BATEIG DE SANG. Poema de Paco Santero

IMG 4356 - BATEIG DE SANG. Poema de Paco Santero
Desconeixem l’autoria d’aquesta imatge. Preguem que si l’autor la veu ens ho faci saber per fer-li menció.

Bateig de sang

 

Era escèptic, no hi creia, mancaven paraules per confiar-hi.

Va ser dies abans d’octubre que ho vaig veure clar.

El vostre silenci, la vostra violència, el vostre odi,

vosaltres em vau batejar.

Batejar segador, defensor de la terra,

de la llengua, de l’escola,

d’aquells que heu empresonat.

El vostre silenci, la vostra violència,

em vàreu fer-me aixecar les mans ben alçades,

dempeus i amb dignitat.

Avui, demà i sempre, faré honor al vostre bateig de sang.

 

-Paco Santero- @paco_santero


 

Ara marxo. Poema Paco Santero

margaritas 2364131 1920 1024x683 - Ara marxo. Poema Paco Santero

 


Ara marxo

 

Sóc allà on no vull ser,

sóc el monstre que vull oblidar,

sento la sang a la gola

i el cor batega per sobre el seu compàs.

L’anima deixa el cos a terra,

em trenco

sense que l’esperit vulgui lluitar.

Un crit mut sense paraules,

un silenci eixordador em fa respirar.

És la por a les teves mans fredes

les que m’ajuden a tornar.

 

-Paco Santero- @paco_santero


 

(Vídeo) Què es necessita per crear un nou país? CNBC

CNBC - (Vídeo) Què es necessita per crear un nou país? CNBC

Who wants indepencence 1024x1024 - (Vídeo) Què es necessita per crear un nou país? CNBC
Font @CNBC

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  • Es poden trobar moviments separatistes en tres continents.
  • El nombre de països de les Nacions Unides ha passat de 51 estats reconeguts l’any 1945 a 193 estats actualment.
  • Hi ha quatre principis que poden determinar fortament si un lloc es pot considerar un país o no.

Els moviments secessionistes en tres continents estan competint per formar estats nous i independents.

De Catalunya fins a Taiwan, els independentistes augmenten cada vegada més la pressió sobre els governs nacionals, que s’enfronten a la possibilitat de noves ruptures.

CNBC analitza el que es necessita per crear un país des de zero.

Qui pot formar un estat?

El nombre de països de les Nacions Unides ha passat de 51 estats reconeguts l’any 1945 a 193 estats actualment.

No existeixen unes normes internacionals oficials, però hi ha directrius disponibles per als moviments secessionistes.

La Convenció de Montevideo, celebrada a l’Uruguai l’any 1933, va dir que una regió ha de complir quatre requisits per convertir-se en estat: una població permanent, un territori definit, un govern i la capacitat de formar relacions amb altres estats nacionals.

S’han de complir altres condicions, inclosa una clara evidència que la majoria de les persones ha triat lliurement la independència, que les minories són benvingudes i respectades. Un estat també ha de ser capaç d’acordar termes de divorci mútuament amb el país del qual es desprèn.

A la pràctica, a molts els ha resultat difícil complir amb totes les directrius.

Who wants independence in Europe? from CNBC.

Per què són tan difícils de complir?

Els governs nacionals gairebé sempre s’oposen a la secessió.

Taiwan és un estat democràtic en gairebé tot menys el nom. Ha tingut la seva pròpia constitució des de 1947 i ha funcionat com un estat autònom des de 1950. A diferència de la Xina continental, Taiwan té líders votats democràticament i va ser el primer lloc a Àsia en legislar a favor del matrimoni homosexual.

Tanmateix, el president de la Xina, Xi JinPing, considera que Taiwan és una província i ha pressionat alguns països perquè no hi tinguin relacions diplomàtiques. Només 19 països, juntament amb el Vaticà, reconeixen oficialment Taiwan.

Catalunya: Espanya no s’escapa del judici europeu. Le Soir

Le Soir - Catalunya: Espanya no s’escapa del judici europeu. Le Soir

La justícia belga es va negar el proppassat dimecres a extradir els tres exconsellers catalans contra els quals la justícia espanyola havia emès una ordre de detenció europea el passat mes de març.

Article traduït par @HaedusCrabittu

PhotoNews Puigdemont 1 300x200 - Catalunya: Espanya no s’escapa del judici europeu. Le Soir
PhotoNews

Malauradament, per a l’interès del debat, els jutges belgues ni tan sols havien de decidir sobre el fons: tan sols han pogut constatar que els seus col·legues espanyols havien omès, tot i dos recordatoris, d’integrar tots els documents a l’expedient…

També es van emetre ordres d’arrest semblants en contra d’altres dos exconsellers refugiats al Regne Unit i a Suïssa i, òbviament el més mediàtic, contra l’expresident Carles Puigdemont a Alemanya, on havia estat arrestat i alliberat ràpidament amb mesures cautelars, mentre tornava a Bèlgica des de Finlàndia, on s’havia exiliat com els seus altres col·legues.

