Els catalans conformen una nació: una breu història de Catalunya (II)

Una llengua, jurisprudència, institucions polítiques i tradicions socioculturals pròpies, tarannà comercial i industrial, un espai d’acollida per als nouvinguts, un sentit de nació de la majoria de ciutadans defensat mitjançant una resistència activa noviolenta i, per sobre de tot, de manera democràtica.

Per Albert @HaedusCrabittu

NASA Satellite Catalonia 964x1024 - Els catalans conformen una nació: una breu història de Catalunya (II)
Imatge satel·lital, Catalunya. Font: NASA

Ja en el segle XV, amb l’arribada al poder dels Reis Catòlics, Catalunya passà a formar part de la monarquia hispànica fins el 1641. Un any abans, en concret el 7 de juny de 1640, un nombrós grup de segadors es va revoltar contra les autoritats hispàniques. El motiu d’aquest aixecament fou, entre molts altres, el malestar ocasionat entre la població per la presència de tropes castellanes, la conseqüent despesa d’aquestes que corria a mans dels pagesos i també les tensions generades des de feia anys entre la monarquia hispànica i les institucions catalanes per la creació, per part del Comte-Duc d’Olivares, de la Unió d’Armes. En vista de la insurrecció que comportà la intervenció de l’exèrcit castellà, Pau Claris, president de la Generalitat d’aquell moment, va proclamar la República Catalana i alhora demanà ajut a França.

El conflicte finalitzà el 1652 i set anys més tard, a través de la firma del Tractat dels Pirineus entre Felip IV de Castella i Lluís XIV de França el qual suposava la fi de les hostilitats entre ambdós països en el context de la Guerra dels Trenta Anys, va implicar la partició de Catalunya. D’aquesta manera, els territoris del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya van passar a mans franceses i la resta del Principat retornà al domini de la monarquia hispànica.

Ja des del segle XVI i fins a l’extinció de la dinastia dels Habsburg, la política d’aquesta consistí en la progressiva centralització de les institucions i el poder a Castella, tot descuidant la resta de territoris que conformaven la Monarquia Hispànica. Bona part dels monarques pràcticament mai van visitar la resta dels territoris de la corona.

A la mort de Carles II, el qual no deixà descendència, esclatà un conflicte per la successió de la corona, conegut com a Guerra de Successió Espanyola (1701-1714). Els pretendents al tron foren Felip de Borbó –duc d’Anjou– i Carles d’Habsburg –arxiduc d’Àustria–. La guerra finalitzà amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, després d’un setge de quasi un any de durada. Malgrat la fervent resistència de la ciutat comtal i d’altres poblacions, com per exemple Cardona, les tropes borbòniques van guanyar la contesa successòria.

En els dies posteriors a la caiguda de Barcelona, les autoritats borbòniques van expedir diversos decrets a través dels quals s’abolien les institucions de govern i lleis de Catalunya tot suprimint-ne el sistema constitucional català per donar pas a un període en què el territori català quedaria ocupat i administrat pel capità general, el duc de Berwick. El 1716 es publicà el Reial Decret de Nova Planta que imposava una nova organització política i judicial de caire absolutista i influència castellanes. Així mateix, el català fou prohibit i l’única llengua oficial en tots els àmbits, especialment en el de l’administració, fou el castellà.

800px Nova planta Catalunya 1 712x1024 - Els catalans conformen una nació: una breu història de Catalunya (II)
Decrets de Nova Planta

Amb l’arribada al poder dels Borbons, els monarques que varen succeir Felip V, es van dedicar a aplicar un seguit de polítiques absolutistes que amb Carles III quedarien maquillades sota la doctrina del despotisme il·lustrat amb la qual s’intentà combinar els postulats de la il·lustració amb el principis polítics absolutistes. Seguirà la imposició del castellà, en aquest cas en l’educació i es prohibirà qualsevol llengua que no sigui la castellana.

Amb l’esclat de la Revolució Francesa i el posterior Imperi Napoleònic, la monarquia espanyola es va veure immersa en la Guerra del Francès, ocasionada per la invasió de la península per part de les tropes napoleòniques. En resposta s’estengué a tota la península, Catalunya inclosa, un moviment de resistència contra l’exèrcit francès. Tanmateix, ja el 1812, Catalunya va esdevenir una província de l’Imperi i es va dividir en quatre departaments (Ter, Segre, Montserrat i Boques de l’Ebre). Un bon nombre de funcionaris francesos es van traslladar a Catalunya per reorganitzar-la políticament i jurídica i alhora per impulsar un seguit de reformes en diversos àmbits, prenent com a referència el model francès, per poder substituir les caduques estructures de l’Antic Règim.

Napoleó perdé la guerra i Ferran VII recuperà la corona espanyola tot reprenent, en detriment de la Constitució de Cadis del 1812, un model absolutista que implicava la concentració en la seva persona de tots els poders de l’Estat. Isabel II succeí a Ferran i el seu regnat es caracteritzà per l’adveniment d’una crisi política en el si de la monarquia que es sumà a les tupinades electorals, la corrupció els governs i les administracions, malgrat intentar dur a terme un procés de modernització del país a través, sobretot, de la construcció d’infraestructures ferroviàries.

Cap el 1860, Catalunya visqué una acceleració de la seva economia, especialment en la indústria, fet que es contraposava a la manca de poder polític el qual no podia exercir. Amb tot, juntament amb el moviment literari i cultural de la Renaixença, sorgí el catalanisme polític, el qual vehicularia el projecte polític de la burgesia catalana a partir de la segona meitat del segle XIX i part del XX.

Tanmateix, la Revolució liberal del 1868, coneguda com La Gloriosa, va desplaçar la reina Isabel del tron i va situar Amadeu de Savoia com a nou monarca espanyol. La inestabilitat política i econòmica del moment provocà la renuncia del rei al cap de només dos anys de regnat. Aquesta situació provocà l’adveniment de la Primera República (1873-1874).

La Primera República comptà amb la participació activa de diversos sectors republicans i nacionalistes catalans, fet que es traduí en les presidències d’Estanislau Figueras i Francesc Pi i Maragall, el qual intentà reconvertir la nova República envers un model federal. En el decurs d’aquests fets, Baldomer Lostau va proclamar l’Estat Català dins de la República Espanyola malgrat que el recorregut d’aquesta fos breu a causa de la inestabilitat política i la mala conjuntura econòmica.

Al final, el projecte republicà va fracassar i enmig del desconcert, a través d’un pronunciament militar, els borbons van tornar a regnar a Espanya. Amb Alfons XII, s’inaugurà un període anomenat la Restauració i que es caracteritzà per l’alternança en l’executiu del partit conservador i el liberal a través del sistema del torn pacífic, basat en el falsejament dels resultats electorals a través de tupinades.

Per la seva banda, a Catalunya es produí un ressorgiment polític i nacionalista encapçalat, sobretot, per la burgesia a través de la Lliga Regionalista. Igualment, també es van articular altres moviments catalanistes com els republicans i els revolucionaris, més implantats en sectors populars. Tanmateix, des de finals del XIX i principis del XX fins als anys trenta, Catalunya va viure un excepcional període de bonança econòmica el qual no es veié estroncat, a diferència d’Espanya, per la pèrdua de Cuba i Filipines el 1898.

El 1905, un grup d’oficials i soldats van assaltar, tot menystenint les més bàsiques i essencials garanties democràtiques i drets civils, la redacció del setmanari satíric “Cu-Cut” per la publicació d’unes caricatures que van considerar ofensives. Aquest fet propicià que per primera vegada totes les forces polítiques catalanistes s’unissin en una coalició, anomenada Solidaritat Catalana, per fer front als greuges provinents de Madrid.

El 1914, amb l’impuls de la Lliga Regionalista es creà la Mancomunitat de Catalunya, un organisme contemplat per la legislació espanyola que consistia en la suma de les quatre Diputacions catalanes. Presidida per Prat de la Riba, la Mancomunitat va permetre recuperar un cert marge d’actuació política a Catalunya que es traduí en notables èxits i reformes arreu del país. Es milloraren i s’ampliaren les principals infraestructures, es va establir un programa educatiu modern basat en els postulats de diversos pedagogs tant catalans com estrangers, es va millorar la productivitat i s’impulsà la modernització del camp, i es produí una eclosió de la cultura literària i artística catalana.

Malgrat aquesta bona conjuntura politicoeconòmica, és cert que les tensions entre obrers i patrons va anar en augment fins a desembocar en el fenomen del “pistolerisme”. Per fer front a les vagues i crides a l’aixecament del proletariat, la patronal va llogar pistolers per acabar amb els principals líders sindicals per així evitar l’esclat d’una revolució popular.

En aquest clima d’inestabilitat social juntament amb el projecte catalanista de la Mancomunitat que inquietava a Madrid, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va efectuar l’any 1923 un cop d’Estat el qual fou acceptat per Alfons XIII i també per determinats sectors de la burgesia catalana. Inspirat en certs elements del feixisme italià, com per exemple el corporativisme, Primo de Rivera va dissoldre les Corts i els partits polítics al mateix temps que declarà l’estat d’excepció. La repressió de la dictadura es dirigí, sobretot, envers el moviment obrer i qualsevol tipus d’expressió de catalanitat. El català fou prohibit en tots els àmbits públic, es va abolir la Mancomunitat i es va suspendre de forma sobtada la majoria de lleis i reformes empreses per aquesta.

Cap a principis dels anys trenta, la situació de la dictadura es va anar deteriorant tant per les conseqüències econòmiques derivades del crack borsari del 1929 com per la pèrdua de suports interns del règim. La connivència del monarca Alfons XIII amb el dictador significà, pocs anys més tard, la sentència de la corona espanyola. Després d’un breu període de transició anomenat la “dictablanda”, l’abril del 1931 es van celebrar eleccions municipals en què les forces republicanes d’arreu de l’Estat espanyol van guanyar a les principals capitals i ciutats importants. En vista de la situació, Alfons XIII va renunciar al tron i va marxar a l’exili i el 14 del mateix mes es va proclamar la Segona República Espanyola (1931-1939).

Macia 2a tongada scans 003 editora 8 44 1 - Els catalans conformen una nació: una breu història de Catalunya (II)
Francesc Macià i Llussà, President de la Generalitat de Catalunya

La situació de canvi de règim a Espanya va ser aprofitada per Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana, partit guanyador d’aquelles municipals a Catalunya, per proclamar la República Catalana dins de la Federació Ibèrica. El govern republicà espanyol, però, convencé a Macià per fer-se enrere i, en vista del Pacte de Sant Sebastià, recuperar la Generalitat i redactar un Estatut d’Autonomia.

800px Estatuto deNuria 213x300 - Els catalans conformen una nació: una breu història de Catalunya (II)
Estatut d’Autonomia de Catalunya, 1932. Popularment, Estatut de Núria

El nou Estatut, redactat al santuari de Núria, fou aprovat per una àmplia majoria de la població catalana en referèndum però en passar a les Corts Espanyoles per a la seva aprovació definitiva, fou objecte de notables retallades i canvis en les seves disposicions.

El govern de la Generalitat, encapçalat pel President Macià, va haver de fer front per una banda a les reticències de cedir autonomia per part del govern central i per l’altra a la forta oposició de la Lliga Catalana i els sectors anarquistes. Amb tot, el govern va emprendre grans millores en el camp de l’educació.

Amb tot, les eleccions generals del 1933 van propiciar l’arribada al poder del Partit Radical, un partit reaccionari, populista, anticatalanista i amb tendències recentralitzadores. El nou govern va esdevenir bel·ligerant tant amb Catalunya com amb els moviments obrers, alhora que va paralitzar totes les reformes per modernitzar el país que s’havien emprès en la legislatura anterior. L’entrada al govern de tres ministres de la CEDA, partit de dretes ultraconservador, l’any 1934 va ser vist per la majoria dels sectors d’esquerra com un viratge envers el feixisme.

companys preso - Els catalans conformen una nació: una breu història de Catalunya (II)
Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya, empresonat

En vista de la situació, es produí un aixecament obrer generalitzat arreu de l’Estat espanyol i, a Catalunya, el President Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. El govern central desplegà l’exèrcit a Barcelona tot decretant l’estat d’excepció i va empresonar el govern de la Generalitat al complert a més de suspendre l’Estatut del 1932. A Astúries, el govern radical-cedista va enviar la Legió, comandada pel general Franco, per reprimir amb extrema duresa i violència l’aixecament miner.

Aquest període d’inestabilitat va perjudicar al govern central que, afectat per diversos escàndols de corrupció, va adelantar els comicis. El febrer de 1936, el Front Popular, que agrupava tots els partits d’esquerres i també alguns de nacionalistes de l’Estat, va guanyar les eleccions enfront els partits de dretes. En els mesos posteriors es generà un clima de confrontació i inestabilitat entre les parts que esclatà amb el Cop d’Estat del 18 juliol el qual, en no triomfar en certes zones de l’Estat, va conduir el país a una Guerra Civil.

L’autoanomenat bàndol “nacional”, encapçalat per Francisco Franco, va comptar amb el suport militar de Hitler i Mussolini els quals van aprofitar el conflicte civil per provar noves armes i estratègies de guerra. El bàndol republicà, en canvi, només va rebre suport de la Unió Soviètica, França, en molta menor mesura i de les Brigades Internacionals, batallons de combatents vinguts d’una multitud de països del món. La guerra durà tres anys, fins el 1939, moment en què el govern republicà es rendí en no poder fer front als esforços de guerra.

800px Certificado de ejecución Lluís Companys - Els catalans conformen una nació: una breu història de Catalunya (II)
Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya. Certificat d’execució.

Amb la derrota republicana s’instaurà un règim nacionalcatolicista i feixista encapçalat pel dictador Franco que emprengué una terrible i sanguinària repressió envers qualsevol element dissident. Des de les altes esferes del nou règim dictatorial es van ordenar les execucions de  milers de persones, entre les quals destaca la del President Companys al castell de Montjuïc, a Barcelona, el 1940 esdevenint d’aquesta manera l’únic president de govern escollit democràticament executat a l’Europa del segle XX, a part de l’obertura de procediments de depuració contra càrrecs públics i de repressió envers la població civil, com per exemple el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo.

L’any 1939, Franco firmà un decret que anul·lava totes les lleis aprovades pel Parlament i en el qual també es dissolien les institucions d’autogovern de Catalunya. Paral·lelament, es van prohibir tots els símbols catalans i el català va ser arraconat fins a esdevenir un llengua d’àmbit privat[1], que malgrat tot seguia essent perseguida com bé demostra la multa imposada a un civil “por hablar en dialecto catalán”.[2]

Puig Antich - Els catalans conformen una nació: una breu història de Catalunya (II)
Salvador Puig Antich

Durant el Franquisme, des de la postguerra fins l’“aperturismo”, es dugué a terme una persecució política i policial contra el catalanisme, l’independentisme i, en definitiva, qualsevol moviment social, cultural o nacionalista que suposés una amenaça per al règim nacionalcatòlic franquista. L’execució de civils i activistes, com per exemple en Salvador Puig Antich, l’any 1974, van esdevenir la màxima i cruel expressió de la darreria de la repressió franquista.

Enmig d’aquest context de repressió i control polític, social i ideològic van sorgir, en la clandestinitat, diverses associacions i projectes decidits a recuperar la cultura catalana. Des de la formació de professorat en llengua catalana o la fundació d’editorials, passant per la introducció d’obres prohibides o la recuperació de clàssics, fins a reivindicacions públiques amb els símbols de Catalunya. D’aquesta manera, es van fundar diverses entitats, tan culturals com polítiques, com Òmnium Cultural o l’Assemblea de Catalunya, que agrupaven tendències ben distintes entre si però amb uns determinats punts comuns, com per exemple fer front a la dictadura, reivindicar el catalanisme i recuperar l’autogovern i la cultura.

[1] Cronologia de la repressió del català: http://unilateral.cat/2016/09/20/cronologia-de-la-repressio-del-catala-des-de-1560-fins-a-2016/
[2] Museu d’Història de Catalunya: https://twitter.com/mhistoriacat/status/1023945310756777986


Llegir Els catalans conformen una nació: una breu història de Catalunya (I)

Llegir Els catalans conformen una nació: una breu història de Catalunya (III)


 

Puntuació dels lectors
vots0 mitjana0

2 thoughts on “Els catalans conformen una nació: una breu història de Catalunya (II)”

  1. Pingback: Els catalans conformen una nació: una breu història de Catalunya (III) - Comunicació Alternativa Territorial

  2. Pingback: Els catalans conformen una nació: una breu història de Catalunya (I) - Comunicació Alternativa Territorial

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.