La crisi constitucional espanyola: llei, legitimitat i sobirania popular. Verfassungsblog

Verfassungsblog 300x59 - La crisi constitucional espanyola: llei, legitimitat i sobirania popular. Verfassungsblog

Article traduït per AnnA (@annuskaodena)

Nico Krisch YouTube 300x169 - La crisi constitucional espanyola: llei, legitimitat i sobirania popular. Verfassungsblog

La crisi constitucional espanyola s’intensifica, i ara, finalment, ha trobat una atenció més àmplia, gràcies al referèndum de l’1 d’octubre i la violència de la policia espanyola que pretenia evitar-lo. Encara hi ha molta confusió sobre com abordar la crisi, a part de l’evident condemna de les violacions dels drets humans durant el referèndum i en les setmanes anteriors. Havent estat un observador proper de la crisi que s’ha desenvolupat durant l’última dècada, aquí intento aclarir-ho.

La confusió més evident fa referència a la qüestió de la legalitat en el conflicte. És relativament indiscutible que el referèndum va violar la Constitució espanyola, processalment, ja que l’aplicació de l’Estatut que preveia el referèndum havia estat suspesa provisionalment pel Tribunal Constitucional, però molt probablement també en substància, ja que el referèndum hauria requerit el consentiment del Congrés espanyol i, de tota manera, va xocar amb la garantia constitucional de la “unitat indissoluble” de la nació espanyola. Però la qüestió no conclou aquí en termes legals, ja que l’ordenament jurídic espanyol no és l’únic que reclama validesa a Catalunya. El Parlament de la Generalitat de Catalunya ha afirmat la supremacia del dret català, i quan es tracta del referèndum i les qüestions derivades d’una declaració d’independència, la llei catalana afirma prevalença sobre la llei espanyola, una afirmació aparentment acceptada pels més de dos milions de catalans que van participar en el referèndum. Tal com Maximilian Steinbeis ha destacat en un informe aclaridor sobre el referèndum, en una situació revolucionària com aquesta, no hi ha manera de saber quina de les legalitats competidores és “la llei vigent”. El Tribunal Constitucional espanyol no està en condicions de determinar-ho de manera concloent, ja que és avalador d’un sistema legal, però no de l’altre, és menys un àrbitre imparcial que una part del conflicte. Així doncs, només el temps dirà, i tot dependrà del suport efectiu d’un sistema o l’altre per part de les institucions i la mateixa població.

En segon lloc, hi ha molta confusió sobre la part del dret internacional en el conflicte. Ara ja és bastant clar, sobretot tenint en compte l’opinió assessora de la Cort Internacional de Justícia de Kosovo, que una declaració d’independència no violaria el dret internacional. Però, l’ordre jurídic internacional atorga als catalans també el dret de secessió? El principi d’autodeterminació dels pobles, recollit a la Carta de les Nacions Unides, els convenis de drets humans i el dret internacional consuetudinari sovint s’interpreta com un dret a la secessió només en contextos colonials i, potencialment, en casos de secessió correctiva quan estàn en joc greus violacions dels drets humans i repressió política. Però el text de les disposicions pertinents no és clar respecte a això i, com també assenyala Zoran Oklopcic en una publicació recent, és qüestionable si, en una era de democràcia, hem de seguir interpretant-ho d’aquesta manera restrictiva que, naturalment, és afavorida pels governs interessats a mantenir la unitat dels seus territoris. Els pobles de tot el món, entre ells els catalans, han adoptat el principi per suportar una promesa més àmplia, que inclou la possibilitat “d’establir un Estat sobirà i independent, la lliure associació o integració amb un Estat independent i el sorgiment dins de qualsevol altre estatus polític lliurement determinat per un poble”, tal com ho diu la Declaració referent a les relacions d’amistat de l’ONU. Fins i tot si això no impliqués una secessió absoluta, hauria d’exigir als governs d’entrar en un diàleg de bona fe amb els pobles interessats sobre les diverses formes en què es pot realitzar la seva lliure determinació, cosa que el govern espanyol s’ha negat a fer des de fa anys tot i les nombroses crides des del costat català, i una secessió en potència si aquest diàleg no es produeix.

Tanmateix, la crisi constitucional espanyola fa referència a qüestions que van molt més enllà de la qüestió de la legalitat, i l’enfocament excessiu de la llei, tant del govern espanyol com de molts comentaristes, ha enfosquit temes més fonamentals de legitimitat i democràcia. La consonància amb la llei o les normes constitucionals pot ser un indicador de legitimitat, però només si la llei és legítima. Si la llei és injusta, no hi ha cap raó per la qual algú estigui obligat a seguir-la. I, per tant, la qüestió clau aquí és: és la constitució espanyola el criteri legítim per als actors implicats? Això és dubtós per dues raons, una històrica i una democràtica. Històricament, la Constitució espanyola de 1978 és producte d’una transició democràtica i, lluny de ser el resultat d’una deliberació de ciutadans lliures i iguals, es va negociar a l’ombra d’un possible retorn de les forces franquistes, i en particular de la possibilitat d’un cop d’estat militar (una amenaça molt real, tal com va demostrar el cop d’estat real de 1981). Diversos elements dins la Constitució, entre ells la posició de la monarquia, l’èmfasi en la unitat d’Espanya, l’estat feble de les comunitats autònomes o el paper de l’exèrcit com a avalador de l’ordre constitucional, s’entenen millor en aquest context. Un document que, en aquella època, va ser acceptat per molts simplement per por de les alternatives, no constitueix una afirmació particularment potent de l’autoritat quatre dècades més tard.

No obstant això, hi ha raons més profundes de democràcia i sobirania popular que debiliten la pretensió de la Constitució espanyola com a vara de mesura del conflicte. Igual que altres constitucions, l’espanyola pretén basar-se en el poder constituent de les persones, en aquest cas el poble espanyol sobre el qual, segons l’Article 1 de la Constitució, resideix la sobirania nacional. Tanmateix, això és una mera estipulació: el poder constituent sempre és una construcció social, una adscripció retrospectiva a un organisme que no existeix com a tal. D’alguna manera, com he intentat discutir en altres llocs, el poder constituent sempre és una ficció, encara que amb més o menys ressonància en les creences de la societat. La majoria dels “pobles” a la base de les constitucions europees s’han format a través de processos de construcció nacional durant segles, amb diversos graus de violència i amb diversos graus d’èxit. Els sentiments de pertànyer a una “nació” més àmplia sempre han estat limitats en llocs com la Bretanya, Còrsega, Escòcia, Baviera, Sardenya, Veneto, el País Basc o Catalunya. I els límits dels “pobles” d’Europa, com en altres llocs, sovint han estat definits per accidents històrics i per la força més que per lliure elecció.

En aquest context, l’abast del poble en moltes democràcies roman, en termes de judici normatiu, fonamentalment obert. El posicionament dels límits ha de ser definit pel mateix poble, a través de processos d’identificació i distanciament col·lectius. Això és el que ha passat els últims anys a Catalunya, on hi ha hagut un sentiment diferencial cultural, lingüístic i polític constant, una sensació de discriminació en molts fronts i una sèrie de rebuigs i moviments repressius per part de l’Estat espanyol, que han donat lloc a la reidentificació de molts i a la convicció generalitzada que els catalans són els que han de decidir el seu futur per ells mateixos. Neus Torbisco ha seguit les bases ideals d’aquests processos en un article aclaridor. El nacionalisme liberal que ha sorgit d’aquest procés no és exclusiu: els independentistes afavoreixen la integració a la UE i una concepció molt oberta de la ciutadania, i té un suport generalitzat. Segons les enquestes, un 70% dels catalans creuen que el seu futur s’hauria de decidir amb un referèndum a Catalunya. Molts d’ells votarien, no obstant això, per quedar-se a Espanya: el suport a la mateixa independència es va situar al voltant d’un 50 per cent o una mica més avall a les enquestes a principis d’aquest any, encara que els fets de les últimes setmanes probablement han canviat la imatge de forma significativa. Al voltant del 90% dels que van participar en el referèndum de la setmana passada, va votar a favor de la independència, però, per descomptat, això trontolla pel fet que el mateix referèndum es va dur a terme en condicions gens ideals a causa de la intervenció del govern espanyol. Tanmateix, la clara majoria a favor d’un referèndum, i la gran participació, tot i la il·legalitat declarada i els esforços de la policia espanyola per alterar-lo, assenyalen un canvi cap a una nova comprensió del poder constituent i la seva capacitat per expressar-se directament per si mateix, fora de les restriccions constitucionals (vegeu també el comentari [http://www.iconnectblog.com/2017/10/i-connect-symposium-the-independence-vote-in-catalonia-sovereignty-referendums-constitutionalism-in-crisis/] de l’Stephen Tierney sobre l’augment de l’ús de referèndums per desafiar la forma constitucional).

L’independentisme seria, sens dubte, més feble si hi hagués una perspectiva d’autonomia significativa, sobre assumptes culturals, educatius, econòmics i financers, en particular. Alguns d’aquests podrien assolir-se a través de la legislació ordinària, alguns per mitjà del canvi constitucional (fins i tot si aquest últim és notòriament difícil en virtut de la Constitució espanyola). En canvi, el govern espanyol ha emprès una recentralització progressiva durant els últims anys, amb alguns fets dirigits específicament a eliminar la diferència regional (la política educativa estava, segons el llavors Ministre d’Educació, José Ignacio Wert, dissenyada en part per “espanyolitzar” –convertir en espanyols– els alumnes catalans). Espanya no és, després de tot, un estat federal, i l’autonomia de les regions continua sent limitada i està majoritàriament a mercè del govern central; la legislació nacional pot determinar les polítiques en la majoria de les àrees en gran detall, deixant un mínim espai per a que les regions defineixin el seu propi curs d’acció; les regions depenen en gran mesura del govern nacional per als seus pressupostos; i tenen una influència molt limitada en el procés polític nacional. Tanmateix, les nombroses reclamacions de Catalunya per reequilibrar l’edifici de l’Estat espanyol a favor d’una major autonomia han estat constantment rebutjades durant l’última dècada, cosa que indueix a la gent a buscar una major autonomia a l’exterior que a l’interior d’Espanya. I, sens dubte, això enforteix la convicció que la majoria dels catalans han de determinar el seu futur per a ells mateixos, que el poble rellevant aquí són els ciutadans de Catalunya, no els d’Espanya en general.

L’existència o l’aparició de diferents pobles en un territori no és sinònim de desintegració, com podem veure en els nombrosos estats multinacionals on la convivència és pacífica. Però respectar la democràcia en un entorn amb diversos pobles exigeix respecte mutu, acords mutus i un esperit de franquesa i diàleg, en definitiva, un tipus de política de reconeixement. Canadà i Gran Bretanya han seguit aquest enfocament, i han pogut convèncer els quebequesos i escocesos de romandre. El govern espanyol, desafortunadament, ha escollit el camí de la confrontació, rebutjant qualsevol diàleg significatiu i optant per una aplicació de la llei repressiva en comptes del respecte. (No totes les seves estratègies han respectat la llei, algunes, com l’intent clandestí de “destruir el sistema sanitari català”, o els esforços per desacreditar falsament els líders independentistes en les campanyes electorals, han estat violacions clares.) El mateix Tribunal Constitucional espanyol ha participat en aquest procés amb el seu catastròfic rebuig a la nova constitució regional, l’Estatut, el 2010. I fins i tot després del referèndum de la setmana passada, el govern de Madrid no ha sabut veure que l’intent dels catalans de decidir el seu propi futur no és un “xantatge” d’alguns líders separatistes, sinó un ampli esforç col·lectiu que busca exercir el dret democràticament fundat de l’autodeterminació. De manera bastant inexplicable, el govern espanyol sembla estancat en una mentalitat gairebé imperial en què considera a Catalunya simplement com una província rebel que ha de ser sotmesa mitjançant l’ús de la policia i del dret penal. Davant d’això, els líders regionals catalans han demanat la mediació i un diàleg de reforma constitucional en diverses ocasions des del referèndum, però les seves demandes han caigut en sac foradat. Aquesta postura ferma és probable que guanyi els vots del Partit Popular en altres regions, però a menys que canviï la seva actitud, Espanya perdrà no només la lleialtat de molts catalans, sinó també qualsevol afirmació que digui els catalans haurien de perseguir les seves aspiracions dins l’ordre constitucional espanyol en comptes de fer-ho a través d’una declaració d’independència.

Es tracta doncs d’un problema on s’hi hauria d’involucrar la Unió Europea i la comunitat internacional? Molt clarament sí: els drets humans, la democràcia i l’autodeterminació pertoquen a l’àmbit internacional i no són només qüestions internes d’Espanya. Si la Unió Europea està de veritat “fonamentada en els valors del respecte per la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’imperi de la llei i el respecte pels drets humans, inclosos els drets de les persones que pertanyen a minories”, tal com promet l’Article 2 del Tractat de la Unió Europea, ignoraria aquest conflicte sota la seva pròpia responsabilitat. És probable que es repeteixin discussions democràtiques sobre l’estat dels estats membres de la Unió Europea, i ha d’haver-hi un procés que els tracti constructivament. En el cas català, la mediació europea o internacional pot portar a ambdues parts a seure a la taula. Si, d’altra banda, les actuals crides pel diàleg continuen essent ignorades i Catalunya declara la independència, la seva reclamació d’un lloc dins de la UE, i més àmpliament dins de la comunitat de nacions, no serà fàcil de rebutjar.

Nico Krisch @NicoKrisch és catedràtic de Dret Internacional i codirector del Programa per a l’Estudi de la Governabilitat Internacional a l’Institut d’Alts Estudis Internacionals i del Desenvolupament de Ginebra. nicokrisch.net


Article traduït per AnnA (@annuskaodena) segons el meu millor coneixement de l’anglès.
Article translated by AnnA (@annuskaodena) to the best of my knowledge of English.

Font: Verfassungsblog On Matters Constitutional @Verfassungsblog 

https://verfassungsblog.de/the-spanish-constitutional-crisis-law-legitimacy-and-popular-sovereignty-in-question/

Autor: Nico Krisch @NicoKrisch 
Data de publicació: 7 d’octubre de 2017
Font de la imatge: YouTube


 

Puntuació dels lectors
vots0 mitjana0

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.