La decisió dels jutges belgues, la primera de la sèrie que es va produir, ha estat acollida amb fredor per les autoritats espanyoles i per l’opinió pública espanyola. Veuen Bèlgica com un aliat tàcit de l’independentisme català, d’ençà que el seu primer ministre va criticar la violència de la repressió als votants en el referèndum català de l’1 d’octubre de 2017, i encara més des que una primera ordre de detenció europea emesa per Espanya contra els exconsellers catalans refugiats a Bèlgica va haver de ser retirada pel jutjat de Madrid, perquè les consideracions exposades semblaven estar ja abocades al seu rebuig.

Un cas que esdevé europeu.

La decisió judicial belga, encara que no ha pogut passar de l’examen formal, constitueix el primer revés jurídic, i per tant polític, per a l’Estat espanyol en l’àmbit europeu. I això en dos nivells. En primer lloc, pel seu efecte material: els exconsellers catalans, ja definitivament, no poden ser importunats en territori belga. Ho podrien ser si, teòricament, es traslladen i són detinguts en un altre país de la Unió, on es reeditaria el mateix procediment d’ordre de detenció europea. Però altres tres estats europeus s’hauran de pronunciar aviat sobre els altres tres casos, amb força possibilitats que se segueixi la mateixa lògica que la dels magistrats belgues.

“Els càrrecs no tenen sentit”, diu la Consellera catalana a l’exili, Clara Ponsatí, en la seva lluita contra el govern espanyol. Daily Record

Daily Record - “Els càrrecs no tenen sentit”, diu la Consellera catalana a l’exili, Clara Ponsatí, en la seva lluita contra el govern espanyol. Daily Record

L’ex-Consellera d’Educació parla amb sinceritat de les pèrdues personals que ha patit després del referèndum sobre la independència.

Foto Clara Ponsatí - “Els càrrecs no tenen sentit”, diu la Consellera catalana a l’exili, Clara Ponsatí, en la seva lluita contra el govern espanyol. Daily Record
D Font de la imatge: PA

Article traduït per AnnA (@annuskaodena)

L’ex-Consellera catalana exiliada Clara Ponsatí seu a la seva petita oficina a la Universitat de St Andrews, que dóna a un penya-segat sobre l’oceà. És una metàfora força adient, ja que ella també es troba en un precipici, lluitant contra l’extradició d’Escòcia a Espanya per motius de ‘sedició’. No pot marxar d’Escòcia, però aquest confinament és preferible a l’alternativa de 33 anys en una presó de Madrid.

La perspectiva de la presó espanyola és descoratjadora, però la reconeguda professora universitària s’ha enfrontat a coses molt pitjors. Aquesta setmana és l’aniversari de la mort del seu fill Guillem, que va morir d’un càncer a l’edat de 25 anys. Un glop de llàgrimes la fa romandre en silenci momentàniament mentre mira cap al mar, tan vast com la seva pèrdua.

La Clara explica: “En certa manera, després de perdre un fill, estàs preparat per a qualsevol cosa. Passi el que passi a la teva vida es converteix en insignificant. He passat per moments difícils aquests últims mesos però, sincerament, no hi ha comparació”.

El seu fill va créixer ‘intel·ligent i guapo’, diu la Clara. Amb una llicenciatura en biologia, va viatjar a la Universitat d’Emory a Atlanta per fer un doctorat. Li van diagnosticar un càncer molt poc comú a la cavitat nasal gairebé tres mesos després. Quan li van trobar, ja era terminal. Després de la intervenció quirúrgica als Estats Units, els seus pares el van portar a casa seva a Barcelona pel tractament de quimioteràpia.

L’últim que necessita Catalunya és més autonomia. Politico

Politico - L'últim que necessita Catalunya és més autonomia. Politico

La constitució imperfecta d’Espanya és la base de la crisi catalana.

Article traduït per AnnA (@annuskaodena)

h 54236551 1160x773 - L'últim que necessita Catalunya és més autonomia. Politico
Font de la imatge: Omer Messinger/EFE via EPA

Les negociacions són com els matrimonis. És bastant senzill d’entrar-hi, però mai se sap com acabaran, fins que sigui massa tard per fer-hi res al respecte.

Després que un tribunal alemany desestimés les acusacions de rebel·lió de Madrid contra l’anterior president català Carles Puigdemont, la pressió ha augmentat sobre el govern espanyol per negociar amb els seus homòlegs catalans.

Encara no està clar si Espanya mai acceptarà participar en aquestes converses, però s’han proposat diversos mediadors internacionals. Si mai els ofereixen aquesta la feina, haurien d’estar al corrent de les dificultats. La mediació a Catalunya no és tan simple com sembla.

Per a molts observadors exteriors, la situació és un trencaclosques fàcil de resoldre. Només cal oferir als catalans més autonomia a canvi de renunciar als seus esforços per aconseguir la independència. Però això seria un greu error. L’autonomia no és la solució; és part del problema.

La Constitució espanyola de 1978 ja va atorgar a Catalunya un grau considerable d’autonomia administrativa i política. Alhora, però, va definir Espanya com una entitat unitària governada des de Madrid, amb poders centrals que romanen en ple control de les palanques claus de l’estat.

Donar més d’aquesta mateixa autonomia a Catalunya només agreujarà les tensions.

Anna Gabriel, retirada. Libération

Liberation 1 - Anna Gabriel, retirada. Libération

Feminista i anticapitalista, la militant independentista catalana ha hagut d’exiliar-se a Suïssa per continuar la lluita.

Article traduït par @HaedusCrabittu

1119720 anna gabrieljpg 240x300 1 240x300 - Anna Gabriel, retirada. Libération
Font de la imatge: Olivier Vogelsang

Sovint es desperta amb la sensació d’un malson: què faig aquí, a Suïssa, a Ginebra, si el meu lloc és a Catalunya, per lluitar a favor de la independència que haurà de ser arrencada a ‘l’estat espanyol’? Li han deixat una habitació al centre de la ciutat suïssa. “És que la vida resulta cara!”, se n’exclama diverses vegades. Anna Gabriel no entrarà en detalls, però “els amics catalans i suïssos” han estat generosos amb ella, permetent-li atendre les seves necessitats, a la vora del llac Léman on triomfen els milionaris. Llavors sí, ens atrevim a preguntar-li: què fa aquí un activista anticapitalista, amb texans usats, samarreta morada i dessuadora blava, la imatge de la simplicitat, en una actitud relaxada sense maquillatge? Els cabells llargs, sedosos i negres d’atzabeja, les arracades de plata de gran diàmetre per pura coqueteria, segons diu, la mirada en la mirada, amb tota la seva força de convicció: “Jo què faig aquí? Vaig posar el meu cos i la meva vida al servei d’una causa justa”.

Per a la justícia i el govern espanyols, així com per a una gran majoria de ciutadans ibèrics, Anna Gabriel, de 43 anys, és una fugitiva. Algú que ha escapat. Igual que una dotzena d’altres personalitats secessionistes catalanes, el Tribunal Suprem l’acusa de ‘rebel·lió’, un dels càrrecs més greus del codi penal espanyol, que pot conduir als trenta anys de presó. La seva perspectiva és diametralment oposada: “Sóc una exiliada”. Una exiliada que va triar bé el seu destí: Suïssa, que no forma part de la Unió Europea (UE), l’ordre de detenció comunitària no s’hi aplica pas, i els processos d’extradició són llargs i complicats. Especialment entre Madrid i Berna, la capital espanyola s’ha negat fins ara a lliurar l’informàtic Hervé Falciani, franc-suís que havia robat les dades de 130.000 clients de l’HSBC.

La fugida o l’exili d’Anna Gabriel es remunta al febrer: l’única manera d’evitar els cops judicials del jutge Pablo Llarena que la voldria rere uns barrots. “L’elecció de Ginebra ha estat ben pensada. Aquí s’acostuma a refusar sistemàticament una extradició si els càrrecs són de naturalesa política, com és òbviament el meu cas”. Afegeix:” Ginebra és la ciutat de les ONG i de la defensa dels drets humans, una ciutat que pot servir de bona caixa de ressonància per a la causa catalana”.

Ella ha insistit en què l’entrevista i la sessió de fotografies es facin al costat de ‘la Chaise’, a la gran plaça al costat de la seu de les Nacions Unides. També ha insistit en què la trobada coincideixi amb la presència de desenes de dones kurdes amb roba tradicional que protesten contra el règim d’Erdogan, cantant a viva veu en un sistema de so saturat. “En comparació amb d’altres, sóc una exiliada de luxe”, admet.

Sí, és clar, a ComuniCATs també fem servir galetes, carquinyolis, neules... Les tenim amb o sense gluten, de xocolata, farina d'espelta..., boníssimes totes. Si les vols clica! Benvinguda! Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca