que l’observació té l’objectiu de posar en moviment les diverses activitats mentals; després, cada infant ha d’associar idees per construir aprenentatges, de tal manera que aquesta associació esdevindrà una representació pura, única, d’allò que observi; i, finalment, mitjançant l’expressió s’intenta consolidar el seu desenvolupament intel·lectual a través de diferents exercicis de llenguatge, del dibuix, de treballs manuals, etc.

Decroly creia que l’infant no percep la realitat a partir dels detalls o fraccionada en parts, sinó en la seva totalitat, de forma global. Així, la globalització parteix de la idea que l’educació ha de començar pel tot i després descompondre’s progressivament en les parts.

Acabada la guerra, l’Anna Rubiés va patir la repressió franquista en forma de trasllat forçós fora de Catalunya durant cinc anys, tot i comptar amb quasi seixanta anys. Després, Tortosa i El Masnou foren les seves darreres destinacions com a mestra. Rubiés va intensificar la seva activitat literària amb l’escriptura de contes infantils i reculls de llegendes i monografies sobre les comarques de l’Empordà i de la Selva.

L’any 1958, va obtenir el premi Dr. Pi Figueras de l’Institut d’Estudis Empordanesos sobre llegendes de l’Empordà. També va escriure poesia, amb la seva germana Mercè. Va morir a Barcelona, l’any 1963, al seu domicili del carrer Ausiàs March.

Obres destacades:
La aplicación de los centros de interés en la escuela primaria (1929)
Experiències didàctiques (1933)


Fonts:
– Vikipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rubi%C3%A9s_Monjonell
– Vikipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/M%C3%A8tode_Decroly
– Evocacions http://evocacions.blogspot.com/2011/08/anna-rubies-i-monjonell-el-compromis.html
– Enciclopèdia.cat https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0057221.xml
http://www.educat.cat/blog/?p=2909
– “Vint mestres i pedagogues catalanes del segle XX” Joan Soler Mata, coordinador

Vídeo:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/blog-de-mestres/les-claus-del-metode-decroly-a-lunica-escola-catalana-que-laplica/audio/935133/


 

Dones pedagogues: Maria Teresa Codina i Mir

Maria Teresa Codina i Mir (Barcelona, 1927)

Autora: @annuskaodena

Maria Teresa Codina 300x200 - Dones pedagogues: Maria Teresa Codina i Mir

Mestra i pedagoga, compromesa amb la renovació pedagògica a Catalunya i l’educació de les persones de sectors socials desafavorits.

Va estudiar magisteri i filologia clàssica. De molt jove, Maria Teresa Codina es va adonar que calia canviar el sistema educatiu que el franquisme havia imposat. O, si més no, crear-hi alternatives i desafiar-lo. Però com no sabia com fer-ho, se’n va anar a França, on va estar-s’hi un any per buscar informació sobre altres models educatius. En tornar, amb 29 anys, va fundar l’Escola Talitha.

Inaugurada el 1956, recuperava clandestinament la pedagogia de la Segona República fora del sistema educatiu oficial. Va ser un projecte educatiu innovador per a nenes, que va funcionar a les instal·lacions de la casa Orlanda, a Sarrià, entre 1956 i 1974.

Alguns dels problemes que es van trobar va ser la formació dels professors, les inspeccions, etc… Les classes eren en català, prohibit en aquella època.

“Quan hi venia un inspector, s’enviava un dels nens a repartir un manyoc de llapis a cada classe. Aquest era el senyal perquè els professors pengessin la foto de Franco a la classe i eliminessin qualsevol rastre de català.”

Amb Marta Mata, Maria Antònia Canals, Pere Darder i altres mestres, van fundar l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Amb Basilio González, el 1974 va crear l’Institut Can Tunis, a instàncies de l’associació de veïns, i més tard l’Escola Avillar Chavorros (1978) i l’Institut Xavó Xaví (1988).

Maria Teresa Codina Institut Xavó Xaví 1989 300x208 - Dones pedagogues: Maria Teresa Codina i Mir
Maria Teresa Codina a l’Institut Xavó Xaví, 1989

Va treballar també encapçalant un Projecte d’Educació Global al barri gitano de Can Tunis (1977). Des del 1983 fins a la seva jubilació, l’any 1992, va ocupar càrrecs de responsabilitat a l’administració educativa, primer de la Generalitat i després de l’Ajuntament de Barcelona, procurant sempre l’educació de col·lectius desfavorits o marginats.

Ha estat guardonada amb el Premi Ramon Llull d’experiències pedagògiques (1979), el Premi Ramon Fuster per la seva trajectòria professional (1995) i el Premi Hidalgo de Presència Gitana (1983). L’any 2001 va rebre la màxima distinció al professorat, el I Premi Catalunya d’Educació.

Recentment, la Universitat de Vic l’ha nomenada Doctora Honoris Causa. Ara té 91 anys.

Cites:
«L’educació al llarg de la vida és una construcció continuada de la persona humana, del seu saber, de les seves aptituds, i també de la seva facultat de judici i d’acció.»
«Si el nen no sent seu el que li expliques, no ho aprendrà.»
«La solidaritat és compartir d’igual a igual. La primera cosa per ser solidari és estar convençut que som iguals.»
«El que no vulguis per a tu no ho facis a ningú, no deixis per a demà el que pots fer avui, les coses que es comencen s’han d’acabar: tant si és un plat de sopa com un llibre, costa tant fer una cosa ben feta com una mal feta, i mal feta és pitjor.»
«L’escola, a partir dels coneixements, t’ha d’ensenyar a pensar, a relacionar, a treure conclusions, a ser més persona.»


Fonts:
– https://www.raco.cat/index.php/TempsEducacio/article/download/125703/246416

– Entrevista a Catorze (@CatorzeCat): http://www.catorze.cat/noticia/10070/maria/teresa/codina/si/nen/no/sent/seu/expliques/no/aprendra

La Vanguardia http://www.lavanguardia.com/mon-barcelona/20150715/54433922550/escola-talitha.html

Vint mestres i pedagogues catalanes del segle XX” Joan Soler Mata, coordinador

Vídeo:
– https://www.youtube.com/watch?v=k_Y5vdRjTtU


 

Dones pedagogues: Carme Serrallonga i Calafell

Carme Serrallonga i Calafell

Autors: @Cjaumev i @annuskaodena

Carme Serrallonga 251x300 - Dones pedagogues: Carme Serrallonga i Calafell
La Boca D’Or

“Primer, els mestres han d’estar conscienciats per ensenyar bé; en segon lloc, l’aprenentatge és qüestió d’hàbit i temps”.

Barcelona, 1909 — 1997. Pedagoga i traductora.

Carme Serrallonga va estudiar a l’Escola Francesa fins als catorze anys, quan va començar el batxillerat. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres l’any 1931 a la Universitat de Barcelona, on va aprendre llatí, grec, hebreu i àrab. Va ser cofundadora de l’Institut Escola del Parc engrescada pel Dr. Josep Estalella. Després d’una estada a la Residència d’Estudiantes a Madrid, on va fer el doctorat, va treballar a l’Institut Escola de Sarrià fins al final de la guerra.

El març de 1939 juntament amb mestres i pares d’alumnes de l’Institut Escola van fundar l’Escola Isabel de Villena, que va continuar la tasca pedagògica iniciada durant la República.

Carme Serrallonga, n’esdevindrà mestra i, al cap d’un temps, directora. L’escola va ser pionera, després de la guerra civil, en la posada en marxa de la coeducació i l’ensenyament en català inspirada en aspectes basats en la Institución Libre de Enseñanza, Horaciana, Blanquerna i el mètode Montessori, entre d’altres. Avui en dia continua essent un referent.

L’any 1960 Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany funden l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), i l’endemà de la seva creació Carme Serrallonga hi és convidada a impartir classes d’ortofonia. La seva participació va tenir una especial aportació en la formació dels actors, sobretot en l’aspecte de la dicció.

El seu interès pel teatre i l’excel·lent domini que té del llenguatge, l’empenyen a començar a traduir de diverses llengües (alemany, anglès, francès i italià). Va traduir al català nombroses obres d’autors de renom: Brecht, Dürrenmatt, Böll, Lukács, Döblin, Goethe, E.M. Forster o Pirandello, etc. En aquesta època va ser molt prolífica en la traducció d’obres de teatre i novel·les.

La seva primera traducció publicada fou “El meu amic Friedrich” el 1965, per encàrrec i amb la recomanació de M. Aurèlia Capmany.

Els anys seixanta van ser uns bons anys per a la indústria editorial catalana, després de les restriccions dels anys de la postguerra i de la censura patida arreu del país. Van representar una finestra entreoberta que van permetre la seva expansió, tanmateix als anys setanta la crisi política, i més tard econòmica, va truncar en part aquesta progressió i les traduccions es van espaiar.

Els vuitanta van representar la millor època per a la traducció i edició a Catalunya i la Carme va iniciar la traducció de literatura infantil. En vuit anys va traduir cinquanta-dues obres.

La seva tasca científica i humana, com a pedagoga i com a traductora, li ha estat reconeguda àmpliament i l’ha fet mereixedora de la Creu de Sant Jordi (1989), el Premi Ciutat de Barcelona (1992), per la versió catalana de la novel·la “A la glorieta” de J. Bowles, i el Premi Nacional de les Arts Escèniques (1993).

El seu esperit vitalista i ple de curiositat l’empeny a aprendre rus pocs anys abans de morir, el 1997.

La vida i tasca de Carme Serrallonga és d’aquelles que causen admiració, deixen una petjada i ens conviden a continuar.


Fonts:
Enciclopèdia Catalana
Diccionari biogràfic de dones
Associació d’Escriptors en Llengua Catalana
Font de la imatge: La Boca D’Or


 

Dones pedagogues: Celestina Vigneaux i Cibils

Celestina Vigneaux i Cibils (Girona 1878 – Barcelona 1964)

Autors: @Cjaumev i @annuskaodena

 

Celestina Vigneaux Cibils i Pere Coromines 3 - Dones pedagogues: Celestina Vigneaux i Cibils

Mestra i pedagoga catalana, casada amb Pere Coromines, periodista, escriptor i polític que va tenir una gran rellevància el primer terç del segle passat, i mare de vuit fills (tres del quals, el filòleg Joan Coromines, la psicòloga Júlia Coromines i el matemàtic Ernest Corominas).

Va estudiar per a mestra traient les màximes qualificacions, i amb vint anys va guanyar una bona plaça en una escola de pàrvuls a Madrid. Era una persona molt inquieta i de seguida va destacar per les seves accions dirigides a la innovació pedagògica. El 1900 va fer una conferència sobre el càlcul mental a l’escola normal, i va parlar de J. H. Pestalozzi, pedagog suís que defensava un ensenyament coeducador, vinculat a l’entorn, creatiu i lliure.

El 1902 es va casar amb Pere Coromines i un any després va fundar la primera cantina escolar a Madrid, al barri de Cuatro Caminos. El seu marit la va convèncer de tornar a Catalunya i el 1907 va establir la primera cantina escolar Barcelona, al barri d’Hostafrancs.

Considerada una de les pioneres de l’avantguarda educativa a Catalunya, va viatjar per Europa amb Rosa Sensat per conèixer les realitats educatives d’altres països. El 1914 va assistir becada al II Curs Internacional Montessori a Roma i després va ser una de les introductores del mètode de Maria Montessori a l’escola catalana.

Aquest enorme impuls professional es va aturar el 1922, per culpa d’una malaltia pulmonar. Des de llavors, es va dedicar a la família, amb qui es va exiliar a Buenos Aires després de la guerra civil. Allí va morir el seu marit. La Celestina va tornar a Barcelona l’any 1945, on va morir el 1964.

“Mai m’havia sentit tan feliç a l’escola com ara; perquè el benestar dels meus alumnes es reflecteix en el meu propi; perquè em trobo entre nens que comencen a considerar la vida sota un aspecte complet i agradable.”


Fonts:

– Viquipèdia. Pàgina dedicada a Celestina Vigneaux i Cibils

El diari de l’educació
Sàpiens
– “Vint mestres i pedagogues catalanes del segle XX”. Joan Soler Mata, coordinador


 

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca